dilluns, 19 d’octubre de 2009

UPyD; El renéixer del feixisme espanyol


Resum
El feixisme espanyol havia evolucionat des del nacional-catolicisme a un vulgar franquisme hereditari. Entre altres raons, havia tocat sostre perquè rebutjava els amaniments seudo-progressistes, així anessin a títol homeopàtic. En aquesta conjuntura, aprofitant les eleccions legislatives de març 2008, ha sorgit un partit (UPyD) que no es limita a ser dretà ni tampoc a renovar el franquisme residual sinó que ambiciona convocar a un veritable feixisme. Per a això, ha començat per seguir al peu de la lletra els passos constitutius dels clàssics feixismes-nazismes de principis del segle passat, entre ells i com excipient teòric, la inclusió de personatges ex-esquerrans. Així ho exigiria un calc tan meticulós dels orígens històrics dels feixismes (nacionalisme + demagògia + diletantisme) Sense aquest elitisme cult, el feixisme hagués continuat reduït als actuals grupúsculs neo-nazis de clara vocació derrotista. Una vegada més, es demostra que els intel·lectuals més cosmopolites deriven fàcilment cap al nacionalisme i el culte a l'Estat centralista.

Les eleccions legislatives del passat 9-M han estat històriques. Històriques de debò, no en el grau dels innombrables "partits del segle" sinó realment dignes de record. Per a ser exactes, de mal record perquè han suposat el renaixement del feixisme espanyol amb Rosa Díez com nova Caudilla. I, quan dic feixisme, no em refereixo a un populisme qualsevol ni tampoc a un dretisme remorçat sinó al feixisme pur i dur, aquest que la Història descriu com un moviment de masses irracionalitzades, poregoses, confuses, xenòfobes i nacionalistes dirigides per una èlit de classe mitja que, segons el dia, exhibeix o no una esquerreitat veleidosa amb ínfules d'originalitat i de menyspreu al sistema democràtic-burgès. A greus acusacions, grans explicacions: fins a la fatídica data del 9-M, el feixisme espanyol no existia pròpiament perquè estava diluït en l'extrema dreta i, les rares vegades en les quals molestava a exhibir algun pedigrí ideològic, abans ho feia disfressat de neoliberalisme que de feixisme pur. Era un seudofascisme fantasmal directament heretat del franquisme i, com correspon al que es rep en "mayorazgo", gos per a actualitzar-se, populatger i plagiari en els seus lemes ("campeones, oé"), xaró en les seves expressions ("Fulano es cojonudo/como Fulano, no hay ninguno"), gos guardià de la seva quantiosa herència, venjatiu contra el qual tingui Altra Memòria, sempre exercint d'aquesta víctima indefensa que no veu la biga en l'ull propi, cruel amb el feble i servil amb l'Imperi USA. Una joia però això no és realment feixisme sinó conservadorisme ventajista.

Aquest feixisme degenerat no tenia futur. Calia néixer-li de nou però, per a qui inventar-lo si hi havia prou amb re-inventar-lo? Rosa Díez (des d'ara, RosaD) ha començat la tasca seguint a ulls clucs el guió que ja van assajar els feixismes clàssics, els de principis del segle XX. La Caudilla es va preguntar: -"Si tan bon resultat els va donar a Hitler i Mussolini para arribar al Poder, quina necessitat tinc jo d'arriscar en novetats? Que m'acusen de falta d'originalitat?: canvi de fermall cada hora. Què m'acusen de derechismo?: em busco uns intel·lectuals esquerrans". I amb tan ferms principis, va posar som-hi. Algú la va bufar que els feixismes clàssics havien nascut com escisions dels partits socialistes i que, en els seus començaments, sempre van incloure una componenda esquerrana que els va servir per a pescar en el riu regirat del sadisme de masses amb pruricte d'originalitat. De totes maneres, no es fiava RosaD perquè recordava que Mario Conde també es va proclamar "contra el Sistema" i ningú li va creure. Però, clar, Conde era un banquer bocamoll, un aficionat a la política, mentre que Ella, la Caudilla, és una professional que, a més, pot exhibir els seus orígens proletaris.

