ALBERT MEMMI
RETRAT DEL COLONITZAT
El colonitzat no acusa mai al colonitzador.
Acusa al poble veí, també colonitzat i que avança en el procés de descolonització.
El ressentiment del colonitzat, la seua frustració, la seua impotència, la seua incapacitat de fer coses no la dirigix contra el colonitzador. La dirigix contra el poble del costat. Este menyspreu al poble del costat, propi del colonitzador, ho acaba fent seu.
Xicotets grups de lletrats s'obstinen a cultivar la llengua del seu poble, a perpetuar-la en les seues esplendors sàvies i passades. Però estes formes subtils han perdut, des de fa molt de temps, tot contacte amb la vida quotidiana, s'han fet opaques per a l'home del carrer. El colonitzat les considera com relíquies, i considera a estos homéns venerables com somnàmbuls que viuen un vell somni.
Tota la burocràcia, tota la magistratura, tot el tecnicisme no sent i no utilitza més que la llengua del colonitzador.
Parlant la seua llengua pròpia, el colonitzat és un estranger al seu propi país.
El colonitzador busca faena ? Li cal examinar-se ? Les places li seran reservades per endavant ; les proves passaran en la seua llengua, ocasionant dificultats eliminatòries al colonitzat. El colonitzat és doncs tan cec o encegat, que mai no pot vore que a condicions objectives iguals, classe econòmica, sempre és desfavorit
La llengua materna del colonitzat, aquella que és alimentada per les seues sensacions, les seues passions i pels seus somnis, aquella en la qual s'allibera la seua tendresa i les seues sorpreses, aquella finalment que encobreix la més gran carrega afectiva, aquella precisament és la menys valorada.
El colonitzat no té cap dignitat al país o en el concert dels pobles.
Si vol obtindre un ofici, construir la seua plaça, existir a la ciutat i al món, s´ha de sotmetre en principi a la llengua dels altres, la dels colonitzadors, els seus amos.
En el conflicte lingüístic que viu el colonitzat, la seua llengua materna és l'humiliada, l'aixafada. I este menyspreu, objectivament fundat, ho acaba fent seu. Es posa a apartar d´ell mateix esta llengua incapacitada, a amagar-la als ulls dels estrangers, a no publicar còmodament més que en la llengua del colonitzador.
Suposem que haja deprés a manejar la seua llengua, fins a recrear-la en obres escrites, que haja vençut el seu rebuig profund a servir-se'n ; per a qui escriuria, per a quin públic ?
Si s'obstina a escriure en la seua llengua, el colonitzat pensa que es condemna a parlar davant un auditori de sords.
El poble és inculte i no llegeix cap llengua; els burgesos i els lletrats entenen només la del colonitzador. Una sola eixida continua sent, i es presenta com la natural : escriure en la llengua del colonitzador.
El colonitzat ja no coneix la seua llengua més que baix una forma de parla indigent i pobra. El colonitzador li diu al colonitzat que el seu vocabulari és limitat, que la seua sintaxi degradada, que seria risible de sentir un curs de matemàtiques superiors o de filosofia en la llengua pròpia del colonitzat.
Per què no continuar utilitzant la llengua superior del colonitzador per descriure els motors o ensenyar coses abstractes ?
