divendres, 30 d’octubre de 2009

La muixeranga


La muixeranga són un conjunt de danses i castells humans originaris del País Valencià i que principalment es preserven a Algemesí (Ribera Alta), però també existeixen colles i grups a altres diversos indrets de les comarques valencianes.

Més que una dansa pròpiament dita, és un conjunt de quadres plàstics amb intencionalitat representativa, que participa en les processons de la Mare de Déu de la Salut, la Festa Major d'Algemesí (7 i 8 de setembre).

La muixeranga és el nom que rep a Algemesí, i que es diferencia dels moderns castellers en el sentit que en la muixeranga, l'objectiu és més religiós i es fa una dansa, sense que l'alçària de les torres humanes siga crucial. Per bé que la teoria ens diu que els castells i la muixeranga tenen un origen comú (les moixigangues), els primers s'haurien especialitzat en les torres humanes pròpiament dites i les segones s'haurien preservat fidels al sentit religiós i el quadre plàstic.

Arrelada en temps pretèrits a la comarca de la Ribera del Xúquer, Algemesí té l'honor d'haver-la conservada, i rep l'homenatge de reconeixement constant per part dels components de les colles castelleres d'algunes comarques del Principat. Hi ha estudiosos que creuen en la possibilitat que s'estenguera per alguns punts concrets de les comarques del sud amb el nom antic de Ball de Valencians, que està registrat que es feia servir.

Sobre la presència de muixerangues a altres pobles del País Valencià, cal citar Peníscola (Baix Maestrat), Titaigües (Serrans) i, segons el més recent descobriment dels estudiosos locals, també l'Olleria, freqüentment amb el nom de moixiganges. També existeixen grups a la comarca de la Safor, i a localitats com l'Alcúdia (Ribera Alta), el Forcall (Ports) o Xiva (Foia de Bunyol).

Les principals muixerangues actuals són:

* Muixeranga d'Algemesí (1973)
* Nova Muixeranga d'Algemesí (1997)
* El ball dels locos de l'Olleria (La Vall d'Albaida) (1996)
* Els Negrets de l'Alcúdia
* Muixeranga de Sueca
* Muixeranga de València
* Muixeranga de l'Horta Sud (Silla)
* Muixeranga de la Safor

De fet, els castells humans també es realitzen al Baix Aragó, i és possible que els d'aquestes terres, la muixeranga i els castellers catalans donen suport a la teoria d'un origen comú a les moixigangues.

Es tracta de 4 melodies que acompanyen l'execució de les "figures" plàstiques i torres humanes o "pujades": El Florete o ball (per "El Ball"), l'Enterro (per a la figura de "L'Enterro"), la Dansa plàstica (pujades i figures) més coneguda com "La Muixeranga", per antonomàsia, i una última recuperada al 2005 en col·laboració de Xavier Richart i la Nova Muixeranga anomenada L'Aranya (juntament recuperada amb la figura "L'Aranya", sembla que aquesta melodia seria usada per a les figures amb moviment).

Els membres són una colla d'homes, de tota mena de professions, de nombre irregular —en l'actualitat ixen uns dos-cents però en temps d'abans només uns trenta—, dirigits per un mestre, que s'encarrega amb autoritat incontestable de la coordinació dels muntatges del ball, torres i figures, dels assajos previs i d'admetre el personal que s'hi incorpora. Homes de força i habilitat, en temps passats carregadors i obrers de vila de professió, ens adonen d'un cert caràcter gremial com a aglutinant del grup. La memòria col·lectiva té per mític els temps en què Enric Cabrera fou mestre allà pels anys vint. Igualment és recordat Llorca "el barbero", entre els anys quaranta i els setanta. Avui, el ventall professional dels seus components és ampli, en correspondència amb una societat diversificada.

La indumentària consisteix en una brusa cenyida i recta, botonada per davant, pantalons llargs, bonet orellut i espardenyes de sola prima. La tela és basta i forta a tires verticals vermelles i blaves sobre fons de ratlles blanques amb disposició arlequinada, tret del vestit del mestre, que porta cada peça d'un sol color. La tela sovint és anomenada "de matalàs", atès que abans era de tires vermelles irregulars sobre fons blanc, sense gaire acoloriment. Sovint es considera com a extravagant, de primer pensament, aquesta vestimenta tradicional des d'antuvi, però sembla més aviat que el seu origen és a causa de la disponibilitat dels antics proveïdors del vestuari.

La dansa s'acompanya amb una música de tabalet i dolçaina, amb una tonada molt característica, d'autor desconegut. Alguns sectors del nacionalisme valencià (Joan Fuster entre d'altres) han volgut reivindicar la música de la Muixeranga com a himne del País Valencià i, fins i tot, com a himne dels Països Catalans.

Muixeranga Algemesí

També s'ha de dir, que una festa que plena d'orgull i que simbolitza com deuría de ser la construcció mateixa de la societat valenciana, tots en equip acoonseguint arribar ben amunt queda ben eclipsada per una altra "festivitat" intolerable com són les becerrades, que si hi ha sort, prompte deixarà d'existir, ja que ni té cap símbol per a la societat valenciana ni té argumentació alguna per fer patir ixos animals.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Llibre més que recomanadíssim, una necesitat!


Valencià en perill d’extinció,

segona edició revisada i augmentada (2005)

d’Eugeni S. Reig


En aquesta nova edició de Valencià en perill d’extinció podeu trobar:

– 605 paraules i locucions noves, no incloses en la primera edició.

– Les 835 paraules i locucions que recollia la primera edició, notablement augmentades.

– Un pròleg del professor Emili Casanova.

– Una nova introducció molt més extensa que la de la primera edició.

– Un índex alfabètic amb més de deu mil entrades.

– Bibliografia.

La informació que apareix en la segona edició duplica amb escreix la de la primera. De fet, podem ben bé dir que és un llibre nou.

L’esquema de cada entrada és el següent:

La paraula o locució escrita en lletres majúscules.

Definició de cada paraula o locució (o definicions, si l’entrada en qüestió té diverses accepcions), incloent-hi algunes receptes de cuina de plats típicament valencians i nombroses descripcions d’animals, plantes medicinals, objectes diversos, etc.

Exemples, sempre ben contextualitzats, molts d’ells extrets del valencià viu, frases reals que han sigut pronunciades espontàniament en converses quotidianes i que l’autor ha oït en algun moment, al llarg de la seua vida. S’hi inclouen refranys, dites, poemes i cançonetes populars, també extrets de la llengua viva. En alguns casos, s’inclouen texts d’autors valencians com ara Adolf Salvà, Martí Domínguez Barberà, Joan Valls Jordà, Vicent Andrés Estellés, Bernat Capó, Salvador Guinot o Enric Valor.

En moltes ocasions, si es considera convenient, s’inclou l’etimologia del mot i a voltes s’explicita en quins diccionaris apareix el vocable estudiat.

Diversos sinònims usats pels valencians de les paraules i locucions estudiades, així com els que habitualment sol emprar la llengua estàndard i, a més a més, els corresponents equivalents castellans.

El llibre està concebut com un llibre d’estudi i de treball per a ser emprat en l’escola, però també es pot llegir com si fóra una novel·la i, evidentment, pot ser usat com a llibre de consulta.

Té 864 pàgines. El preu de venda al públic és de 22 euros. L’ISBN és 84-609-5264-9.

Pot adquirir-se:

1) En les llibreries del País Valencià. Si en alguna no el trobeu –bé perquè no l’han portat, bé perquè no en queden exemplars–, digueu-li al llibreter que en demane a Morcillo, que n’és el distribuïdor.

2) Per internet, a Abacus, a llibres.com o bé a la Casa del Llibre.