Marcada per la lectura del manual "ABC del feixisme en la Història", RosaD va fer un estudi sociològic de l'Espanya actual: "Anem a veure amb quants vímets puc contar. Tinc als immigrants com enemic intern a la carta; tinc una crisi econòmica en cerns que tant de bo sigui greu; tinc una massa crèdula i sàdicament infantiloide que encara no ha abandonat els bolquers franquistes i que està ansiosa per donar pallisses i navaixades; tinc guerres contra el moro a les quals apuntar-me; tinc el comodí del terrorisme; tinc un Vargas Llosa que val el que Pound, Marinetti i Ramiro de Maeztu junts i un Savater que és el meu Heidegger de capçalera i un Álvaro Pombo que és l'encreuament polit entre el meu Marichalar i el meu Camilo J. Cela; i, sobretot, tinc un enemic autonòmic que està demanant a crits que li clavi el pendó de Castella com únic remei perquè regressi a l'Espanya Nazional. Ni tan sols Mussolini va tenir tant.Conclusió: a por ellos, oé, oé, oé".

Però les coincidències entre les trajectòries de RosaD i les de Mussolini, Hitler i la resta de la patulea genocida, són encara més turbadoras com veurem endavant. Aquesta torbació ha estat un catalitzador principal a l'hora de redactar aquestes notes. Un altre ha estat l'evidència històrica que, a Europa i no diguem a Espanya, sempre pot sorgir algú que aglutini als cosmopolites xocants i als matons de barri per a dur-nos a l'escorxador nazionalista. Però potser l'empenta definitiva per a estendre'm sobre aquest forat negre de la conjuntura espanyola m'ho va donar l'esperança que alguns (encara) amics, avui enllumenats per RosaD, s'adonin que estan incubant a la serp.

El partit UPyD: "España, una, grande y libre"
Quant a UPyD, el primer que ens va dir el seu nou partit va ser que "no és d'esquerres ni de dretes" sinó "progressista". En el seu manifest fundacional (1º octubre 2007; mateixos dia i mes que el GRAPO), s'assegura que "ni els actuals partits d'esquerra ni els de dretes tenen el monopoli del progressisme, encara que ambdues tradicions polítiques han contribuït a ell [per això volen aprofitar-se dels uns i els altres però] sense haver de carregar amb els seus prejudicis i resabios reaccionaris, que existeixen en els dos camps". La primera, en el front: quin original! Des de 1939 i no diguem des de 1975, extrany va ser el dia en el qual dotzenes de franquistes no ens van jurar que ells no eren de dretes ni d'esquerres. Però és realment inèdit això que la dreta ha contribuït tant com l'esquerra que el món progrese. Tampoc sabíem fins a ara que "abunden els multimillonaris fragorosament esquerrans". Però mire vosté que, per algun malèfic atzar, pocs mesos abans, Ciutadans-Ciudadanos havia dit exactament el mateix. Qui plagia a qui?, evidentment, els dos perquè ambdós plagien la insofrible cantinela dels franquistes-demòcrates-de-tota-la-vida. A més, per si no estava suficientment clara la seva ideologia, ens va venir apadrinada per El Mundo i per TeleMadrid. Es necessiten més proves per a, com a mínim, encasellar-la en l'extrema dreta?

