dijous, 15 d’octubre de 2009

Primer atac a Joan Fuster



La publicació l'any 1962 de Nosaltres els valencians i Qüestió de noms d’una banda i de l’altra la guia turística d’El País Valenciano fou un autèntic revulsiu en la societat valenciana, però no com en un principi el seu autor ho hauria esperat. Nosaltres els valencians, enfocat des d'una perspectiva històrica, revisava críticament els tòpics heretats sobre el "fet valencià" i establia com a element definidor la catalanitat del nostre país, tot i assenyalar les diferències amb el Principat. La llengua i la cultura seran, segons l’assagista, els factors més definitoris dels valencians. L'enllaç entre el passat, el present i el futur. I sense aquest enllaç no hi haurà futur. Qüestió de noms realitzava un recorregut històric sobre la denominació de la llengua i del territori, i apostava per una terminologia unitària i sense amagar la realitat nacional. Totes dues propostes abocades clarament a la polèmica. No fou, però, així: "ningú va obrir boca -lamentava Fuster-. Jo intentava despertar dubtes, almenys en el sector culte dels poble valencià, perquè es plantegés problemes, tant històrics com actuals, que calia qüestionar-se. Però sembla que no va interessar ningú". En canvi, la guia que Destino li havia demanat, El País Valenciano, va alçar una gran polseguera entre un cert sector indígena.

Tot, però, va començar quan Diego Sevilla Andrés, professor de dret a la universitat i ideòleg falangista, publica el 22 de desembre de 1962 al diari Levante, un article titulat "Burguesía i separatismo". En aquest paper s’indignava a partir d’uns pamflets que li havien arribat: "Han llegado a mis manos ciertos panfletitos escritos en catalán, quejándose de los monopolios y de la falta de libertad de las tierras catalanas, entre las cuales incluye a Valencia". Aquells "panfletitos" eren el primer número de la revista Lluita, una publicació cladestina. Però això era una excusa per carregar sobre qualsevol cosa que fes olor de la ideologia nacional dels valencians: "El aire de catalanización de nuestra vida tiene la base endeble de un nacionalismo trasnochado y de vía estrecha. O se basa en el prejuicio racial de la descendencia de los conquistadores, o en el lingüístico. Uno y otro, no lo olvidemos, han dado a la luz y apoyado todos los imperialismos que conocemos. No estriba el imperialismo en la conquista de grandes espacios, sino en la simple sumisión de hombres de otra mentalidad, para servir al pueblo hegemón. Este es el tema a plantear".Uns dies després, aquest exprofessor de Fuster a la universitat torna a la càrrega amb un altre article, "Alerta a los valencianos", publicat a Levante, el 29 de desembre.

Fuster de seguida, davant la provocació de Diego Sevilla, posa cartes en l’assumpte. El dia 5 de gener, al suplement Valencia del mateix rotatiu, publica "Mi vela en este entierro". Una contestació contundent que tirava per terra els arguments demencials del vicepresident de la Diputació de València i defensava, a cara descoberta, la qüestió nacional. "No. Esto no es serio. No es serio, si de veras Diego Sevilla aspira a que su palabra nos merezca respeto. Es posible que a él no le interese ese respeto "nuestro" -el mío, por ejemplo-: lo lamentaría, pero aún ello sería lo de menos. Lo "de más", en efecto será que quedaría en entredicho el objetivo mismo que el profesor Sevilla afirma proponerse: la revisión de las expectativas civiles de los valencianos con miras al futuro. (…) Si los leyese un forastero distante llegaría a la conclusión de que en Valencia los "catalanizantes", "catalanistas", "valencianistas", o como se les quiera llamar, son los amos del cotarro; que ejercen "discriminaciones", "lavados de cerebro", "excomuniones" y otras diabluras semejantes con la gente de la acera de enfrente. ¡Qué cosas! Me permito recordar al profesor Diego Sevilla que no tenemos ocasión de ello. Me parece desplazado su gesto de víctima."

El catedràtic Sevilla, no content ni satisfet, el dia 17 de gener en la primera pàgina del diari Levante, publica un article sota el títol "Luego… cabalgamos" a propòsit d’una campanya de premsa contra Einaudi que havia editat un llibre contra el règim franquista. I diu, com en tots els seus papers sense esmentar el nom de Fuster:

Luchan con furia y sin tino
los perros a nuestro paso
nosotros no hacemos caso
de los perros del camino.

La cuarteta sirve, también, para el caso en que personalmente se sienta uno agredido. La caridad obliga con los semejantes. Quienes no tienen nuestra calidad moral, no merecen ni el mendrugo de la respuesta".

