Van ser els quals més temps van empunyar el fusell contra les tropes feixistes i els quals menys reconeixements tenen. És la queixa unànime dels familiars de guerrillers espanyols i de les associacions que estudien la resistència contra Franco. De fet, les ajudes destinades a reparar a les víctimes del franquisme han obviat sistemàticament la lluita dels guerrillers, negant-los pensions, reconeixements i honors. Part de culpa la tenen quatre dècades de propaganda franquista obsessionada a convertir als maquis en bandolers. Un estigma que s'ha mantingut i que incideix que iniciatives com la Llei de Memòria Històrica solament esmenti a l'escamot, però sense establir mesures concretes que restitueixin la seva memòria. Són els quals més temps van lluitar i els quals menys reconeixements tenen No obstant això, l'acte publicat pel jutge Garzón podria suposar un antídot contra aquesta amnèsia. En els seus raonaments jurídics, el magistrat divideix la repressió franquista en tres etapes. L'última, "entre 1945 i 1952, marcada per l'eliminació de guerrillers i persones que els donaven suport". És la declaració de reconeixement al maquis més explícita fins a la data. Però l'acte no es deté aquí. Més endavant especifica quins cossos de l'Estat van protagonitzar la repressió contra els guerrillers. Entre ells destaquen soldats, falangistes, somatenistas (ciutadans armats) i, fonamentalment, la Guàrdia Civil. Aquesta última va ser el pitjor enemic dels maquis. El seu enfrontament pot dividir-se en dos períodes. El primer, des de 1945 fins a 1947. Llavors, Espanya temia una intervenció aliada després del final de la II Guerra Mundial i va exercir una actitud contemporizadora cap a l'escamot. Els guàrdies civils solien disparar a l'aire abans d'endinsar-se en la forest perquè els guerrillers es percataran de la seva presència. La segona etapa arrenca en 1947. Franco es va sentir fora de perill i va endurir la seva estratègia cap al maquis. A l'abril va promulgar la Llei de Bandidaje i Terrorisme, que va possibilitar les execucions. El terror segons Pizarro En una segona volta de rosca, va nomenar a Manuel Pizarro Cenjor (avi de l'expresident d'Endesa i diputat del PP) governador civil de Terol i general en cap d'una àmplia zona delimitada per a combatre a la irreductible AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó). Pizarro havia copejat amb èxit als escamots andalusos, asturianes i lleoneses i la seva missió era ara acabar amb el AGLA a qualsevol preu. Más casernes, multiplicació dels efectius, creació de contrapartides i una estratègia destinada a soscavar a l'escamot per la seva baula més feble: el dels enllaços i els punts de suport. Aquests van ser els quatre pilars de les mesures adoptades per Pizarro. Sota els seus ordres es va torturar i va assassinar a camperols sospitosos d'auxiliar al maquis, es van requisar terres, es van cremar alquerías, es van arrencar cultius i van quedar deshabitades àmplies zones per a aïllar als guerrillers, deixar-los sense queviures i obligar-los a baixar de les muntanyes. Sota terra El cas de Pedro Alcorisa "Matías" és paradigmàtic. Durant mesos va exercir com punt de suport dels maquis en Santa Creu de Moya (Cuenca). Una vegada descobert, va pujar a la forest al costat d'una partida guerrillera. Com càstig, la Guàrdia Civil va detenir al seu pare i ho va torturar fins a la mort en la caserna de Arrancapins, a València. Després va ocultar el cos en un fossa comuna del cementiri de València. Històries així abunden entre les muntanyes valencianes, aragoneses i manchegas. La política de Pizarro va anar esquitxant de fosses aquestes terres fins que l'escamot va abandonar la lluita en 1952. L'acte de Garzón encén ara l'esperança d'aquells que anhelen recuperar les despulles de les seves familiars i enterrar-los amb dignitat. "No pot haver reconciliació quan mitja Espanya està encara enterrada en les cunetes", afirma Eligio Hernández, Fiscal General de l'Estat entre 1992 i 1994. I afegix: "No entenc la reacció de la dreta ni de bon tros la de l'Església, institució que més reivindica la memòria històrica amb els seus màrtirs i beatificaciones. Per ventura els morts republicans no són fills de Déu? Per ventura no mereixen cristiana sepultura?".
extret de Público i traduït a Softcatalà.