El seu programa electoral té 111 pàgines que es caracteritzen infinitament més pel que NO diuen que pel que proposen -un paral·lel més amb els seudoprogrames de la dreta-. Entre el que no diuen, caldria destacar que la seva única inspiració real és el nazionalisme a ultrança. Per aquesta raó, en els seus escrits, difícilment trobaran la paraula nacionalisme excepte, vaga afegir-lo, quan s'aplica als ens perifèrics. Tant és la cura que han posat en evitar-la que prefereixen parlar de feudalisme abans que de autonomismo. En tot cas, per a entabanar a l'esquerra, les seves tres propostes estel·lars són:

a) en Educació, defensar un "sistema educatiu públic, de qualitat i laic". Suprimiran llavors l'educació privada, especialment la impartida pels religiosos? No sap, no contesta. Quant al laïcisme en l'escola, no arbitra absolutament cap mesura per a materialitzar-lo. Encara que és cert que en el seu Manifest li dediquen tot un paràgraf, el laïcisme és un tema que apareix escrit rares vegades -i del que encara menys es parla en els seus conciliàbuls i mítings-. Més encara, quan apareix escrit, és com pre-text per a extrapolar-lo a qüestions d'identitat; així, arriben al disbarat de proclamar que "volguéssim un Estat també laic en matèria identitaria, on les institucions no pressionin il·lícitament als ciutadans perquè s'integrin contra la seva voluntat en determinat model d'identitat, suposadament cultural o lingüística però normalment nacionalista". Creu el lladre que tots són de la seva condició: creuen aquests nazionalistes que els altres nacionalistes tenen com religió a les seves respectives pàtries -noies o grans- la qual cosa podrà ser cert per a aquestes minories que sempre haurà, a Espanya i en Tartaria, però és absolutament fals si pensem en les majories. Déu és déu perquè no se li veu però Euskadi és visible. Elevar la seva idea de la pàtria espanyola a la categoria religiosa és justament seguir el camí dels feixismes europeus d'antany. Tots sabem que les pàtries, com totes les comunitats, es formen meitat per voluntat de formar-les meitat per acumulació històrica. Però aquest mecanisme té poc que veure amb el religiós -que és pura fé o voluntat excloent-, tret que violentem l'elasticitat dels vocables.

En realitat, aquest laïcisme de UPyD del que (wishful thinking) han parlat molt més els comentaristes d'esquerres que la susdita RosaD, és un substitut episòdic del paganisme llarvat propi del nazisme hitlerià -un punt sobre el qual tornarem-.

b) regenerar la democràcia "per a la gent cansada d'haver de triar entre una dreta i una esquerra sectaries i antigues" i "enfront del nacionalisme obligatori". Mira que és vell el terme "regeneració"; fart estic d'aquesta imatge organicista. D'altra banda, per a assolir aquesta dita regeneració el que es proposen són mesures ramplones, burocràtiques i, en definitiva, desnatades -per exemple: gens de llistes obertes, gens de vot continu electrònic, mesures tècniques que ningú titllaria d'incendiàries-. Menys quan entren en els detalls i vam trobar que totes elles se circumscriuen a retrocedir en el model autonòmic. Ítem més, és curiós que, arribats a aquest punt crucial, s'oblidin de la cultura quan tots sabem que una cultura realment democràtica és el requisit indispensable per a una millora a llarg termini com, se suposa, és la seva exaltada regeneració.

c) separació de poders. Per a compensar la vaguetat de totes les seves altres propostes, en aquest punt s'abandonen al detall d'unes mesures descrites amb tan abusiva proligitat que em recorden inevitablement a "la tercera part de la part contractant". A propòsit del Poder Judicial, s'esplaien en tecnicismes exclusius dels juristes però, per exemple, obliden que en altres països els jutges són triats per la ciutadania -abans, el poble-, potser perquè sostenen que la socorreguda idiosincràsia espanyola impedeix aquestes alegries. Han imaginat si més no que, a França sense anar més lluny, la Constitució prohibeix que l'Executiu feliciti -no diguem renyi-, als altres poders. En fi, com sempre, per a regenerar, regeneren poc i mal.

