dimecres, 31 de març del 2010

Auca de Joan Baptista Basset

Premeu les imatges per fer-les grans.




dimarts, 30 de març del 2010

Almansa 1707, de la revolta a la repressió




dijous, 25 de març del 2010

13, Génova del PPercebe

Aragonitzant


"El blog «Desmitología aragonesa» nace con la intención de tratar temas de la historia, cultura, lengua y sociedad de Aragón, del que fue, ha sido, es y dejará de ser.

Hubo un tiempo en el que el aragonés fue un pueblo unido bajo unas mismas señas identitarias, estrechamente vinculado a sus hermanos y vecinos gascones, occitanos, catalanes, valencianos, castellanos y navarros. Aragón fue una tierra, unas gentes, unas costumbres, unas tradiciones… que con el paso del tiempo se han ido arrinconando, ignorando, olvidando y rescatando en forma de leyenda, hasta el punto de dar a luz una mitología propia basada en esbozos históricos y la exaltación pintoresca de algo que se reivindica como propio, pero se trata como ajeno.

Aragón, en el s.XXI, es una comunidad autónoma dentro del Reino de España. Su identidad actual se yergue exclusivamente sobre la tradición cristiana y el folklore acuñado y potenciado desde el s.XIX: San Jorge, la Virgen del Pilar (cuya celebración ha dado paso al Día de la Hispanidad) y la jota. Estos tres símbolos son la base de la mitología aragonesa, el compendio de leyendas transmitidas de manera oral y virtual. “Reconquistas cristianas frente al pérfido sarraceno”, “un imperio de ultramar”, “la envidia y la manipulación de los catalanes (que no fueron ni siquiera un condado y nosotros fuimos un reino)”, “la guerra fratricida”, “el yugo de los vascos y catalanes (que nos cierran Canfranc)”, “el Derecho aragonés”, “el habla fiera/chapurriau/patués/fabla”… y, por encima de todo, la jota como verdadera, auténtica y única manifestación cultural de Aragón. Mil y una leyendas perfectamente asentadas en el inconsciente colectivo, algunas de ellas con orígenes verídicos y otras de pura fantasía.

El Aragón que un día existió agoniza. La Ronda de Boltaña ya rescataba las palabras de Labordeta para darles un giro tan doloroso como irremediable: «esta tierra fue Aragón». Pero el grupo sobrarbés no se limitaba a victimizar, como tampoco pretende este blog. Más allá de los eslóganes, de las postales baturras y las discusiones plagadas de argumentos sesgados, están todos aquellos hechos que se ignoran o se quieren ignorar. El desconocimiento y el miedo llevan a la reafirmación a partir de unas argumentaciones populares y de carácter incontestable. En cambio, se dejan atrás gran cantidad de elementos que nos han hecho como somos. Personajes y hechos fundamentales en la historia de Aragón han quedado relegados al olvido hasta tal punto que sus consecuencias se justifican ahora alegando otros motivos.

Con una intención divulgativa, «Desmitología aragonesa» está abierto a la participación y colaboración de todas las personas que lo lean. La lengua vehicular será el castellano por un simple motivo: la gran mayoría de aragoneses y aragonesas que lo lean han recibido una educación monolingüe, independientemente de cual haya sido su lengua materna. Así que, para favorecer la difusión de contenidos dentro de Aragón, los artículos se redactarán en castellano. Sin embargo, eso no excluye que dentro de los mismos se recojan citas en las lenguas vernáculas aragonesas (el aragonés y el catalán), o en otras lenguas vecinas. Cualquier lengua es bien recibida para los comentarios, por supuesto."

Un bloc realment aconsellable visitar.

dimecres, 24 de març del 2010

El Cementeri de València mancillat.