3) En qualsevol dels establiments de la Casa del Llibre (horari de 9,30 a 21,30). En les llibreries de València, Barcelona i Madrid-Gran Vía hi ha exemplars en depòsit; les altres l’han de demanar. Les adreces són:

CASA DEL LLIBRE DE VALÈNCIA

Passeig de Russafa, 11 – 46002 VALÈNCIA

Telf: 96 353 00 20 - Fax: 96 352 84 12

Adreça electrònica: valencia@casadellibro.com

CASA DEL LLIBRE DE BARCELONA

Passeig de Gràcia, 62 – 08007 BARCELONA

Telf: 93 272 34 80 – Fax: 93 487 14 26

Adreça electrònica: pgracia@casadellibro.com

CASA DEL LIBRO DE MADRID – GRAN VÍA

Gran Vía, 29 – 28013 MADRID

Telf: 91 524 19 00 – Fax: 91 522 77 58

Adreça electrònica: granvia@casadellibro.com

4) Demanant-lo al distribuïdor, que és:

J. Morcillo, S.L.

Carretera de Benetússer, 62 (Polígon de Mina) – 46200 PAIPORTA

Telf: 963-97-44-74 – Fax: 963-97-52-73

5) Demanant-lo directament a l’autor. Us l’enviarà contra-reembossament, com a paquet blau. Heu de comunicar-li l’adreça postal a la qual us ha d’enviar el llibre. En aquest cas el preu és de 27 euros. (Aquest preu inclou, a més dels 22 euros que val el llibre, 5 euros per despeses d’enviament). Aquest és el preu si s’ha d’enviar un sol exemplar del llibre a un punt de destinació situat dins de l’Estat espanyol. Si cal enviar més d’un exemplar o el punt de destinació es troba fora de l’Estat espanyol, cal consultar el preu. Si voleu que l’autor us dedique el vostre exemplar, faciliteu-li el nom o noms que ha de posar en la dedicatòria. La seua adreça electrònica és eugeni.s.reig@telefonica.net


Pròleg d’Emili Casanova a la segona edició de Valencià en perill d’extinció


Entrevista a Eugeni S. Reig: «La llengua en primer pla»


Articles de Joan Solà sobre Valencià en perill d’extinció


Ressenya de Valencià en perill d’extinció, per Abelard Saragossà



Visiteu Rodamots, una excel.lent pàgina dedicada a la recopilació de mots en Català/Valencià/Mallorquí.

PROU!



Sens dubte, hauràs vist moltes vegades campanyes en què es demanava la prohibició de les corrides de toros; aquestes recollides de signatures son totes molt útils ja que actuen com a forma de pressió davant la classe política.

Però, malauradament, no tots els polítics catalans prenen en consideració el que més del 80% dels catalans els demanen.

És per això que s’ha creat la Plataforma Prou!, exclusivament amb el fi d'obligar als nostres diputats a tractar un reforma de Llei que aboleixi les corrides de toros en el ple del Parlament mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP).

Una ILP és una eina legal que consisteix en recollir 50,000 signatures en 120 dies només a una comunitat autònomai, un cop finalitzat aquest termini, s’han de presentar al Parlament per a la seva validació (en aquest cas, el Parlament de Catalunya).
A partir d’aquí, i un cop validades les signatures, els diputats tenen l'obligació d’abordar el tema proposat en el ple.
Després dels corresponents debats dels diferents grups parlamentaris, es procedeix a la votació de la proposta.

Des de filòsofs a escritors, des de periodistes a actrius, tots volen que s'acabin les corrides de toros














La Plataforma Prou és el nucli de la Iniciativa Legislativa Popular per l'abolició de les curses de braus i està constituida per gent com tu, que lluites pels drets dels animals.
Junts hem entrat una proposta de Llei al Parlament de Catalunya per a que els diputats votin l'abolició de les corrides de toros.
L'objectiu d'aquesta unió, que no enten de protagonismes, és l'objectiu que tant de temps has estat esperant.
Els membres de la plataforma són animalistes, particulars que lluiten pels drets dels animals i que han decidit unir-se per mobilitzar Catalunya en un front comú contra la tauromàquia.

La comissió promotora de la ILP (formada per 11 membres) és l'eix dirigent de la Plataforma però són els fedataris (persones registrades al Parlament de Catalunya per a la consecució de la ILP) els qui composen la Plataforma i la Iniciativa Legislativa Popular.

La Plataforma no és anti-taurina, és abolicionista.

descarrega la proposicio de llei

Que pots fer tu?

A més de signar la proposició de llei, pots fer altres coses, com formar part dels activistes i col·laboradors de la campanya, reenviar la informació que rebràs per correu electrònic, fer una donació / aportació econòmica i molt més. Entra aquí per saber-les.

Aquesta Iniciativa Legislativa Popular dóna veu únicament als propòsits i designis de la societat respecte un espectacle que considera part del passat.
Cap associació, ni col·lectiu, ni partit polític pot ni té el dret d'autoproclamar-se autor d'aquesta campanya i d'aquesta substancial progrés, ni restar-li mèrit o valor a la representativitat que aquesta suposa; aquesta iniciativa és el reflexe del pensar i del sentir de la societat, perquè una societat que evoluciona necessita a més demostrar-ho.
Els fedataris i els signants són els únics autors d'aquesta plataforma i d'aquesta recollida de signatures.

Les actrius Alexandra Paul, Alicia Silverstone, Pamela Anderson, Paca Gabaldón, Silvia Marsó, cantants com Cristina del Valle (Amistades Peligrosas), Aurora Beltran (Tahures Zurdos), la presentadora Marisol Galdón o l'escriptor Francisco Ledesma s'han unit a la ILP Prou donant el seu suport per l'abolició de les curses de braus a Catalunya.

La Plataforma Prou i els seus fedataris, signants, voluntaris agraeixen enormement la bona disposició d'aquestes rellevants figures, que donen veu a uns animals que no en tenen.

La ILP segueix endavant amb més força que mai, a només 45 dies per a que finalitzi el termini la recollida està sent tot un èxit.
Ja han signat més de 105.000 persones a tota Catalunya (el doble de les legalment requerides) i encara queda un mes i mig per a seguir-ne recollint.

Una ILP és una eina legal que consisteix en recollir 50,000 signatures en 120 dies només a una comunitat autònoma i un cop finalitzat aquest termini, s’han de presentar al Parlament per a la seva validació.
El 6 de maig acabarà el termini legal i les signatures hauran de ser entregades. Els fedataris (persones autoritzades a recollir signatures) hauran d'entregar les fulles a la Plataforma la setmana abans de l'entrega.

La llista de famosos que donen suport a la ILP Prou incrementa cada dia. Persones del món de la cultura o l'espectacle, escriptors, actrius, filòsofs, presentadors, posen sobre la taula del Parlament la qüestió moral de les corrides de toros, posen sobre la taula dels diputats l'obligació de votar la proposta de llei per l'abolició.

Salvados -El cas Gürtel de València










dimarts, 27 d’octubre de 2009

Tolerància Espanyola

Un petit, minúscul, xicotet exemple de les moltes que solen mostrar-se:


Vine a la Macromanifestació del 31 d'Octubre


DISSABTE - 31 OCTUBRE - 18:00h. PLAÇA SANT AGUSTÍ (VALÈNCIA) "MANIFESTACIÓ - PROCESSÓ" PER LES VÍCTIMES DE LA CORRUPCIÓ

Estem enfront d'una jornada de dol, doncs les darreres informacions confirmen l'íntima relació del PP amb la xarxa "Gürtel" i evidencien, novament, que la corrupció i la mentida s'han instal·lat al govern liderat per Francesc Camps, perjudicant els nostres interessos individuals i col·lectius. Volem tornar a tindre possibilitats de futur, i continuem creixent a la xarxa i al carrer. El proper dissabte dia 31 d'octubre, acudeix, participa i fes córrer el missatge. Ens trobarem a la manifestació que acabarà de manera festiva per celebrar el REVISCOLAR DE LA DEMOCRÀCIA I EL FUTUR DE LA NOSTRA TERRA! EL NOSTRE FUTUR!! NO A LA CORRUPCIÓ, CAMPS DIMISSIÓ!!

Eres músic?
Vols participar?
noalacorrupcio@gmail.com

Eres actor/actriu?
Vols participar?
noalacorrupcio@gmail.com

Tens cap dubte? Alguna proposta?
noalacorrupcio@gmail.com


"En el PP la fiesta no acaba nunca" Costa

I ho tornen a fer de nou!


A les 2:40 krono torna a hacketjar la web.