La resta de les seves propostes programàtiques són tan nebloses i tan rutinàries que no mereixen comentari. En tot cas, convé subratllar que, fins a la data, no han tocat els temes candents sinó que el seu missatge s'ha centrat en el autonomisme i el terrorisme des del prisma del "nazionalismo español" pur i dur. Però és evident que RosaD guarda en la màniga l'assetjament als immigrants, l'atur, l'habitatge i la funesta llei de la gravetat. Quan aúlle exigint "arrancar Gibraltar a aquesta filla de la Gran Bretanya", estarà en la seva veritable salsa. Aquesta vegada, ha jugat només la carta de les classes mitges polititzades; les classes baixes sempre aniràn després però no per raons ideològiques -que també- sinó per mer oportunisme electoral. Perquè la Caudilla aspira a tot, incloent en aquest tot que el PP la consideri la seva salvadora -no és fantasia meva: Pedro Jeta ja l'ha insinuat-. Un bon servei ja li ha fet (llevar-li 300.000 vots al PSOE) i aquesta targeta de visita és només el començament d'una bona amistat.

Les seves següents cartes, aquestes que aniran sortint escalonadament, seran picades d'ullet a l'esoterisme per a fagocitar a grupúsculs com el Partit Humanista -tinc remotes esperances que aquest pas li alieni el favor d'algun dels seus filòsofs de boudoir-, i coquetejos amb el libertarianisme perquè és aquí on està els diners. Poc importa que la seua desaforada lloança de l'Estat no concordi amb aquest "aprimament de l'Estat" que pregonen els libertarians com ala dura del neo-liberalisme que són en realitat. Trobaràn la manera d'entendre's perquè tots sabem que els libertarians són no menys estatistas que els feixistes. De fet, la seva praxi econòmica-política seria impensable sense l'existència d'un Estat fort. Amb un Estat aprimat, com podrien efectuar les seves compres i vendes alternes de la riquesa pública? Els libertarians necessiten un Estat ric per a privatitzar avui a preu de gallina flaca i per a, demà, nacionalitzar a preu de gall dindi gros. Amb la condició de que es mantingui el centralisme estatal -un detall que poc afecta a aquestes transaccions pendulares-, no és plausible suposar que RosaD s'enfronti als teixamanetjos libertarians.

Per contra, RosaD sempre es mantindrà allunyada dels neo-nazis. No només perquè són uns aficionats sinó també pel seu delectació en el fracàs. I, sobretot, perquè Ella no és neo: Ella és genuïna, original, primigènia. No obstant això, la seva acèrrima defensa de l'Estat, farà difícil disfressar el seu pròxim idil·li amb aquesta núvia que l'espera des de nena -l'extrema dreta esperançada-.

El que sí ha fet és guinyar-los l'ull als militars. Molt lògic doncs tots sabem que el genuí feixisme es recoltza en les partides de la porra -avui, cridades bandes paramilitars- i, aquestes al seu torn, en els milicos. Per això, no em va estranyar que la seva primera proposta de campanya fora elevar el pressupost de Defensa. Menys encara em va estranyar la raó adduïda: que els soldats estaven malament pagats. Poc importa que un avionet oxidat costi més que la nòmina de tots els mercenaris del món; la demagògia sempre ha consistit a encobrir el elitista sota la màscara del popular.

Originalitat
Un partit creat per i per a una política professional que comença la seva campanya electoral amb una pegada pública de cartells, que fa mítings, que amaga el seu finançament i que anuncia la seua "victòria" en un hotel madrileny de cinc estrelles: què té tot això de modern i d'original?

"Unió, Progrés i Democràcia" (UPyD): quantes vegades apareixen aquestes paraules en els noms dels habituals partits polítics de tot el món? Tantes que rar serà trobar algun que no les inclogui. Ara bé, des de la perspectiva espanyola, UPD és igual que UCD, l'antecessor de l'actual Pàg. No obstant això, les ambicions de la caudilla van molt més allà perquè, en realitat, UPyD ha de traduir-se per "Una, Gran i Lliure" (UGyL), sí, el remolc amb el qual els franquistes definien la seua Espanya.

Per això, vostès sabran perdonar-me si, per les presses, de vegades substitueixo UPyD per UGyL -aquesta maleïda "i" ha de ser la culpable-. Ni tan sols és original la figura de RosaD perquè egòlatres els hi ha hagut sempre. No només se li va avançar M. Conde sinó molts altres; per exemple, UGL és el partit que li hagués agradat fundar a F. Sánchez Dragó si la seva proverbial tacañería no li impossibilités per a qualsevol empresa que suposi arriscar un euro i mig.