El monòlit dedicat "a todos los que dieron la vida por la España que creían mejor" ja és sobre la fossa comuna del cementiri. Malgrat que el Fòrum de la Memòria del País Valencià va realitzar diverses accions en contra de la ubicació d'aquest monòlit, el consistori de Rita Barberà ha decidit plantar a la fossa comuna del cementiri de València el monòlit de la discòrdia que posa al mateix nivell botxins i víctimes. Així doncs, la secció setena dreta del Cementiri General té, des d'ahir, un monòlit de 5 tones que estava guardat des de feia dos anys a un magatzem municipal i que homenatja "a todos los que dieron la vida por la España que creían mejor". Com a resposta a aquesta acció, el Fòrum de la Memòria ha emès un comunicat on denuncia "la complicitat entre el PP i PSOE per a esborrar la memòria de totes les persones que van caure per defensar la llibertat i el bé comú, insistint a qualsevol preu en la teoria dels 'dos bàndols', cosa que mai no va existir, ja que en aquest país va haver un criminal cop d’estat militar feixista, que comptava amb el suport de la potència imperialista més poderosa del món en aquell moment que era l’Alemanya nazi (i per altres forces com el feixisme italià de Mussolini, Portugal i tropes del nord d’Àfrica), contra el legítim govern de la II República, constituït després d’unes eleccions lliures i democràtiques, al que el poble va plantar cara mitjançant una guerra de resistència antifeixista que va durar tres anys i en la qual van caure centenars de milers de resistents i de població civil".


El mateix text no estalvia les crítiques al "doble joc i la hipocresia del PSOE, descendents molts dels seus afiliats/es de militars i falangistes amb càrrecs en el règim genocida franquista, que d’una banda parla de rehabilitar a les víctimes i per una altra, signa i promou lleis de punt final, com la Llei d’Amnistia de 1977 i la coneguda com Llei de la Memòria Històrica de 2007, en la qual no solament no es fa justícia als centenars de milers de víctimes del franquisme, sinó que blinda la impunitat als responsables i col·laboradors d’aquell genocidi". Consegüentment, per lluitar contra la instal·lació d'aquest monòlit, el Fòrum demana l'adhesió a totes les persones i col·lectius que se senten identificades amb el seu contingut i demanem a l'Ajuntament de València i al PSOE que suspenguin immediatament la instal·lació d’aquest monòlit.

Font R.C

Valencianitis






dissabte, 20 de març del 2010

Alfonso Rus



El Gilipollas de la Semana al Jueves.es


diumenge, 14 de març del 2010

SpotiFalles



Perdoneu que no actualitze de forma molt constant, és època d'exàmens, de Falles i de Pasqua, i bé ja sabeu...

Què vos passa Valencians?



Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Era lliure i treballava
el vell regne valencià
però vingueren uns homes
i mataren aquell cant.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella
i els seus costums castellans.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat
ara saps com la noblesa
demostrà la lleialtat.
Hem patit segles de lluita
de matances i d'espant
perquè un poble nascut lliure
no sap viure empresonat.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat

Un mal dia des d'Almansa
ens vingué la novetat:
el vell Regne de València
era País conquistat.
Ja la llengua bandejaven
llevant-li oficialitat
i per just dret de conquesta
imposen el castellà.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Sempre ens han guanyat la guerra
els anomenats cristians,
als altres, ja ens diguen moros,
jornalers o assalariats.
Tinc ganes de fer història
i escriure-la en valencià:
una història on els vençuts
de tants segles guanyaran.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

D'altres guerres hem patit
tot ha anat costera avall:
ens robaren la consciència
per això hem estat callats.
Alça't poble de València
i comença a caminar
perque un poble nascut lliure
no pot viure empresonat.




lletra: Toni Mestre
música: Paco Muñoz

dimecres, 10 de març del 2010

Enric Nomdedéu: "El PP, una vegada més, li posa un zero al valencià"


