dimecres, 3 de març de 2010

La unitat del nostre idioma


JOSEP GINER I MARCO. 1.931


Encara hi ha ignorants que neguen la unitat del nostre Verb.

També n'hi ha d'altres que, tot i estant-ne convençuts, pareix que tinguen por a proclamar-ho als quatre vents, com si este fet no fos el baluard invencible del valencianisme i l'orgull més noble per als escriptors valencians en saber que la nostra parla no és qualsevol dialecte de mala mort ni tampoc un petit idioma com molts d'eixos cent catorze idiomes populars que, segons les estadístiques de la Societat de nacions, han estat elevats a la categoria de llengües erudites i oficials en Europa des de 1918 ençà, sinó que la nostra llengua és un gran idioma, superior al portugués, danés, noruec, finlandés, txec, hongarés, polonés, etc.

Hom parla de fer-la literària, com si la llengua literària no estiguera feta i sistematitzada fa ja una pila d'anys.

Hom parla de fixar la seua gramàtica, com si esta no fóra ja fixada magníficament per savis filòlegs.

La nostra llengua idiomàtica i literària està sistematitzada a base dels escriptors valencians del segle xv, car València fon el centre literari del Segle d'Or de la llengua, que per això tant pot dir-se valenciana com catalana. Quan els clàssics valencians deien indistintament llengua valenciana o catalana no es referien als dialectes del Regne o del Principat, sinó a tot l'idioma nacional.

Si bé que la majoria dels escriptors del Segle d'Or de la nostra llengua eren valencians, de molts n'hi ha que no és gens fàcil de precisar si eren de València o de Barcelona. Així Jordi de Sant Jordi, per la senzillesa dels seus versos, era tingut per català, però sembla que naixqué en València. Ausiàs Marc, el poeta cim de la nostra literatura, s'anomena ell mateix «català de València». Ramon Llull, com a prosista, és el més fàcil i planer de llegir per als valencians i resulta que ell diu que era català de Mallorca.

Si un valencià profà en l'estudi de la seua llengua llig la prosa de Roís de Corella, dirà que això és català, i, si llig l'elegantíssim Bernat Metge, dirà que això sí que és valencià. Doncs bé, Bernat Metge era del Principat i Corella, del Regne. Explicació? Molt senzilla. Els escriptors primitius escriuen tal com es parlava i els seus escrits sols es diferencien del llenguatge d'ara en allò que ha evolucionat la llengua.

El que nos separa de Llull, Metge, Montaner, Desclot, Pere II, etc., i en general dels escriptors clàssics del primer període (quasi tots ells de la Catalunya estricta) és el temps. Per altra banda, els parlars de València, de la Catalunya occidental (Lleida) i, sobretot, de Mallorca evolucionen menys que els dialectes de la Catalunya oriental (Barcelona), i d'açò que els escriptors clàssics barcelonins se semblen més al valencià que no al català de Barcelona.

Després de l'erro de Casp ve la decadència del Principat. Barcelona emmudix. València pren l'hegemonia nacional. Aleshores els seus escriptors reben els vents del Renaixement i la influència de Petrarca, Boccaccio i Dant, als quals imiten i superen, per la qual cosa el lèxic literari s'omple de barroquismes.

Així mateix, la traducció i estudi dels texts llatins introduïx les formes erudites i les construccions llatines: es traduïx al nostre idioma des de la Bíblia al Corà, des d'Aristòtil i Plató a Horaci i Virgili, des dels clàssics italians fins als provençals i francesos, etc. Tot açò fa que, en adquirir la llengua literària una maduresa i unitat grandiosa, es separe de l'evolució popular que seguixen alguns escriptors com Jaume Roig, Bernat Fenollar, etc.

En resum, que en la nostra literatura clàssica, els escriptors barcelonins representen l'estil planer, senzill, ingenu, i els escriptors valencians representen l'estil erudit, elevat, la maduresa de l'idioma.