De nou tornen a ppiratetjar la web del PP


A poques hores d'haver sofrit un pirateig, el web del PP provincial de valència torna a sofrir un "atac" que es manifesta contra el conegut racisme d'aquest partit amb el text:

Hacked By LatinHackTeam
NO AL RACISMO BASTA DE LAS ESTUPIDAS LEYES MIGRATORIAS Q AFECTAN A NUESTROS MIGRANTES
We Are : d4n1ux + Miusi + eCORE + x_Jeshua + chip d3 b10s + rayok3nt + J3H35

VIVA ECUADOR COLOMBIA ARGENTINA CHILE VENEZUELA ESPAÑA Y LATINOAMERICA

Piratetgen web del PP provincial de València

Un pirata informàtic ha hackejat la nit de dilluns 26 el web del PP de la provincia de València. El pirata, que ha signat l’acció amb el nom de krono i que anuncia no haver esborrat res dels continguts s’ha limitat a incloure un missatge reivindicatiu, la cançó de hip-hop “Mentirosos”com acompanyament musical a una imatge de Camps amb el ja popular Wanted.

El pirata ha inclòs el següent text en la web provincial del PP.

Nos tratais como idiotas.
Nos desinformais, cuando vuestro deber es informar, Canal 9.
Usais eventos deportivos, para malversar fondos públicos y llenaros los bolsillos…
Dais vergüenza.

I també enllaços a les següents notícies:

La farmacia de la mujer de Camps, escenario de los negocios de Gürtel

Costa sigue ejerciendo como secretario general de Camps

Canal 9: una televisión de servicio privado

L’acció també inclou dos missatges un dedicat al president de la Generalitat Valenciana i un altra a la qui podria ser la parella del pirata a qui sembla dedicar l’acció.

Camps, haznos un favor, dimite!

Lara joder, te amo!

I per últim inclou un fragment de la lletra d’una cançó de ZPU que porta per títol “Mentirosos”

Mentirosos, engañais al pueblo con mentiras.
Mentirosos, teneis vuestras almas vendidas.
Mentirosos, cuantas excusas como salidas.
Putos Mentirosos, solo sois Mentirosos.
Mentirosos, falsa tu cara cuando nos miras.
Mentirosos, falso es el mensaje, conspiras
Mentirosos, Que hacer con mi rabia contenida?
Putos Mentirosos, solo sois Mentirosos.

(Que opine jo d'aquest acte? Bravo! Almenys no són actes violents o terroristes com els del GAV o grupuscles d'extrema dreta )

trobat a PICA'M

Consellería discrimina els titulats en Filología Catalana


El Sindicat de Treballadors i Treballadores de l'Ensenyament del País Valencià (STEPV) ha denunciat que la Conselleria d'Educació ha convocat una borsa de treball per a professors de valencià de Secundària i Escoles Oficials d'Idiomes en la qual s'exclou la llicenciatura en Filologia Catalana com a acreditativa de posseir coneixements de valencià, ja que les titulacions requerides per a optar a la convocatòria són les llicenciatures en Filologia, Secció Filologia Valenciana; Filologia, Secció Hispànica (Valencià); i Filosofia i Lletres, Divisió Filologia, Secció Filologia Valenciana.

Segons han denunciat fonts del sindicat, a causa de "l'obsessió malaltissa del Govern valencià i del conseller d'Educació" per tal d'evitar que la titulació de Filologia Catalana "aparega en un paper oficial", els qui estiguen en possessió d'esta llicenciatura, "l'única que expedixen les universitats des de 1993", no podran ser admesos en la borsa perquè no posseïxen cap de les titulacions que s'hi demanen.

D'esta forma, tal com han subratllat des de l'STEPV, la Generalitat desobeïx, una vegada més, les "nombroses sentències" del TSJCV, TC i del TS que "insistixen en el reconeixement i la validesa de la titulació de Filologia Catalana amb caràcter general", han afegit.

Per tot això, des de l'entitat han advertit que romandran "atents" a "l'evolució de la borsa", tot vetlant per tal que cap llicenciat en Filologia Catalana no en siga exclòs per raó de la seua titulació. Si fóra així, el sindicat ja ha avançat que posarà a disposició dels docents "els serveis jurídics per a prendre les mesures legals adequades per a restituir els drets dels afectats", han anunciat.

trobat a valencianisme.com

Censures i més censures, li toca el torn de nou a la TV3


Realment estic cansat d'aquest tema, he discutit prou sobre ell a molts foros, reds socials i personalment en molts blavers i ignorants...massa.

Totes aquestes estratègies polítiques sobre l'anticatalanisme em possa de molt mala ostia, perquè possa en evidència als valencians, fent-mos quedar com a uns "paletos" que no tenim coneiximent o dignitat.

No vaig a parlar dels feixistes espanyolistes de tota la vida, eixos està clar que des de sempre practiquen el "divide y vencerás" i veuen en actes com aquests oportunitats precioses. Els que realment em molesten últimament són els grupúscles dels blavers radicals, fanàtics que no entren en raó. Una autèntica llàstima que tot eixe "amor per la llengüa i la cultura" valenciana no la apliquen com calga...

De totes les opinions que m'han arribat per part d'ells, no hi ha ni una que siga un argument real o de pes, és més, la majoría eren insults o atacs als catalans, o mentires que faríen enrogir de vergonya a un xiquet de parvolari.

La veritat, un acaba fart de rectificar i fer-los entrar en raó als blavers, inclús possant-los dades i evidències davant els nassos, estàn cegats o realment són uns hipòcrites, que més de preocupar-se per llevar la TV3 deuríen preocupar-se per crear una RTVV com cal i lliure.

Independentment de tot això, ja he dit que estic cansat del tema, tan sols crec que hi deuría d'haver una opinió vers el tancament de la TV3, i és el de la pràctica de la censura (dictatorial) per part de "blavencians" que ens deixen a tota la gent que vol vore TV3 sense aquesta llibertat d'elecció. Una censura en plé s.XXI que deixa ben clar lo poc que ha evolucionat el estat espanyol, una autèntica vergonya.

Es veu que la ràbia quels produeix la manipulació blavera a molta gent no els deixa pensar en els seus propis veïns valencians, valencians de veritat que ells consideren catalanistes ( per a ells tot és catalanista, per això parlen en castellà), quan la solució la tenen a casa, sense tindre que recurrir a l'odi ni a la censura. Si no t'agrada la TV3 o no la vols vore, fes com jo quan apareix el Canal9 al meu televisor, cambia de canal o desintonitza'l, però no fotes a qui si la volen veure.

En fí....pareix quel PP tan sols vol que vegen Canal9 per tindre el ramat ben "informat" i controlat.

L'escusa del Segle d'Or Valencià


Moltes de les discusions en que participen blavers, solen traure, a banda de insults, "argumentacions" com :

"Pero como va a venir el valenciano del catalán, si el valenciano tiene siglo de oro y el catalán no, catalanista!"

Bé, cert és que el segle d'or és tot un orgull per als valencians, però utilitzar-lo, de forma completament manipulada per crear partidismes que donen suport al espanyolisme no és cap orgull, així doncs asi tingueu la lliçoneta de història corresponent:

El segle d'or valencià o segle d'or de la literatura catalana clàssica correspon a un període històric que abasta gairebé tot el segle XV i que aporta les millors obres literàries en valencià/català de l'època. La immensa majoria dels grans escriptors d'aquest temps són valencians.

Aquest segle d'or parteix d'una situació en la qual la literatura en llengües romàniques era fonamentalment trobadoresca i medieval, i on la prosa no havia encara madurat en cap llengua romànica. Al final d'aquest segle d'or, la llengua catalana aconsegueix la seua maduresa literària, deslligant la poesia de provençalismes i la prosa de llatinismes (exceptuant-ne allò que s'anomenaria la catalana prosa), i que a la fi va constituir la base de la literatura catalana, no sols dels segles posteriors sinó també del procés de recuperació literària de la Renaixença i de l'estàndard de la llengua (gramàtica i lèxic) adoptat al segle XX.

Alguns autors inclouen l'obra Lo Somni de Bernat Metge (publicada el 1399 a Barcelona) com a inici de l'època, tot i que freqüentment aquesta obra se sol excloure i se sol començar amb Francesc Eiximenis, nascut a Girona, i que entre els anys 1384 i 1408 va viure a València, on va escriure la major part de les seues obres. Com a teòleg i predicador la seua obra fou de caràcter religiós (per a complementar la seua tasca de predicador), i es presentava "per manera simple e grossera", amb llenguatge popular amb l'objectiu d'arribar al poble pla.