El portaveu del BLOC a l’Ajuntament de Castelló de la Plana, Enric Nomdedéu, va denunciar el passat divendres 5 de març “l’enèssim menyspreu del PP envers el valencià, llengua pròpia de la nostra ciutat, ara en la consolidació de places en l’administració municipal”. El regidor valencianista considera inacceptable que el coneixement de valencià no puntue en la consolidació de llocs de treball municipals.
Nomdedéu ha explicat que “no només es produeix l’absurd que una administració que ha de garantir el dret dels ciutadans a adreçar-se a ella en les dues llengües cooficials no exigisca als seus treballadors que les coneguen les dues, sinó que, per a consolidar les places, el valencià ni tan sols dóna punts”.
L’edil nacionalista ha comentat que “des del BLOC defensem que els funcionaris haurien de conéixer el valencià i el castellà, perquè només així podran acomplir la funció de servir la ciutadania en una societat amb dues llengües cooficials. Però el PP no només no demana aquest coneixement –amb la qual cosa discrimina aquells ciutadans que volen adreçar-se a l’administració en valencià –, sinó que a més margina fins i tot el coneixement de valencià, excloent-lo de les puntuacions dels concursos”.

Finalment, Nomdedéu ha conclós afirmant que “el PP, no content amb traure una plaça d’assessor del tècnic lingüístic sense demanar als aspirants ni tan sols que sàpien valencià, ara li posa un zero al valencià per consolidar llocs de treball. Eixa és la consideració que té el PP per la nostra llengua”.

extret de Valencianisme.com

Un text interessant.

Perdoneu que no actualitze de forma molt constant, és època d'exàmens, de Falles i de Pasqua, i bé ja sabeu...

dissabte, 6 de març del 2010

Perdoneu...

Perque al final pareixeré monotemàtic, però esque... com no ser-ho si sempre són els mateixos...




Retiren una exposició fotogràfica a València davant la "censura política"

La Junta Directiva de la Unió de Periodistes Valencians, en una reunida d'urgència, ha decidit ordenar al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) la retirada immediata de la seva exposició "Fragments d'un any" davant la "censura política" que s'ha exercit amb ella. Així ho ha explicat a EFA un dels coordinadors de l'exposició i membre de la Junta Directiva de la Unió, Kai Forsterling, després que avui hagen conegut per part de l'adreça del museu, primer, i comprovat, després, que deu de les 91 fotos que integren la mostra han estat despenjades, tot just unes hores després de la seva inauguració.

Es tracta de vuit fotografies de temàtica política i dues més en les quals apareixen l'expresident del Govern José María Aznar en la seva investidura com doctor honoris causa per la Universitat Cardenal Herrera-CEU i el president de la Generalitat, Francisco Camps, amb l'arquebisbe de València, Carlos Osoro. Segons Forsterling, la retirada d'aquestes imatges obeïx a "motius polítics" per part del partit que governa la Diputació de València -titular del MuVIM- i no a una decisió directa de l'adreça del museu, a la qual s'ha informat ja de la decisió de la Junta Directiva.

No obstant això, la Unió de Periodistes deixa una porta oberta per a la negociació en cas d'una rectificació per part dels responsables d'aquesta decisió, que segons s'insisteix ha estat "política". A la reunió ha acudit una vintena dels 38 fotògrafs participants, donada la premura de la convocatòria.

Público



Aci mane jo!!


Ixa és la sensació que sempre m'ha donat el PP, el caciquisme, la tirania i la falta de democràcia que tenen i demostren continuament.

Com si no fora prou en totes les putaes que mos fan continuament, destruint la nostra identitat, cultura, patrimoni i tot el que se'ls pose per davant, ara faltava vore açò.

Els discapacitats de Xàtiva denuncien l'amenaça del president de la Mancomunitat


Està clar que estos del PP sempre han pensat en la "pèla", són uns peseteros de tres parells de collons, com si no tingueren prou en les "idees" que tenen. Però amenaçar a un col.lectiu de discapacitats de llevar-los subvencions si continuen sol·licitant un Centre d'Atenció Diürna, ja em pareix més que vergonyós, sobretot pels tòfols que'ls voten...