UGL no és original ni tan sols és moderna ni tampoc posmoderna: és de fa un segle. Malgrat tot això, aquesta cacareada originalitat l'ha guanyat l'admiració d'una massa hortera ansiosa d'ideologia enllaunada -si pot ser, amb sang- i d'un grapat de doctes acomodats que confonen el rar amb el singular. En resum, per a presumir d'original, RosaD ho és molt poc.

Les tres pates del feixisme vulgar
La divisa del nazisme era "Un poble, un Imperi, un Cap" (Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer). Traduïda al caudillisme de RosaD, vol dir: Un poble (Ein Volk): l'espanyol, mil vegades espanyol, sense barreja alguna. Un Imperi (Ein Reich) en el qual, gràcies a Telefònica, mai es posarà el sol i que, gràcies als Terços del seu compadre A. Pérez-Reverte, reconquistará l'Europa heretge, aixafarà a segadors, gudaris i fins a guanches, expulsarà a l'altre enemic intern -repeteixo, els immigrants-, i degollarà als infidels amb l'espasa incorrupta del cavall Sant Yago. La caudilla. (Ein Führer) És aquí on les similituds entre RosaD i els noms maleïts arriben a la seva major coincidència. Vegem: Hitler va ser fill d'un duaner i Mussolini, fill d'un ferrer socialista. L'austríac va ser cap i pintor rondaire i l'italià, mestre d'escola i desertor. Molt joves, es van afiliar al Partit Obrer Alemany i al Partit Socialista, respectivament. Per la seva banda, qui és RosaD?: filla d'un obrer socialista commutat de pena de mort, RosaD va entrar de funcionària en l'Estat com ínfima administrativa per a, una vegada aconseguida la plaça vitalícia, prosperar en el PSOE on molt aviat va arribar a Consellera de Comerç -no va escollir Cultura, no-, d'un govern basc presidit pel peneuvista Ardanza. Perquè ara es queixi de les autonomies i dels pactes amb els nacionalistes.

Després de la capitalització que implica regir durant set anys el potent comerç basc va escalar llocs més alts fins a arribar a disputar la Secretaria del PSOE en l'any 2000; va quedar quarta i última, amb un 6% de vots. Aparentment, es va guarir l'amargor d'aquesta derrota gaudint durant vuit anys de les canongíes de ser eurodiputatda. Però algun ressentiment li hagué de quedar ja que, durant els seus últims anys a Brussel·les, es va dedicar a sabotejar la política del seu propi partit -però, ull, sense renunciar al sou-. Perquè ara l'ovacionin els seus acòlits com tot un arctip de la política amb "ètica intajable".

Finalment, igual que Hitler va transformar el seu Partit Obrer en un partit Nacional-Socialista i Mussolini va desertar del socialisme per a crear el seu Partit Nacional Feixista, RosaD va crear UGL a imatge i semblança seva. Però, en lloc de camises marrons o negres, va escollir les camises roses o magentes -avís als ecologistes: en cromatografía, el magenta és un color que absorbeix el verd-. Filla de l'Era Pre-Cibernètica, RosaD es defineix com "una lectora compulsiva". I cita entre els seus autors preferits a "Celaya, Benedetti i Kipling": esquerra moderna i dreta ancestral, el millor d'ambdós mons? És de suposar que, de Kipling, l'agradarà especialment el totconegut poema [If you can keep your head when all about you/Llauri losing theirs and blaming it on you? = Si guardes en el teu lloc el cap tranquil/Quan tot al teu costat és cap perdut?], quina casualitat, el poema preferit de José Antonio Cosí de Rivera. En el seu autoretrat cultural, a RosaD només li han faltat I. Jünger i, per a relaxar-se, Tintin-Hergé. I, en música, citar als goliardescos Carmina Burana, òbviament segons els arranjaments de Orff (1937) i, potser, oblidant alguns versos [Meum est propositum/in taverna mori? = He decidit viure en la taverna?] Per cert, una de les músiques preferides per Hitler. Tampoc m'oblido que el seu filòsof preferit hauria de ser Mircea Eliade -li agradarà això del mitològic Axis Mundi, vulgo l'Eix com centre del món-. Eliade la convé, senyora caudilla; ven bé.