Ja pròpiament en el segle XV i amb autors valencians, hem de començar amb Jordi de Sant Jordi, amb una poesia encara marcadament dins de l'estil trobadoresc, tot i que amb influències de Petrarca, com a precursor de la poesia del Renaixement. També en l'àmbit de la poesia, Ausiàs March despunta com el millor poeta de l'època en totes les llengües romàniques, i ho fa en una llengua ja purament catalana (amb un mínim d'influència trobadoresca i provençal) i que tracta uns temes reals i personals, allunyant-se de la idealització dels autors anteriors, tant en la seua perspectiva personal (algunes de les seues obres són una anàlisi introspectiva de l'home renaixentista), com de figures molt idealitzades de les dones i del propi ésser humà.

Joanot Martorell marca un principi i un després de la novel·la europea amb el Tirant lo Blanc, encara avuí dia l'obra més important de la literatura catalana. La seua novel·la presenta una visió humana dels hòmens i de les dones de l'època, amb detall de les vergonyes físiques i les penes i preocupacions quotidianes dels personatges.

Joan Roís de Corella combinà la prosa i el vers, sent l'amor el tema principal de la seva obra, amb un humanisme erudit i una gran devoció pels clàssics grecollatins. La prosa corellana segueix el model aristocratitzant dels escriptors del segle XV, amb el predomini d'expressions ampul·loses i retòriques, mestre de la valenciana prosa. El vers incorpora un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals, acostant-se a la poesia italiana.

Jaume Roig és l'autor de L'Espill, una obra de caràcter misogin escrita íntegrament en vers, seguint la tradició narrativa romànica. Té relació amb l'escola satírica valenciana, que encara influí els sainets renaixentistes i hui dia encara es reflecteix en els textos fallers.

Isabel de Villena, ploma intimista i tendra, autora de la Vita Christi, amb la seua prodigiosa imaginació i el seu punt de vista femení, va ser un contrapunt a la misogínia de L'espill, com que als seus escrits destacava les virtuts femenines i el caràcter malvat dels hòmens. Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura catalana i va tindre molta influència en el segle d'or, ja que va reunir al seu voltant un nodrit grup d'escriptors que la veneraven per la seua altura intel·lectual.

D'altres autors destacats d'aquesta època són els valencians Jaume Gassull i Bernat Fenollar. Alguns autors solen cloure l'etapa amb la mort d'Isabel de Villena o el naixement de Joan Lluís Vives (1492), i altres en la publicació del darrer volum de Lo Cartoixà, en versió de Joan Roís de Corella (1500).

És important assenyalar que molts dels autors anteriors es van conèixer en vida (el cas més destacat és Ausiàs March, que era cunyat de Joanot Martorell) i algunes obres d'alguns influïren de manera rellevant en les obres d'altres. Per exemple, Joanot Martorell té nombrosos manlleus de les obres de Joan Roís de Corella, i, com hem dit, la Vita Christi sembla tota una rèplica a L'espill.

Per a entendre un segle tan prolífic de la llengua valenciana cal comprendre la situació general de la Corona d'Aragó, i en concret del Principat de Catalunya i del Regne de València.

Al segle XV (especialment la primera meitat), la Corona d'Aragó llueix amb tot el seu esplendor, el Regne de València actua com el seu floró i la ciutat de València se situa com la capital cultural i econòmica de la Corona, sent una de les ciutats més importants d'Europa en aquest segle.

Després d'alguns anys d'inestabilitat consecutius a una crisi de successió, la Corona d'Aragó es llança a una política exterior agressiva amb l'adveniment d'una dinastia castellana sortida del compromís de Casp (1412) i el regnat d’Alfons el Magnànim (1416-1458), que conquereix el Regne de Nàpols. Però aquesta embranzida es veu una mica contrariada sota el seu germà i successor, Joan II (1458-1479), el qual, per raons dinàstiques, ha d'oposar-se al seu propi fill, Carles de Viana. La guerra civil esclata al Principat, creant inseguretat a Barcelona com a cort. De fet, Alfons el Magnànim tingué una seu itinerant entre Barcelona i València, fins instal·lar-se definitivament a Nàpols.

Tanmateix aquests problemes del principat no tenen cap repercussió nefasta a València, ben al contrari, ja que els capitals barcelonins que fugen de la inseguretat de la ciutat comtal vénen a invertir-se de bell nou més al sud. No tot és perfecte, naturalment —amenaça de fam, pesta endèmica, crisis confessionals si s'escau—, però aquests problemes són genèrics a tota Europa.

El Regne de València va consolidar-se durant tot el segle XIV, el seu pes en la Corona d'Aragó va fent-se major amb personatges com ara Sant Vicent Ferrer. Tot això permet que la ciutat i el regne de València comencen el segle XV amb tota la seua esplendor. La primera impremta de la Península es posa en funcionament a València, així com el primer llibre imprès de la Península, Les Troves en Lahors de la Verge Maria, 1474. Apareix el primer diccionari en llengua romànica: Liber Elegantiarum, així com el primer estudi sobre escacs. D'altres exemples de l'esplendor econòmic i cultural són la Taula de Canvis i Depòsits de la Ciutat de València, la construcció de la Llotja de la Seda a la mateixa ciutat, la creació de la Universitat de València, o el sufragament del viatge a Amèrica de Colom per banquers valencians.


El fet de què l'eclosió de la literatura en llengua catalana es localitze fonamentalment al Regne de València ha estat utilitzat per uns i altres en arguments partidistes, freqüentment amb poca base científica. Per a alguns el segle d'or valencià és un suport evident al gentilici valencià com a nom de la llengua, i fins i tot per al secessionisme lingüístic, adduint que una llengua portada per colonitzadors no podia tindre el seu segle d'or tan prompte (segle i mig després de la conquesta). Per a altres, el segle d'or és una mostra de què la llengua culta, la llengua de les classes dirigents era el català portat pels repobladors, com així ho demostra el fet que els pares o avis de molts dels autors anteriors eren catalans. Haguera estat impossible que el poble pla, generalment analfabet en una societat feudal, suposant restes mossàrabs importants en els pobladors anteriors als repobladors catalans i aragonesos, haguera pogut desenvolupar una llengua culta i una literatura de tal intensitat.

El segle d'or determina un estil d'escriptura i de literatura que es coneix generalment amb el nom de "valenciana prosa". També esdevé comú el gentilici "valencià" per a designar a la llengua, i en alguns casos puntuals es fa en contraposició de "catalana". Aquesta dualitat es fa amb la intenció de aclarir que el text s'ha escrit seguint la "valenciana prosa" en referència a l'estil de la llengua culta catalana que va fixar aquesta època d'esplendor valenciana i no a la llengua medieval o a la llengua literària d'altres territoris de parla catalana que encara s'estava desoccitanant.

Finalment, és discutible considerar aquest segle d'or com a segle d'or del català, com que la llengua catalana ha gaudit d'altres dos segles de gran productivitat i qualitat literària, el segle XIX i el segle XX. Per això el terme utilitzat en aquest article (a banda dels que utilitzen el gentilici valencià): segle d'or de la literatura catalana clàssica.

A continuació es mostren els autors més destacats d'aquells que van escriure una part important de la seua obra al segle d'or.

* Francesc Eiximenis (c. 1328/32 - 1409)
* Sant Vicent Ferrer (1350 - 1419)
* Antoni Canals (1352 - 1419)
* Jordi de Sant Jordi (1394/1400 - 1424)
* L'autor anònim de Curial e Güelfa (mitjans segle XV)
* Ausiàs March (1400 - 1459)
* Joanot Martorell (1405/10 - 1468) i el Tirant lo Blanch
* Jaume Roig (c. 1400 - 1478)
* sor Isabel de Villena (1430 - 1490)
* Joan Roís de Corella (1433/43 - 1497)


informació sabuda de l'escola i extreta. per no tindre que tecletjar tant, de la viquipèdia.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

El Bloc recorda Miquel Grau al tradicional Aplec del Puig


Darrer diumenge d'octubre i, com cada any, tradicional trobada dels valencianistes a l'esplanada del monestir del Puig, a l'Horta Nord. La marxa, que ix de la ciutat de València, ha començat el recorregut a les nou del matí des de les portes de Serrans i s'espera que arribe al Puig a la una del migdia. Abans, els participants tindran temps per esmorzar en els tretze quilòmetres de recorregut. Enguany els valencianistes premien Miquel Grau, el jove alacantí que va morir el 16 d'octubre de 1977 mentres penjava cartells en què es convidava a participar en la manifestació del 9 d'Octubre d'aquell any. Una persona vinculada a l'extremadreta va llançar una teula des d'un terrat i l'objecte va provocar la mort de Grau.