No sé que comentar sobre aquest fet, em senc indignat, no sé , però no tinc comentaris per açò, em dona molta ràbia.

Espere que ara dimitixca, i s'escolte d'una vegada al col.lectiu.

Molta "Plaça de Bous" de merda que va costar una collonà, però per al poble ni el "Bon dia".

divendres, 5 de març del 2010

Reformes laborals?


Crec sincerament que es ben sabut, almenys per una part de la societat, que quan es parla de "reformes laborals" no es parla de "reformes" en les feines dels Banquers, ni dels Polítics, ni Empresaris i molt menys el Rei... es referixen obviament a reformes en les feines dels treballadors de a peu, o siga, que la merda "mos la minjarem mosatros", com sempre... Així els quatre cap-grossos podràn seguir visquent del luxe, sense tindre que renunciar a res, mentre nosaltres estarem més putejats, més pobres i segurament, en menys drets, és el que té la "Democràcia"...

La veritat no vull estendrem molt en el tema, ja està parlant-se prou per ahi, tampoc son hores i estic cansat de l'estudi...

De totes maneres, no sé per què, quan parlen de reforma laboral em vé a la ment este homenet:


dimecres, 3 de març del 2010

"A dios rogando y con el mazo dando"

Màfia Wars


Els avisos són cada vegada més contundents. Ara és el Departament d'Estat nord-americà que alça la veu per advertir sobre la influència de la màfia en el nostre país i en tot l'estat espanyol. Fa temps que ho diuen des d'Itàlia: som la 'costa nostra'. Sembla que no importe a ningú.


La màfia és violència i terror,... sí. Però també diners. Diners que plouen del cel. Amb l'abundància d'un diluvi. Sobre nosaltres, ara. Diners que no solament compren possessions. Encara que també. Quants edificis de les nostres costes són, en realitat, una tapadora per a emblanquinar els diners? Hi ha cap explicació millor d’aquesta bogeria urbanística que vivim? Mirem a una altra banda. Tots. No?


Anem fent un país i solament nosaltres sabem com costa, però, alerta!, que el dia que sigui del tot nostre, potser no serà nostra sinó l'estructura política i prou. La màfia no en vol saber res, d'estats ni de lleis. Viu al marge. Necessita viure al marge i es limita a controlar que no la molesten. Allà on hi ha una oportunitat hi ha màfia, diuen al sud que era nostre i que ara és italià. Nosaltres som, som, l'oportunitat més gran d'Europa. I fem molt poc per a deixar de ser-ho. Perill, doncs. Ho diu fins i tot la Hillary...

Vicent Partal

Vilaweb

La unitat del nostre idioma


JOSEP GINER I MARCO. 1.931


Encara hi ha ignorants que neguen la unitat del nostre Verb.

També n'hi ha d'altres que, tot i estant-ne convençuts, pareix que tinguen por a proclamar-ho als quatre vents, com si este fet no fos el baluard invencible del valencianisme i l'orgull més noble per als escriptors valencians en saber que la nostra parla no és qualsevol dialecte de mala mort ni tampoc un petit idioma com molts d'eixos cent catorze idiomes populars que, segons les estadístiques de la Societat de nacions, han estat elevats a la categoria de llengües erudites i oficials en Europa des de 1918 ençà, sinó que la nostra llengua és un gran idioma, superior al portugués, danés, noruec, finlandés, txec, hongarés, polonés, etc.

Hom parla de fer-la literària, com si la llengua literària no estiguera feta i sistematitzada fa ja una pila d'anys.

Hom parla de fixar la seua gramàtica, com si esta no fóra ja fixada magníficament per savis filòlegs.