Però, poemes i filosofies a part, són molts més les semblances entre José Antonio i RosaD. El senyoret andalús, fill d'un dictador militar, es vestia amb la camisa blava del proletariat, va escollir el vermell-i-negre anarquista com els seus colors corporatius, discursetjava sobre la "revolució social" i fantasetjava amb la nacionalització de la banca. "Falange amb els obrers/Policia amb els banquers!", cridaven fins a fa poc els seus acólitos, tots ells fatxendes o aspirants a ser-lo.

RosaD encara no arriba a tant radicalisme però tot es caminarà. Per a començar, es queixa amb la boca petita que la banca no la vol; però, llavors, d'on ha tret els milions que ha hagut de costar la seva campanya? Per favor, som molt majors: no ens respongui que només ha gastat 250.000 euros que provenien de les aportacions dels seus simpatitzants. I, també per favor, no ens expliqui que no s'ha aliat amb els seus bessons Ciutadans perquè pateixen veleidats perifèriques -fins i tot es rumoretja que parlen català en la intimitat-. Caudilla: vostè no els vol perquè no suporta que ningú li faci ombra. Perquè s'ha tallat un partit a la seva mesura, com un vestit més -encara que amb menys colorins-. Ni tan sols de fermalls vol als seus germans catalans -i mira que gasta en fermalls- perquè lo seu és una ambició estatal. El que encara li falta a RosaD és embolicar en retòrica de saló algunes de les seves abundantísimes contradiccions i vaguetats.

Li suggereixo el model joseantoniano: les paradoxes estil "Estimem a Espanya perquè no ens agrada" o, millor encara, insinuacions antiautoritaries com el "Val qui serveix" -fonèticament, tan semblant al "manar obeint" dels zapatistes-. I, per a acolorir aquesta estampa lírica, un consell gratuït per als seus poetes de guàrdia: senyors, resolguin aquesta manca. És molt fàcil: si no els agrada Ortega i Gasset perquè els sembla massa polanquià, recorrin a les "Mil millors poesies de la llengua castellana"

En canvi d'aquest consell, demane a RosaD que em tregui d'un angoixant dubte: en els mesos esdevenidors, ballarà amb Rouco o es quedarà asseguda quan el cardenal li tregui a ballar? Ho pregunto perquè un partit naixent ha de deixar clar fins a on arriba el seu pretès "laïcisme" -ara com ara, limitat a l'ensenyament íntim com dèiem abans-.

L'hi pregunto una miqueta retòricament perquè jo la veig en missa, encara que no en missa de dotze perquè tot el món admiri el seu últim modelet sinó practicant un catolicisme també en la intimitat -i, per tant, un tant herètic-. No oblidem que el nacional-catolicisme és la marca de fàbrica del genuí feixisme espanyol; llàstima que molts se li hagin avançat en les sagristies.

Dita d'altra forma: encara que tots sapiguem que el país és pagà de cor, no em sembla Vostè tan audaç com Ramiro Ledesma Ramos -un dels pocs falangistes europeus, és a dir, pagans com ho era Hitler-. Llocs en la II Guerra Mundial, la veig més aviat en l'ona de Jozef Tizo, el hitlerià cura populista eslovac o en la dels franciscans croats que van dirigir el camp d'extermini de Jasenovac.

En tot cas, si m'oblido del seu nom, per a cobrir totes les opcions la cridaré Rosa Antonia Díez de Rivera i Ledesma de Eliade.

fdo: Euclides PERDOMO

12 Març 2008 (tres dies abans dels idus de març)

traduït a SoftCatalà