El Bloc havia proposat que Miquel Grau rebera l'Alta Distinció de la Generalitat a títol pòstum, petició que ha estat ignorada pel Consell. Al Tall va crear una cançó en què recorda la mort d'aquell jove alacantí. A més de l'acte polític i del posterior dinar, la vetlada serà amenitzada per Pep Gimeno Botifarra, que aquest cap de setmana ha actuat dos dies a Xàtiva per presentar el nou cedé.

trobat a pàgina26.com


"Anem Òc!"


El 24 d'aquest mes es va celebrar a Carcassona de Llenguadoc la manifestació en defensa de la llengua occitana davall el lema "Anem Òc!" ,l'assistència ha sigut massiva, amb prop de trenta mil manifestants, segons els organitzadors, arribats de tots els racons d'Occitània, tant des de l'estat francés com l'italià i l'espanyol, que han reclamat l'oficialitat de la llengua occitana, així com la seua presència en l'àmbit de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació.

El poder de convocatòria d'estes manifestacions binanuals va creixent, atés que el primer any, el 2005, la marxa, celebrada també a Carcassona, va sobrepassar els deu mil assistents; el 2007, a Besièrs, ratllava ja els vint mil; enguany la xifra d'assistents ha arribat als trenta mil.
La manifestació estava convocada per l'Institut d'Estudis Occitans, Felibrege, FELCO, Calandreta i Òc-Bi, amb la finalitat que el govern francès adapte la legislació a les reclamacions occitanes, segons proclama el manifest. També hi han participat molts catalans i valencians.

La part festiva ha estat protagonitzada per una sèrie d'activitats lúdiques, principalment un mercat de productes occitans i un concert amb la participació dels artistes Joan-Francès Tisnèr, Claudi Martí, Eric Fraj i Lo Pagalhós.

Imatges per Joan Martinis i Mafé

Vídeos per Joan Martinis i Mafé










El Valencianisme blaver


"Des de sempre m'ha resultat curiós com molts joves que estimen la seua terra i la defensarien a mort, alguns fins i tot nacionalistes valencians de cor, acaben atrapats en la xarxa del blaverisme polític, un moviment que prové directament del franquisme espanyolista, aquell que ens va prohibir parlar la nostra llengua. Avui en dia ningú discuteix que fou aquell mateix espanyolisme el que va dirigir un autèntic genocidi contra els valencians i altres pobles ibèrics en totes les vessants; política, cultural, social, i com he dit, lingüística. Tots, uns i altres, ens hauríem de preguntar com un valencianista pot conjugar amb espanyolistes? És irracional, vist des de tots ens angles.

El blaverisme propugna la defensa dels interessos i trets culturals valencians contra la suposada invasió catalanista, la base en la qual es fonamenta aquesta ideologia és una Llengua Valenciana independent i diferent a la Llengua Catalana. Aquestes diferències lingüístiques orbiten directament sobre el dialecte apitxat de l'Horta de València i comarques limítrofs, al qual introdueixen arcaismes lingüístics i castellanismes greus, però s'obliden de la resta de valencianoparlants d'aquest Regne, que perfectament i amb total normalitat fan ús de “catalanismes” tals com “nosaltres”, “aquí”, “aleshores”, “gairebé”, “sortir” i una llarga llista de paraules prohibides pel blaverisme, se'ls vol impossar a aquesta gent un valencià gestat per l'espanyolització de la capital? No té cap sentit, des d'una perspectiva racional i sensata, fins i tot conservadora en el sentit valencianista, seria en aquells pobles i ciutats més aïllats de muntanya on es conservaria l'autèntic vocabulari valencià, provinent de la conquesta catalano-aragonesa del Regne de València.

És de tots sabut que les principals organitzacions blaveres conjuguen àmpliament amb les formacions espanyolistes més radicals d'espectre feixista, com ho son España 2000, Alianza Nacional i Falange, amb qui comparteixen militants i fins i tot dirigents polítics. Aquestes relacions no s'amaguen i són visibles cada 9 d'octubre en els actes de la baixada de la nostra Senyera des del Balcó de l'Ajuntament de València, on s'ajunten uns i altres corrompent el sentit de la història i les llibertats valencianes.

L'autèntic valencianisme no hauria de perdre ni un segon seguint-li el joc a Espanya, la defensa dels nostres interessos culturals i polítics passa per recuperar el sentit i l'esperit de l'antic Regne de València; la Nació Valenciana, estendard de les nostres llibertats com a poble madur, independent i caracteritzat. La Nació Valenciana és incompatible amb la Nació Espanyola, però és agermanada amb la resta de nacions històriques de la península per coincidir en aquesta lluita contra l'imperialisme espanyol.

Pel que respecta a la Nació Catalana, mare i germana alhora per resultat de les convulsions de la història, qualsevol valencianista amb sentit comú li hauria de rendir homenatge. Malgrat que molts valencianistes no comparteixen el projecte dels famosos Països Catalans, compartim moltes altres coses que ens apropen molt més que ens separen. Tots nosaltres, els que ens creiem valencianistes, tenim la tasca de fer Nació Valenciana des del respecte, la saviesa i la paraula. En tot moment hem de tindre clar quins són els nostres amics i els enemics en la lluita per l'alliberament de la nostra terra.

No ens equivoquem, les nacions oprimides d'aquesta península tenim un enemic clar i comú; l'Estat Espanyol."

Antoni Gandia

diumenge, 25 d’octubre de 2009

La Guerra dels Símbols continúa

Una de tantes de les problemàtiques identitàries valencianes és el símbol de "valencianitat" de la seua senyera.

La dreta, més espanyolista que valenciana, sempre a promogut aquest confrontament, ja que com tot bon estratega sap, un poble dividit és un poble sense força.

Per entendre el problema de les senyeres s'hauría de remontar prou en el temps, però ho resumiré per a que molts dels que puguen entrar, no es queixen de tindre que llegir massa...



En 1978 a 1980 els valencians i valencianes, teníem com senyal d'identitat la Bandera del Consell preautonòmic del País Valencià. Però aquesta bandera que va ser acollida pels sectors nacionalistes i d'esquerres, va ser rebutjada per la burgesia local de València, la dreta i l'extrema dreta. Va començar la batalla de les banderes.




En 1979 començaven les negociacions de l'estatut d'autonomia del País Valencià, amb dues postures oposades, d'una banda la dreta que demanava la denominació de "Reyno de Valéncia" i la Senyera Coronada (Real Senyera) com símbols d'identitat, per un altre l'esquerra, que demanava la Senyera quatribarrada (preautonòmica) i la denominació de País Valencià. Finalment en el 1981 s'arriba a un acord en el denominat Estatut de Benicàssim, on s'adoptava com bandera de tots els valencians i valencianes la senyera coronada, amb l'escut, i la denominació de País Valencià, una solució de consens que tranquilitzava la guerra dels símbols.



Però a Madrid, Abril Martorell (U.C.D) declarava que no reconeixia l'acord arribat al País Valencià, i quan l'estatut sortit aprovat oficialment del congrés dels diputats en 1982, la bandera i el nom que ens havia d'identificar a tots els valencians i valencianes, eren els quals des de Madrid ens van imposar, la bandera coronada sense l'escut i el nom de Comunidad Valenciana.

Així la guerra dels símbols a el País Valencià segueix oberta.

Consell del País Valencià


El Consell del País Valencià fou una institució preautonòmica del País Valencià aprovat per reial decret de 17 de març de 1978 negociat per l'Assemblea de Parlamentaris del País Valencià amb el govern d'Adolfo Suàrez, i que havia de conduir el País Valencià cap a l'autonomia plena. El primer president fou Josep Lluís Albinyana i Olmos, del PSPV.

El Consell era limitat pel propi decret de creació, malgrat l'ample suport parlamentari. Les seves competències eren l'elaboració del seu reglament de règim intern (aprovat l'11 de desembre de 1978), coordinar les diputacions provincials, gestionar les funcions que transferia l'Estat o que s'assumiren de les diputacions i proposar a Madrid mesures que afecten als interessos generals del País Valencià. Endemés el Plenari incorporava, com a consellers, representants de les antigues diputacions franquistes.