Això de voler crear una acadèmia de la llengua valenciana, si és per unificar l'idioma més encara, i per estudiar i classificar les varietats valencianes i recollir el lèxic dialectal, bé, però si és per tal que uns senyors ignorants en filologia comencen per fixar la seua gramàtica (que ja és fixada), per una ortografia municipal (que ningú seguix), etc., és ganes de fer el «tonto» i de fer-li molt de mal al valencià, com està succeint.

La llengua que es parla des dels estanys de Salses (Rosselló) fins més enllà del Segura (Guardamar) i des de Castella i Aragó fins a les costes de Sardenya, tot abraçant la part oriental d'Aragó (part d'Osca i Terol), Andorra, Rosselló, la Catalunya estricta, València, les illes Balears i l'Alguer, és una; pot dir-se catalana o valenciana (perquè fon en València on assolí categoria idiomàtica), però havent estat Barcelona qui la reféu, defensà i restaurà, just és que, internacionalment, predomine la denominació de llengua catalana i reservem la denominació de llengua valenciana entre nosatres, però fent sempre ambdues expressions sinònimes, com ho són (compare's amb el cas de dir espanyol i castellà).

Per atra part, anomenar llengua valenciana sols als dialectes del Regne, no és just. Si el parlar de la Marina és valencià, per què no ho ha de ser el d'Eivissa, que és exactament igual? l el parlar de Morella és igual que el de Lleida, el de Cullera i Vinaròs igual que el de Tortosa, el d'Elx igual que el d'Albaida, el de Menorca igual que el de l'Empordà, el de Pollensa igual que el de l'Alguer, etc.

Pot hom donar una prova major de la forta unitat de la nostra llengua?

Només els ignorants poden negar-la.


UN FILÒLEG
El Poble Valencià, 15 (17 d'octubre de 1931), p. 1.

6 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Un apunt molt interessant!! Gràcies per compartir-lo !

Thor ha dit...

Gràcies a tu per comentar, açò és el pà de cada dia. :p

vullunfestuc ha dit...

Hi ha una sola cosa que no m'agrada. Anomenar el segle d'or de la literatura catalana. I per dues raons:

La primera és el símil amb el siglo de oro de la literatura castellana. No hi ha cap altra manera de dir-ho? És un senzill calc lingüístic, que no té massa sentit. És mantenir l'arrel de subjugació als esquemes espanyols.

La segona és que considerar una generació com "el siglo de oro" representa que mai més tornaràs a tenir una gran literatura a l'altura de la d'aquella generació. I la llengua catalana ha demostrat la seva capacitat per crear bones generacions: La Valenciana (March, Martorell,...) que converteix la llengua medieval en llengua moderna, la Renaixença que recupera el catalana per la producció escrita, o la sortida de la primera meitat del segle XX (Rodoreda, Calders, Rahola,...).

Jaume C. i B. ha dit...

Vullunfestuc: Haig de dir-te que tens raó. Les llengües literàries tenen alts i baixos, i la nostra per circumstàncies històriques sembla que viatgi en una barreja de muntanya russa i autos de xoc. El gran mèrit de la nostra llengua ha sigut existir no només sense tenir un Estat al costat sinó tenint l'Estat en contra. Per tant, l'èxit de la llengua catalana és mérit d'aquells que l'han usat per escriure poemes o per explicar històries.

vullunfestuc ha dit...

Jaume, el que tu dius s'acosta a la teoria de Jaume Vicens Vives:
'El primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com ens els alemanys; l'empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com ens els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser'.

De fet la literatura no és un reflex del poble que l'escriu?

Jaume C. i B. ha dit...

Hi estic d'acord amb aquesta descripció. Escrivim com pensem, per tant mitjançant la literatura i la poesia s'expressen l'ànima dels pobles. Som el que som perquè aquesta llengua ens fa pensar així. La llengua és l'ànima dels pobles, un poble que perd la seva llengua perd la seva ànima.

Publica un comentari a l'entrada