La polèmica entre Diego Sevilla i Joan Fuster sembla que va transcendir a esferes superiors. I la conseqüència primera fou que el nostre assagista deixa de publicar al diari Levante. Així ho explica en una carta a Joaquim Maluquer datada el 26 de gener de 1963: "Després de la meva contestació, el director del diari Levante no ha tornat a publicar-me cap article. Crec que és una decisió deliberada. No he pogut parlar amb ell tranquil·lament, però endevino que ara es penedeix d’haver donat pas al meu pamflet, tot i que va insistir a voler publicar-lo. Si me certifico d’aquesta sospita, li fotré un sermó, però no penso demanar que m’admeti col·laboracions. Això significarà una minva en els meus ingressos, és clar". Fins ací, el primer acte de la tragicomèdia.

El dia 2 de febrer, de nou el diari Levante dedica una pàgina sencera, a cinc columnes i sense signar sota el títol "Un libro sobre el Pas Valenciano" a realitzar una anàlisi i atac a l’autor d’aquell llibre. L’article denunciava les difamacions que s’hi podien trobar contra la personalitat valenciana. L’autor de l’article va ser F. Almela i Vives. La primera puntada fa referencia a l'estil fusterià: "si acaso hay en el libro páginas un tanto improvisadas o precipitadas, no faltan algunas con delectación, sobre todo para describir paisajes. Entonces la prosa aparece completamente dominada por el poeta que es Joan Fuster, el cual -dicho sea de pasada- se expresa en castellano con un estilo más rico y matizado que cuando escribe en... otro idioma." Crec que no necessiten molts comentaris les paraules anteriors. Després fa al·lusió al to i manca de respecte que té el llibre per qüestions molt serioses: "Uno de los atractivos de El País Valenciano para cierta clase de lectores, consistirá seguramente en la falta de respeto con que el autor habla de cosas respetables y en el desparpajo con que emite las opiniones más irrazonadas. He aquí unos ejemplos…fray Vicente Ferrer y Arnaldo de Vilanova fueron un par de personajes vocingleros e histriónicos -santidad y ciencia aparte si ustedes quieren".

Almela, que havia estat president de Nostra Parla i vicepresident de l'Agrupació Nacionalista Escolar, un dels signants de les Normes de Castelló i clar defensor de la unitat de la llengua en altres temps, a l'article, ha canviat radicalment la seua posició: "Con gran desenvoltura y sin cortapisas de ninguna clase defiende el autor la tesi catalanista en el sentido que, por ejemplo, encierran las siguientes lineas: Lo valenciano -testimonios, la bandera y la cultura, el idioma y la vocación- no es sino lo catalán asentado, y un poco reblandecido, (...) Consecuentemente con su prejuicio el autor llama catalana a la que Sanchis Guarner denomina la llengua dels valencians. Y aquello una y otra vez, con machacona insistencia.(…) En cuanto a la machacona insistencia, no es un exceso en que el repetido autor haya incurrido sin querer o sin darse cuenta, sinó una táctica muy deliberada". Així, en lloc de fer una crítica seriosa del llibre, trau de context tota una sèrie de frases de Fuster, tot presentant-lo davant els lectors com un valencià traïdor, que menysprea la seua cultura i el seu país.

L'endemà Josep Ombuena, director de Las Provincias, va reproduir l’article sencer al seu diari amb aquesta nota: "Nosotros no quisimos suscitar en torno a este desgraciado libro, la expectación y el interés del escándalo que, en definitiva, también es expectación y también interés. Nosotros creíamos que el silencio bastaría para expresar nuestra condenación. Pero hay ocasiones en las que el silencio no basta y puede tomarse por complicidad. Por eso no nos resistimos a reproducir -por ahora- ese texto incontestable publicado ayer por nuestro colega Levante, que suscribimos enteramente".

El segon lliurament d’aquesta anàlisi "literària" apareix el dia 5 de febrer al Levante sota el títol, "Algo de lo que se quedó en el tintero". La campanya de desprestigi en contra de l’obra i la personalitat del nostre escriptor ja era un fet consumat. Tanmateix també hi va haver cartes a favor de Joan Fuster però el diari en cap moment no les publicà. (10) El dia 9 de febrer, davant l’allau de cartes i de telefonades al rotatiu a favor i en contra de la guia turística, es publicà una nota on podem llegir entre altres coses: "Mientras algunos comunicantes manifiestan su total disconformidad con ciertas afirmaciones del autor [ fa referència a Fuster] , otros las suscriben y las elogian, poniendo también un fervor arrebatado y hasta delirante. Hay así de todo. Y no vamos a realizar el escrutinio de los pros y los contras, que se pronuncian en esta cuestión. (…) La semana pasada, nuestro periódico expuso el juicio crítico de la obra de Joan Fuster, no en un artículo anónimo, como dice determinado comunicante, sino en un trabajo que si no llevaba la firma era porque expresaba la opinión del periódico". Tot un pretext per a no publicar les rèpliques en contra d’aquest article que expressava l’opinió del diari.