L'articulat sobre la coordinació de les actuacions i funcions de les tres diputacions no va arribar a estrenar-se, ja que, assessorades per Rodolfo Martín Villa mai no es posaren a disposició del Plenari, sinó que organitzaren un front anti-Consell. Tot i així, el 10 d'abril de 1978 es formà el primer govern preautonòmic, format per:

* President - Josep Lluís Albiñana i Olmos
* Conseller d'Economia i Hisenda - Francisco Javier Máximo Aguirre de la Hoz
* Conseller d'Interior - Fernando Vidal Gil
* Conseller d'Educació i Ciència - José Luis Barceló Rodríguez
* Conseller d'Obres Públiques i Urbanisme - Antoni Garcia Miralles
* Conseller de Treball -Joan Lerma i Blasco
* Conseller d'Indústria i Comerç - Leonardo Ramón Sales
* Conseller d'Agricultura - Enrique Monsonís Domingo
* Conseller de Turisme - Alberto Jarabo Payá
* Conseller de Sanitat i Seguretat Social - Manuel Sánchez Ayuso
* Conseller de Cultura - José Beviá Pastor
* Conseller de Transports i Benestar Social - Emèrit Bono i Martínez, substituït per José Galán Peláez (01-11-1978)
* Consellers sense cartera - Bernardo Heredia Gutiérrez, Luis Ramón Martínez Pérez i Ignacio Docavo Albertí.


El president Albinyana adoptà, com a programa d'actuació, els acords entre la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià de juny de 1976, a l'hora de constituir la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià per al trencament democràtic, que preveien un procés propi constituent, amb la creació immediata de la Generalitat provisional, la cooficialitat de les dues llengües i la clarificació al respecte de l'idioma dels valencians i el seu nom, la reorganització democràtica de l'activitat política, econòmica i administrativa, una Assemblea constituent que serà l'encarregada de confeccionar l'Estatut d'Autonomia, que haurà de sotmetre's a votació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu, la ruptura sindical, i restablir especials lligams amb Catalunya i les Illes.

La Presidència de la Generalitat provisional impulsa el Compromís Autonòmic, signat el 8 d'octubre de 1978 per PSPV-PSOE, UCD, PCPV, Aliança Popular, UDPV, Partit Carlí, PTPV, ORT i PSUPV, que accepta el marc de la futura Constitució espanyola de 1978 per a assolir el màxim d'autonomia, dins del termini més breu, una autonomia patrimoni de tots, com a un bé comú i s'expressa el ferm suport al Consell del País Valencià com a autèntic catalitzador de les iniciatives del poble valencià i s'insta al Plenari de Parlamentaris per tal de que urgentment inicie l'elaboració d'un projecte d'Estatut.

El 15 de gener de 1979, un cop aprovada a Constitució espanyola de 1978, els partits signants del Compromís instaren al Consell a la utilització de la via constitucional establerta a l'article 151 i que accelerés l'elaboració del text de l'Estatut perquè una volta aprovada la iniciativa autonòmica pel nombre suficient de municipis, després del referèndum autonòmic, no hi haja demora en la seua presentació davant del Congrés[1]; es comprometen a què, després de les eleccions locals, tots els membres de les noves corporacions –Ajuntaments i Diputacions- pertanyents a aquestes forces polítiques (des d'AP i UCD al PT i l'ORT, tot el ventall parlamentari i part de l'extraparlamentari) li donen suport, al temps que es reclama ja la llei orgànica de referèndum per a la iniciativa autonòmica.

El Plenari dels Parlamentaris nomenà la comissió redactora de l'Estatut, integrada per Antoni Garcia Miralles, Joan Baptista Pastor Marco i Manuel Sánchez Ayuso, pel PSPV-PSOE, Emilio Attard Alonso, Joaquín Farnós Gauchía i Juan Antonio Rodríguez Marín, per UCD, Emèrit Bono i Martínez pel PCE, Alberto Jarabo Payá per AP i Francesc de Paula Burguera pel grup mixte.

Segons l'acord unànime de tots els diputats i senadors del País Valencià abans de l'11 d'abril de 1979 la comissió sotmetrà un avantprojecte d'Estatut al Plenari de Parlamentaris', elaborat d'acord amb la via del 151. Els parlamentaris eixits de les eleccions de 1-M-79 nomenaren una nova comissió redactora, formada per quatre socialistes (Vicente Antonio Sotillo Martí, Alfons Cucó, Antoni Garcia Miralles i José Vicente Beviá Pastor), quatre d'UCD (Benjamín Casañ Bernal, Luis Berenguer Fuster, Manuel Broseta i Roque Calpena Giménez) i un comunista (Emèrit Bono i Martínez); celebraren tres reunions: una al Palau de la Generalitat, una altra a Alacant i una altra de dos dies a Peníscola.

Albinyana va convocar la sessió més emblemàtica a la ciutat de Morella el 29 de desembre de 1978, que no es va celebrar fins el 9 de gener de 1979, diada de Sant Julià. En aquella sessió s'acorda, a proposta del President, per unanimitat l'inici del procés autonòmic del País Valencià, d'acord amb l'article 151, i es reclama amb urgència de llei de referèndum autonòmic. Els ajuntaments de Picanya i Bellreguard iniciaren el camí, previst a la Constitució, amb la seua petició d'autonomia el 25 d'abril de 1979 i en els sis mesos següents s'aconseguí el vot favorable del 99 % dels municipis, amb les diputacions, que representaven el 99'9 per cent dels ciutadans, demanant l'autonomia, quan la via del 151 només exigia el 75%. Els presentaren el 25 d'octubre de 1979 al Congrés del Diputats, per tractar-se d'un procés que implicava la construcció de l'Estat. Així mateix es presenta un avís i còpia al Ministeri per a les Administracions Públiques. Alhora, es treballava per a convocar un referèndum per al 28 de febrer de 1980.
La Batalla de València i l'estatut definitiu

Però, per la seva banda, els governadors civils, molts d'ells anomenats durant el franquisme i que temien perdre el poder, boicotejaren l'acord del Consell i endegaren l'anomenada batalla de València, i Martín Villa, desde Madrid, boicotejà la transferència al Consell del 10 % del patrimoni, personal i pressupostos, com assenyalava el decret-llei de creació del Consell, i la transferència de competències.

La tardor de 1979 Fernando Abril Martorell, president de la UCD valenciana, pactà amb Alfonso Guerra, vicesecretari general del PSOE, bloquejar el procés autonòmic valencià per la via del 151. Així el 19 de desembre de 1979 l'executiva del PSPV-PSOE, reunida a Alacant, simultàniament a la sessió del Consell del País Valencià, aplegat al Palau de la Generalitat, acorda i exigeix l'abandó dels socialistes de la Generalitat. El President del Consell del País Valencià Josep Lluís Albinyana dimití el 22 de desembre de 1979, i també lliuraria el carnet del PSPV i l'acta de diputat del PSOE.

El País Valencià el 22 de desembre de 1979 entrà en un període tèrbol; el Consell quedà inoperant; Enrique Monsonís (UCD) es proclamà President en funcions, en contra del que disposava el Reial Decret de creació del Consell del País Valencià i del reglament de Règim interior, que obligaven a convocar l'assemblea de parlamentaris. El text redactat aleshores, l'anomenat Estatut de Benicàssim, restà en via morta, a causa de les baralles internes dins la UCD i el cop d'estat de 23-F de 1981. Després de les eleccions generals espanyoles de 1982, que acabaren amb la victòria del PSOE amb majoria absoluta, el procés va prendre una nova embranzida, però Broseta, Guerra i Attard van pactar tots els articles referit als símbols oficials (la senyera amb la franja blava), la llengua (anomenada valencià) i fins i tot el nom del territori (Comunitat Valenciana en comptes de País Valencià). Finalment, el maig de 1983 se celebraren les primeres eleccions a les Corts Valencianes i el Consell es va dissoldre.

