El dia 29 de març de 1939 es va fer a la ciutat de València el traspàs de poders. Les negociacions del govern Casado no aconseguiren unes garanties mínimes perquè el que quedava de l’exèrcit de la República pogués reintegrar-se o dissoldre’s. No tardaren moltes hores a aparèixer les primeres banderes bicolors, i les primeres patrulles de falangistes. El mateix dia encara va desfilar l’exèrcit conqueridor. El general Antonio Aranda va presidir la desfilada des del balcó de l’ajuntament. En el parte oficial podem llegir: En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia, siendo recibidas las fuerzas españolas con entusiasmo inenarrable, y funcionando ya en ella todos los servicios públicos.
El primer que les autoritats militars van realitzar fou la implantació de la llei marcial a los territorios ocupados y ganados para España. Encara que en els diaris i en els mitjans de comunicació hom parlava de normalitat, d’un Nuevo Estado oficialment en pau, la realitat era tota una altra. La por, la presó i la mort es respiraven en l’ambient. En les notícies dels periòdics, constantment apareixien les llargues llistes de detinguts per la Columna de Orden y Policia de Ocupación. Començava la política de «redempció i de justícia» que s’hi havia promés. Havia arribat l’Espanya de Franco.
Una de les primeres conseqüències de la victòria de l’Alzamiento en el camp de la cultura fou la instauració d’una censura inclement i ideologitzada. La política oficial es basava en -com s’anomenava aleshores- l’espanyolització. Al País Valencià hi va haver una subtil desviació de la tradició. La intenció era aigualir i esborrar tot allò que connotés una cultura diferent de l’espanyola. L’única institució valencianista que es va salvar de l’expurgació fou Lo Rat Penat, i si va poder sobreviure va ser perquè no era gens sospitosa. Per aquest motiu una de les primeres visites oficials del general Aranda a la ciutat de València va ser a la rància corporació: El capitán general Aranda visitó LRP. Tras una salutación del presidente, señor Casanova Dalfó, leyeron poesías los señores Monmeneu, Asíns, Morante y Ortín, y pronunció un discurso el señor Calatayud Bayà. (ALP para 1940: 178). Cal anotar, així mateix, que la primera sessió a la casa social de l’entitat fou dedicada, altra vegada, a l’invicto general, a qui se li imposaren les insígnies de soci d’honor. Començava d’aquesta manera un matrimoni, molt ben avingut, entre Lo Rat Penat i les autoritats del franquisme. La València del Cid, com es batejà aleshores la ciutat de València, va passar a utilitzar determinats símbols autoctons com a eina eficaç per a la seua implantació social. La seua activitat va quedar relegada als elements més inofensius de la nostra personalitat.
El discurs de l'obertura del curs l'any 1939, on el president Casanova Dalfó, va explicar molt eloqüentment la tasca realitzada en el darrer curs de la societat valencianista, parte de cuya labor quedó en proyecto porque la revolución marxista paralizó toda la labor de Lo Rat Penat. Contra los recelos que había despertado en algunos espíritus la obra de Lo Rat Penat, el señor Casanova, muy oportunamente, leyó el discurso que pronunciara uno de los fundadores de la sociedad, don Félix Pizcueta, el año 1878 al constituirse dicha entidat, discurso que es un canto a la unidad de la patria y en el que se marcan los cauces de que nunca se apartó Lo Rat Penat o el poema que en el mateix acte va llegir Josep Monmeneu, on comparava Franco amb Jaume I.