Naturalment sí que trobem cartes a favor de la campanya contra Joan Fuster. Ens agradaria citar una per la seua significació. Es va publicar a Las Provincias el 6 de febrer, podem llegir: "como católicos y valencianos (algunos de nosotros escritores en lengua valenciana) que no tenenos ninguna relación con la ideología que Joan Fuster representa y defiende en Valencia". Entre els signats hi ha Xavier Casp i Miquel Adlert.

Fuster en una carta dirigida a Josep Pla, el dia 7 de febrer, fa una radiografia, encara que sintètica molt lúcida d’aquests esdeveniments:

Benvolgut amic Pla:

D’ençà de fa unes setmanes m’he convertit en un autèntic «homenot» als ulls dels meus paisans. De primer, va ser una rèplica meua a un article titulat «Burguesía y separatismo», del qual era autor el vice-president de la Diputació Provincial de València, un energumen anomenat Diego Sevilla. No sé si algú us n’ha fet llegir el retall de la meua contestació. El sr. Sevilla «ens» acusava de les següents coses: estar al servei de la plutocràcia barcelonina, ser nazis, ser companys de viatge dels comunistes, i ser, és clar, separatistes. Em vaig limitar a denunciar la grotesca base de la seva argumentació: no calia fer-hi gaires esforços.

Però allò no m’ho han perdonat. I ara han aprofitat l’ocasió de la «guia» per desencadenar una ofensiva contra mi i contra el llibre, i sobretot contra «la ideologia que jo represento a València». Els dos únics diaris del matí de la capital s’han fet solidaris en l’actitud hostil. Han publicat coses com les que ara us adjunto —dediqueu-los cinc minuts per llegir-les—, i es neguen en rodó a inserir ni una sola de les moltes cartes favorables que han rebut. A València i als pobles, el tema actual de conversa en cafés, oficines i antesales és el meu llibre. En fi, ja podeu imaginar quin és l’enrenou que s’ha armat, típic d’un ambient provincià com és el d’aquest país.

Vist des de lluny, tot això us semblarà ridícul i demencial. I tindreu raó, perqué ho és. Tanmateix, la qüestió és una altra. O les qüestions.

El compromís cívic del nostre escriptor no va passar inadvertit per a les forces més reaccionàries del país i per a les autoritats franquistes d'aquell moment. Com hem comprovat des dels darrers dies de 1962, va començar una foribunda campanya anti-Fuster i tot allò que simbolitzava la seua obra i la seua trajectòria intel·lectual als mitjans de comunicació valencians. L'acte culminant d'aquest atac fou el dia 9 març de 1963, durant la cavalcada del ninot, es va cremar l'efígie de l'escriptor, com un auto de fe a l’estil inquisitorial, a la Plaza del Caudillo de la capital valenciana.

Encara, però, es veu més palesa aquesta vigilància i persecució a la figura de l'assagista, quan aquest mateix any es va suspendre per ordre governativa el IV Aplec de la Joventut del País Valencià, i el mateix governador comenta als organitzadors: "Yo podría autorizarles a ustedes un acto separatista, pero que ustedes celebren un acto catalanista, esto es inconcebible y dirigido por un mercenario a sueldo del oro catalán, esto es intolerable". (11)

Els tres exemples que hem proposat (1) (2) (3) de la tergiversació i, en definitiva, de l’eliminació del fet nacional dels valencians són molt clars com a condiments necessaris d’un brou de cultiu que esclatarà uns anys més tard. Aquell petainisme, recentment acabat el conflicte bèl·lic ha estat molt ben alimentat i -cal dir-ho- d’una manera molt sibil·lina pel règim franquista fins a la transició democràtica, on es fa molt més nítid i abasta la seua real dimensió amb l’aparició del fenomen social i polític del blaverisme, cèlebre pel seu caràcter marcadament visceral de secessionisme lingüístic. Els exemples en podrien ser uns altres, però el fenomen petainista ha estat una constant en la història dels darrers seixanta anys al País Valencià.

Si algú sap d'on és aquest text, que m'ho diga.