El ex-extremadreta de Salvados



Ja podríen aprendre molts com aquest senyor i abandonar ixa mentalitat.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

El xiquet que ha furtat la sed a mig milió d'Africans

Ryan Hreljac, Canadà (3/5/1991) tenia només 6 anys quan va decidir posar en ordre el seu petit món. Si ell podia disposar d'aigua potable obrint una petita aixeta Per quina a l'altre costat del planeta no podien fer el mateix?. Amb aquesta lògica aixafadora, model i exemple fagocitador d'altres projectes considerats adults, va néixer de les seves mans "Ryan?s Well" l'empresa més fascinant que un nen de la seva edat hagi emprès mai. Va ser tal l'obstinació que avui, amb tan sols 17, presideix una de les majors ONG per a la implantació de models de desenvolupament en la crisi d'aigua. Des de llavors i fins a ara ha donat servei d'aigua potable a 577,640 persones. El que converteix aquesta entranyable història en un exemple per al nostre llegat heroic és la precocitat, l'obstinació i la perseverança d'un nen de tan sols 6 anys per imposar les seues "crues" conviccions. El magnetisme de les seves accions ha contagiat a milers d'empreses i persones majors que ell, tal vegada humiliades en la comparança objectiva. Tot això ha permès, a través del que Ryan descriu com el "Ripple Effect" (efecte Ona); que el somni d'un nen per tenir "Aigua potable per a tots" es convertixca, a poc a poc en realitat. No es tracta de la típica campanya publicitària orquestrada sota flassada d'alguna societat catòlica pro-vida. És, simplement, el record adult de la lliçó infant que ens va ensenyar en el seu moment el mismísim Saint-Exupéry a les mans del seu "Principito".

La història

Un dia de l'inoblidable hivern de 1998, en Kemptville (Ontario) localitat natal de Ryan, la professora del Col·legi St. Michael, Mrs Nancy Prest estava donant una petita xerrada a la seva classe de primer grau sobre les condicions i salubritat dels estudiants de la seva mateixa edat que vivien a Àfrica. Va preguntar als seus alumnes si sabien com era la primera causa de mort entre les seves homònims els africans. Tots els nens convençuts que era l'escassesa d'aliments es van sorprendre al saber que és la dolenta qualitat de l'aigua que beuen el que delma les aules de les seves "antípodes". Ryan Hreljac va quedar molt estranyat per la falta de "aigua neta" i va preguntar a Nancy quant costava una aixeta a Àfrica. Mrs Prest, desconcertada, va anticipar a Ryan una xifra que havia llegit en algun document: 70 dòlars per una bomba extractora. Aquest mateix dia a l'arribar a casa, Ryan, que encara estava aprenent a conèixer el valor monetari de les coses; va demanar a la seva mare els diners per a comprar una aixeta i enviar-lo per correu. Susan, la primera persona que va patir el "Ripple Effect", va ignorar entre la butlla i el desconcert les inquietuds del seu fill. Però Ryan va insistir durant tota la setmana sobre els diners i fins i tot li va proposar fer les tasques domèstiques durant tot un any per a guanyar-se la possibilitat de decidir que fer amb un primer sou.

"No ho entens mama?", va dir, amb llàgrimes omplint els seus ulls. "Els nens estan morint simplement per no tenir aigua neta!"

La seva mare, va acceptar el repte, sabent l'escassesa de constància en un nen de la seva edat . Ryan va aspirar, va netejar les finestres i amb molta determinació, va treballar pacientment i va estalviar cada moneda dintre d'una llanda vella de galetes. La seva mare, còmplice del joc que no del propòsit, li anticipava les monedes guanyades en tasca. Els seus dos germans es van implicar del projecte però aviat claudicaren davant tanta beneïda tossudeça . Ryan va fer totes les tasques que li permetien la seva curta alçària des de gener de 1998 fins a finals d'abril.


Susan va acompanyar llavors al seu fill a l'oficina de la Watercan per a lliurar els seus estalvis. La directora executiva Nicole Bosley va explicar al encorbatat nen que amb 70 dòlars solament es pot adquirir una bomba de mà. Per a perforar un pou es necessitarien uns 2000. Al que Ryan va contestar:

"Hauré de fer més quefers llavors?"

Nicole Bosley, la nostra segona captiva del "Ripple Effect", va convèncer a les seves superiors i a l'Agència de Desenvolupament Internacional de Canadà per a pagar la factura del pou a mig fer amb Ryan. El que deixava la xifra en 700 dòlars de "treballs forçats" en la llar dels Hreljac. Una família de classe mitja-baixa amb recursos econòmics limitats. Immediatament l'ona del "Ripple Effect" es va propagar per la comunitat i veïnatge de Ryan qui no va trigar a recol·lectar els diners suficients per a la inversió del seu primer pou. La Watercan va concedir llavors una entrevista a Ryan amb Gizaw Shibru, el director per a Uganda de tots els seus programes d'acció. Ambdós van triar l'escola de Angolo en Otwal per a la destinació del pou, una localitat al nord del país assotada per la SIDA i la sequera on 1 de cada 5 nens moria abans de complir l'edat de Ryan. Però l'ambició de Ryan no va quedar a costa de les voluntats adultes. Quan es va assabentar que els pous es perforaven a mà va transformar la seva renovada obsessió en una nova ona cautivadora a la recerca dels 25.000 dòlars que costava un trepant mòbil. La seva mare atrapada entre l'orgull i la devoció va aconseguir una entrevista a través del seu amic periodista Puddicombe Derek per al periòdic "Ottawa Citizen" que va desembocar en un documental per a la TV i l'arribada de xecs i donacions des de tots els punts del país. Mentre, en la seva classe, la professora Nancy va iniciar un intercanvi de cartes amb els alumnes de l'escola d'Uganda:

"Benvolgut Ryan, em dic Akana Jimmy. Tinc 8 anys. M'agrada el futbol. La nostra casa està feta d'herba. Com són en els EEUU? El teu amic, Akana Jimmy. "

Ryan va contestar amb:

" ..Benvolgut Jimmy, Ha de ser fantàstic tenir una casa feta d'herba. Tinc 8 anys. Beus aigua del meu pou tots els dies? Com és la teva matèria preferida en l'escola? Aniré A Uganda quan tingui 12 anys. La meva casa està feta de ratjoles[...] Escriu-me aviat. El teu amic Ryan. "

Arribada de Ryan al poble

La carta adjuntava una fotografia de Jimmy. Un estudiant amb una història també cautivadora que havia conseguit escapar de les arpes de l'Exèrcit de Resistència del Senyor o LRA. Durant setmanes Ryan va adoptar com seva la imatge del seu nou amic. "Podria reunir-me amb ell?." Es preguntava. Susan i el seu marit van pensar que potser, algun dia, podria permetre's un viatge. Tal vegada quan Ryan complís els 12. Però Ryan no podria esperar tant. Aviat, l'efecte rebot de la següent ona va atreure a un adinerat executiu del barri que va donar als Hreljac la seva targeta de punts aeris, recol·lectats en els seus infinits viatges, el que va permetre a Ryan viatjar a conèixer a la seva nova ànima bessona.



En el mes de juliol de 2000 Ryan va arribar a la ciutat de Otwal acompanyat dels seus pares. 5000 nens li esperaven corejant el seu nom.

"Saben el meu nom!?." Va Dir sorprès. "Tots els quals viuen a 100 quilòmetres saben el teu nom, Ryan" va dir Gizaw Shibru.

Al final del passadís humà li esperava el seu amic Jimmy. Aquest va agarrar de la mà a Ryan i l'hi va dur a "al seu" pou perquè pogués tallar la cinta. Inaugurava llavors el primer dels 432 pous que a través de 15 països (fonamentalment a Àfrica) ha perforat amb les inversions de la seva Fundació.

El futur

Una bonica i entranyable història cimentada en els somnis d'un nen i consolidada en les inquietuds d'un adolescent. Ryan no ha parat des d'aquell matí de gener de 1998. La seva feta, que resideix en la seva obcecació constant per dur un bé primari a tots els racons del món, ha conduït a la seva fundació a la recaptació de diversos milions de dòlars. La col·lecció de premis i meritaje de Ryan és enorme. Re-invertint amb intel·ligència les seves trobades i famosetjos en paper moneda. A més, Ryan ha participat en multitud de conferències incloent el Fòrum Mundial sobre l'Aigua celebrat a Kyoto al març de 2003. Vista la història m'agradaria comentéssiu el que heu sentit al conèixer-la. Si el consol per l'exemplar de la seva precocitat o la humillante sensació de pèrdua de saviesa amb l'edat:

- Les persones grans mai comprenen gens per si soles i és molt avorrit per als nens haver de donar-los una vegada i una altra explicacions.- "El principito"

divendres, 23 d’octubre de 2009

València/Catalunya 1287-1988

1287-BERNAT DESCLOT (Pere el Gran, a Coll de Panissars el 1285). "...tramès lletres a ses hosts de Gerona e de tota sa vegueria, e de Barcelona, e de Lleida, e de Tarragona, e de Tortosa, e de València, e de tota Catalunya generalment." Crònica del rei En Pere.