La nostra llengua idiomàtica i literària està sistematitzada a base dels escriptors valencians del segle xv, car València fon el centre literari del Segle d'Or de la llengua, que per això tant pot dir-se valenciana com catalana. Quan els clàssics valencians deien indistintament llengua valenciana o catalana no es referien als dialectes del Regne o del Principat, sinó a tot l'idioma nacional.

Si bé que la majoria dels escriptors del Segle d'Or de la nostra llengua eren valencians, de molts n'hi ha que no és gens fàcil de precisar si eren de València o de Barcelona. Així Jordi de Sant Jordi, per la senzillesa dels seus versos, era tingut per català, però sembla que naixqué en València. Ausiàs Marc, el poeta cim de la nostra literatura, s'anomena ell mateix «català de València». Ramon Llull, com a prosista, és el més fàcil i planer de llegir per als valencians i resulta que ell diu que era català de Mallorca.

Si un valencià profà en l'estudi de la seua llengua llig la prosa de Roís de Corella, dirà que això és català, i, si llig l'elegantíssim Bernat Metge, dirà que això sí que és valencià. Doncs bé, Bernat Metge era del Principat i Corella, del Regne. Explicació? Molt senzilla. Els escriptors primitius escriuen tal com es parlava i els seus escrits sols es diferencien del llenguatge d'ara en allò que ha evolucionat la llengua.

El que nos separa de Llull, Metge, Montaner, Desclot, Pere II, etc., i en general dels escriptors clàssics del primer període (quasi tots ells de la Catalunya estricta) és el temps. Per altra banda, els parlars de València, de la Catalunya occidental (Lleida) i, sobretot, de Mallorca evolucionen menys que els dialectes de la Catalunya oriental (Barcelona), i d'açò que els escriptors clàssics barcelonins se semblen més al valencià que no al català de Barcelona.

Després de l'erro de Casp ve la decadència del Principat. Barcelona emmudix. València pren l'hegemonia nacional. Aleshores els seus escriptors reben els vents del Renaixement i la influència de Petrarca, Boccaccio i Dant, als quals imiten i superen, per la qual cosa el lèxic literari s'omple de barroquismes.

Així mateix, la traducció i estudi dels texts llatins introduïx les formes erudites i les construccions llatines: es traduïx al nostre idioma des de la Bíblia al Corà, des d'Aristòtil i Plató a Horaci i Virgili, des dels clàssics italians fins als provençals i francesos, etc. Tot açò fa que, en adquirir la llengua literària una maduresa i unitat grandiosa, es separe de l'evolució popular que seguixen alguns escriptors com Jaume Roig, Bernat Fenollar, etc.

En resum, que en la nostra literatura clàssica, els escriptors barcelonins representen l'estil planer, senzill, ingenu, i els escriptors valencians representen l'estil erudit, elevat, la maduresa de l'idioma.

Això de voler crear una acadèmia de la llengua valenciana, si és per unificar l'idioma més encara, i per estudiar i classificar les varietats valencianes i recollir el lèxic dialectal, bé, però si és per tal que uns senyors ignorants en filologia comencen per fixar la seua gramàtica (que ja és fixada), per una ortografia municipal (que ningú seguix), etc., és ganes de fer el «tonto» i de fer-li molt de mal al valencià, com està succeint.

La llengua que es parla des dels estanys de Salses (Rosselló) fins més enllà del Segura (Guardamar) i des de Castella i Aragó fins a les costes de Sardenya, tot abraçant la part oriental d'Aragó (part d'Osca i Terol), Andorra, Rosselló, la Catalunya estricta, València, les illes Balears i l'Alguer, és una; pot dir-se catalana o valenciana (perquè fon en València on assolí categoria idiomàtica), però havent estat Barcelona qui la reféu, defensà i restaurà, just és que, internacionalment, predomine la denominació de llengua catalana i reservem la denominació de llengua valenciana entre nosatres, però fent sempre ambdues expressions sinònimes, com ho són (compare's amb el cas de dir espanyol i castellà).