Hem de comentar, tanmateix, que els dirigents i els poetes del moment que formaven part de la caduca societat valencianista no eren fingits, com ja s'ha apuntat (Moragon, inèdit:11). Eren individus procedents del valencianisme de preguerra. (1)
El procés de folclorització tenia diversos fronts, un d'ells era el nostre passat. La nostra història i les seues fites més importants eren re-explicades tendenciosament. Si ens fixem en les publicacions de l'època, hi va haver una gran obsessió per la celebració de centenaris i efemèrides. Solament en els cinc primers anys de la postguerra hi podem comptabilitzar més de quinze commemoracions d'aquesta espècie d'esdeveniments al País Valencià. El 1939 es va celebrar la commemoració del Setè Centenari de la Conquista de la Ciutat de València per Jaume I (en realitat, el centenari era el 1938). Els actes, no cal ni dir-ho, van tenir un marcat accent espanyolista i carrincló. Llegim en una de les cròniques com una de les cerimònies més importants de la commemoració fou el trasllat de Nostra Senyora del Puig al Cap i Casal: "(...) merece citarse, por su importancia, el traslado a Valencia de la antigua Patrona del Reino, Nuestra Señora del Puig, como era costumbre en las fiestas centenarias" (ALP para 1940: 292). També se celebraren conferències de personalitats tan eminents com el marqués de Lozoya, José María Osset Acosta i Vicent Genovés Amorós per la FET y de las JONS, Joan Beneyto, valencianista penedit i un dels futurs teòrics de l'estat. És destacable, així mateix, una marxa que va compondre, en ocasió del Centenari, la professora de música del Conservatori municipal, Lolita Soriano Raga, duia per títol: "Nostra Senyora". En reproduïm alguns dels seus versos:
Valencia,
Valencia,
La més florida i hermosa ciutat,
que este històric Centenari
al Rei En Jaume vol honrar.
Dijosos i alegres,
de esta festa històrica entoném
un himne de la nostra bandera,
que'n goig i amb firmesa cantém.
(...)
Dijosos i alegres,
en esta festa esplèndida digam:
¡¡Que vixca la nostra Senyera,
qu'és el cor dels valencians!!" (ALP para 1940: 239)
Aquest text al Principat, segurament, hauria tingut algun problema. Ací, per contra, era datada a València del Cid, 9 octubre 1939. Año de la Victoria. L'any següent es festejaren altres efemèrides; hem de destacar-ne: el IV Centenari de la mort de Lluís Vives, la qual cosa provocà l'assistència de vint-i-cinc acadèmics de número de les diferents Reales Academias, i l'assistència d'Eugeni d'Ors, qui va llegir "un largo y concienzudo trabajo acerca de la 'Tectónica de la filosofia de Luis Vives', y el secretario de la Academia de Ciencias Morales y Políticas, Dr. D. Juan Zaragüeta, dió lectura a otro trabajo sobre 'Directrices de la pedagogía vivista'. Així, durant diversos dies, anaren passant els diferents intel.lectuals del règim. Per acabar la celebració amb "un digno broche" el poeta Manuel Machado va llegir un dels seus poemes. La dèria per aquesta classe de commemoracions va ser constant durant els primers vint anys del franquisme. Semblava que una estranya necrofília s'hagués apoderat de les autoritats, però, en definitiva, es tractava de demostrar que en la cultura del nostre país només es podia parlar del passat. Recordem que la censura en l'apartat de publicacions, en un principi, només donava permisos per a editar llibres que s'adscrivissen sota el rètol de clásico o folklórico, és a dir, per al Règim, cultura inofensiva i morta: Spill o llibre de consells (1939), Llibre de Repartiment de València (1939), Cants d'amor d'Ausiàs Marc (1948), Consueta del Misteri d'Elx (1941), Les trobes en lahor de la Verge Maria (1945), etc.
De tot el gran bagatge d’exemples d’aquest procés d’espanyolització i de folclorització de la nostra cultura, ens agradaria comentar tres casos que, des del nostre punt de vista, han tingut conseqüències fins a l’actualitat: la literatura feixista valenciana, la festa fallera emanada des de l’oficialisme i els primers atacs a l’obra i la persona de Joan Fuster.
Sent no poder ficar el link ja que, qui m'ho ha enviat no ho ha possat i no sap d'on ho ha tret, si algú té alguna ressenya que m'ho diga i ho possaré gustosament. Aquesta és la primera part, queden dos més.