1325-RAMON MUNTANER "...que li plagués que jo pogués anar en les parts de Catalunya a prendre ma muller que havia ufermada fadrina en la ciutat de València bé havia deu anys.(...)E així fiu armar mon lleny per venir en Catalunya." "...els habitants d'Oriola, Elx,Alacant,Guardamar...son vers catalans e parlen lo bell catalenesc del mon." "vingueren molts fadrins en Catalunya e nodriren-se tot hora amb lo senyor infant; enaixí aprenguren del catalanesc de cascun lloc de Catalunya e del Regne de València tot ço qui bo e bell era, e així cascun d'ells fou lo pus perfecte pla(català) que abans fou e amb pus bell catalanesc" cap18 p44. Crònica Ramon Muntaner.

1383-FRANCESC EIXIMENIS "com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propi nom e es nomena poble valencià"

1392-CONSELL GENERAL DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA "...els èxits de l'infant Martí, a Sicilia fan honor e utilitat...a tota la nació catalana." Manuals de Consells, 6 de juliol.

1403-JURATS DE VALÈNCIA "...ha presa en les mars vostres la nau de Cristòfol Caruo, genovés, carregada de moltes mercaderies e havers de cathalans, mercaders d'aquesta ciutat e de son regne, que anava en Gènova..." "...que si el dit Diago Sanxeç ab la dita presa arriba aquí vullats fer ab diligent obra e cura que ell torn als dits nostres mercaders cathalans tot ço..." Lletres Misives als prohoms i al consol de Marsella.

1414-FRA VICENT FERRER "...vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català. Sermons.

1458-QUELCOM "...pochs dies abans vench la nova de la mort del papa Calixt terc,... E hac gran tumult en Roma, que els romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà, ço es Valencià, los havia fort maltractat." Llibre de Provisions de la Generalitat del Regne de València.

1500-PIETRO BELMO "o Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani...(referint-se a amics i parents del papa de Xàtiva Alexandre VI Opere)

1539-BALTASAR DE ROMANÍ "...las obras del famosíssimo philósofo y poeta mossén Osias Marco, cavallero valenciano de nación catalán." Traducció castellana de l'obra d'Ausiàs March.

1557-CRISTÒFOR DESPUIG "...los valencians d'ací de Catalunya son eixits, i los llinatges que d'ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s'és molt trastornada." Col-loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

1560-MATTEO BANDELLO "Gentile e nobilíssima Valenza....in tutta la Catalogna non é piú lasciva ed amora città." Novelle.

1566-MARTÍ DE VICIANA "En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras..." Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia.

1575-VICENT ANTIST "...San Vicente predicaba en catalán...como quiera que Valencia fué poblada de gente catalana." Vida i historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer.

1604-JERONI PUJADES "I los valencians diuen que ara ells són els vertaders vells catalans. I si es mantenen tenen raó." Dietari.

1610-GASPAR ESCOLANO "Como fué poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó de ella su lengua,...por más de trescientos años han pasado los deste Reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos." "...en su escritura jamás hazen división de valencianos y catalanes, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una misma lengua y nación..." Décadas de la história de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia.

1713-QUELCOM's MAULETS "I ja que el Regne de València degué la major part de les armes glorioses d'aquest Exm. i Fid. Principat en la feliç expulsió dels moros de la seva Pàtria, no dubta la Nació, essent tan unida en l'honor i l'interès comuns, que V.E.F. admetrà aquesta sicera expressió del seu zel, amor i reconeixença." Declaració d'adessió dels valencians a la resistència antiborbònica, presentada a la Diputació de la Generalitat de Catalunya.

1747-VICENT XIMENO "...no era temeridad que algunos escritores hubieran llamado catalanes a los valencianos y mallorquines pues de ellos tienen el origen y la lengua." Escritores del Reino de Valencia.

1766-JOSEP CLIMENT "Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y con corta diferencia son una misma la lengua de los naturales de ambas provincias.Bajo cuyo concepto debéis reconocerme como paisano vuestro..." Sermó d'entronització a la diòcesi de Barcelona.

1778-F. CERDÀ i RICO "...bajo el nombre de Catalanes se entendían éstos y los valencianos..." Noticias históricas de algunos poetas y escritores del Reino de Valencia.

1876-BENVINGUT OLIVER "...comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y Valencia(...),los cuales aparecen a nuestros ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad..." Código de las costumbres de Tortosa.

1893-MARIÀ AGUILÓ "En Llorente, que és el més català dels valencians..." Epistolari.

1908-MIQUEL DURAN DE VALENCIA "Jo valencià nascut a València, afirme que la meua pàtria es Catalunya." Conferència pronunciada a l'Ateneu Mercantil de València.

1918-EDUARD MARTINEZ FERRANDO "...la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al mon en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina..." Síntesi del crititeri valencianiste.

1930-VICTOR MAJOR "Els qui es preocupen del problema nacional del mig-dia de Catalunya, des de l'Ebre fins al Segura..." "...Tortosa(...)és al centre geogràfic de la Catalunya peninsular." Acció Valencianista, núms. 4 i 10.

1931-EMILI GOMEZ NADAL "Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d'una regió de la nacinalitat catalana." Acció valencianista, núm. 21.

1933-CARLES SALVADOR "Valencià de la ciutat de Valencia, declaro que sóc català." La Revista, any XIX.

1960-JOAN FUSTER "...per catalans volem ser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta. Serra d'Or, núm 11.

1974-MANUEL SANCHIS GUARNER "Nosaltres, els Països Catalans, no som un poble important en el concert de la humanitat pel que fa a les nostres dimensions. Però tampoc som cap poble insignificant..." Parlament pronunciat en l'acte en que li fou lliurat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

1977-VICENT VENTURA "...un País Valencià sense el marc de la nacionalitat comuna a tots els Països Catalans no té cap sentit. Partits polítics al País Valencià.

1978-ANTONI MIRÓ "...nosaltres(...)ens sentim catalans i encara que la consciència nacional no s'haja desenvolupat de forma total, el sentiment català no s'ha perdut. I mai no podran aixafar-lo per la força.(...) jo sóc català d'Alcoi..." Terres Catalanes, núm. 30

1982-LLUIS V. ARANCIL "Naturalment, aquest paper, tot i basar-se en experiències valencianes, aborda questions que interessen els catalans en general(...).L'idioma mateix que ara uso és un interès i una responsabilitat que els catalans compartim per indivís." Papers de sociolingüística.

1983-VICENT PITARCH "Hem constatat així mateix que avui, més que mai, hem assolit una concepció més nítida de la catalanitat idiomàtica i nacional". Els valencians davant la qüestió nacinal.

1984-ARCADI GARCIA "...quan aquesta estructura jurídica desaparegué també, com a conseqüència dels denominats decrets de Nova Planta (1707-1716), la consciècia d'unitat i de catalanitat ja tenia una tradició massa llarga per a poder-la suprimir de soca-rel." Els Països Catalans, un debat obert.

1985-JOSEP GUIA "També vull fer confessió prèvia de la meua condició de català perifèric. He nascut, visc, treballe, lluite, plore, m'enrrabie, estime i pense en i des de la ciutat de València." Es molt sentzill: digueu-li Catalunya.

1987-ENRIC VALOR "Som sòlids, ferms, hem heretat l'esperit de la vella Catalunya; la gent dels voltants de la Mariola tenim el mateix temperament que la gent del Pirineu." Europa de les nacions, núm. 1

1987-FRANCESC PÉREZ MORAGÓN "O els valencians s'acullen a una visió nacional –és a dir, catalana- del seu futur o seran irremissiblement triturats com a poble." Revista de Catalunya, núm 8

1988-ELISEU CLIMENT "...som alguns centenars de milers els valencians que, pel fet de ser-ho, ens sentim nacionalment i culturalment catalans." Avui, 12 de juny.

1988-ENRIC SOLÀ "Els meus mereixements han quedat adés enunciats, i no en tinc d'altres: a no ser que la condició de valencià, es a dir, de català perifèric, pogués aportar algun punt de vista especial al meu prefaci."