Per atra part, anomenar llengua valenciana sols als dialectes del Regne, no és just. Si el parlar de la Marina és valencià, per què no ho ha de ser el d'Eivissa, que és exactament igual? l el parlar de Morella és igual que el de Lleida, el de Cullera i Vinaròs igual que el de Tortosa, el d'Elx igual que el d'Albaida, el de Menorca igual que el de l'Empordà, el de Pollensa igual que el de l'Alguer, etc.

Pot hom donar una prova major de la forta unitat de la nostra llengua?

Només els ignorants poden negar-la.


UN FILÒLEG
El Poble Valencià, 15 (17 d'octubre de 1931), p. 1.

dimarts, 2 de març del 2010

Retrat dels Valencians


ALBERT MEMMI
RETRAT DEL COLONITZAT

El colonitzat no acusa mai al colonitzador.

Acusa al poble veí, també colonitzat i que avança en el procés de descolonització.

El ressentiment del colonitzat, la seua frustració, la seua impotència, la seua incapacitat de fer coses no la dirigix contra el colonitzador. La dirigix contra el poble del costat. Este menyspreu al poble del costat, propi del colonitzador, ho acaba fent seu.


Xicotets grups de lletrats s'obstinen a cultivar la llengua del seu poble, a perpetuar-la en les seues esplendors sàvies i passades. Però estes formes subtils han perdut, des de fa molt de temps, tot contacte amb la vida quotidiana, s'han fet opaques per a l'home del carrer. El colonitzat les considera com relíquies, i considera a estos homéns venerables com somnàmbuls que viuen un vell somni.

Tota la burocràcia, tota la magistratura, tot el tecnicisme no sent i no utilitza més que la llengua del colonitzador.

Parlant la seua llengua pròpia, el colonitzat és un estranger al seu propi país.

El colonitzador busca faena ? Li cal examinar-se ? Les places li seran reservades per endavant ; les proves passaran en la seua llengua, ocasionant dificultats eliminatòries al colonitzat. El colonitzat és doncs tan cec o encegat, que mai no pot vore que a condicions objectives iguals, classe econòmica, sempre és desfavorit

La llengua materna del colonitzat, aquella que és alimentada per les seues sensacions, les seues passions i pels seus somnis, aquella en la qual s'allibera la seua tendresa i les seues sorpreses, aquella finalment que encobreix la més gran carrega afectiva, aquella precisament és la menys valorada.

El colonitzat no té cap dignitat al país o en el concert dels pobles.

Si vol obtindre un ofici, construir la seua plaça, existir a la ciutat i al món, s´ha de sotmetre en principi a la llengua dels altres, la dels colonitzadors, els seus amos.

En el conflicte lingüístic que viu el colonitzat, la seua llengua materna és l'humiliada, l'aixafada. I este menyspreu, objectivament fundat, ho acaba fent seu. Es posa a apartar d´ell mateix esta llengua incapacitada, a amagar-la als ulls dels estrangers, a no publicar còmodament més que en la llengua del colonitzador.

Suposem que haja deprés a manejar la seua llengua, fins a recrear-la en obres escrites, que haja vençut el seu rebuig profund a servir-se'n ; per a qui escriuria, per a quin públic ?

Si s'obstina a escriure en la seua llengua, el colonitzat pensa que es condemna a parlar davant un auditori de sords.

El poble és inculte i no llegeix cap llengua; els burgesos i els lletrats entenen només la del colonitzador. Una sola eixida continua sent, i es presenta com la natural : escriure en la llengua del colonitzador.

El colonitzat ja no coneix la seua llengua més que baix una forma de parla indigent i pobra. El colonitzador li diu al colonitzat que el seu vocabulari és limitat, que la seua sintaxi degradada, que seria risible de sentir un curs de matemàtiques superiors o de filosofia en la llengua pròpia del colonitzat.

Per què no continuar utilitzant la llengua superior del colonitzador per descriure els motors o ensenyar coses abstractes ?