Posse aquesta informació sobre un poble desaparegut ja per sempre de la Serra dels Pirineus, ho faig per difondre un poc de història que mai vé malament, i ho trobe interesant des de molts punts de vista, així que ... asi ho teniu:
*
*
Fins fa uns cent anys, a la vall de Ribes hi va viure una comunitat de nans marginada i víctima de la misèria i els prejudicis socials. Qui eren aquesta gent?
Per què no han deixat gairebé cap rastre de la seva existència?
*
La vall de Ribes és llarga i pigallada, amb poblacions petites i ben endreçades. La seva entranyable fesomia evoca un fastuós imaginari d'èpica llegendària. La història oficial, però, de vegades, obvia algunes realitats que no remeten ni als herois ni tampoc a les grans gestes, sinó a una terbolesa, a uns enfonys vivencials dels quals, sovint, la població no se'n sent orgullosa i que tampoc no li agrada recordar.
En la prensa de finals del segle XIX, en parlar per primer cop de la qüestió, es qualifica el fet de descobriment antropològic i se'n fa una exhaustiva descripció.
( Es va començar a parlar sobre els nans de Ribes de Freser a partir d'un escrit publicat en el diari madrileny El Globo l'any 1886. L'article el firmava Miguel Morayta ( Madrid, 1834 - 1917 ), advocat, periodista i catedràtic d'història de la Universitat Central de Madrid. Aquest article va ser pràcticament reproduït a La Vanguàrdia i a partir de llavors es va desencadenar una polèmica que es va escampar tant per la vall de Ribes com per fora de la comarca. )
S'hi especifica:
"Mesuren màxim un metre i quinze centímetres d'alçada, tenen el metacarp excessivament desenvolupat, són força amples de maluc, i això comporta que semblin més robustos del que són en realitat. Els trets facials són tan típics que, quan se n'ha vist un, se'ls ha vist tots. Si no fos per la roba que porten no es distingiria un home d'una dona. Tots tenen els cabells rossos, descurats, i la cara rodona. Els seus pòmuls prominents i les mandíbules molt desenvolupades els donen l'aparença quadrada ( sic ). El nas és xato, la boca gran i els llavis carnosos, morruts. No tenen els ulls horitzontals; els lacrimals estan més avall que la cua dels ulls, la qual cosa els fa semblants als xinesos, o, encara més, als tàrtars. Tots els homes són mecs."
( Article a La Vanguàrdia del 21 d'agost de 1886. )
Qui són, en realitat, els nans de Ribes?
És una comunitat que degut a la misèria, l'endogàmia, la marginació, les males condicions alimentàries i dietètiques ( aigües poc iodades ), la compon gent de poca alçada i que, a més, sofreix la malaltia del goll endèmic o mixedema, disfunció de la tiroides, i per això són anomenats golluts.
L'antropòloga mèdica Nuri Ros explica:
"Quan aquest procés afecta molts habitants d'una mateixa comarca l'anomenem goll endèmic. Estem parlant d'un procés en el qual la glàndula tiroides augmenta per l'estimulació que rep per part de la hipòfisi, en un intent de compensar el dèficit de producció hormonal."
Aquesta malaltia no apareix de cop, sinó que és la conseqüència d'anys de descurança alimentària i sanitària:
"És la confirmació que els nans de Ribes no pertanyen a cap raça especial. Pel que fa a això, més endavant, la ciència acabarà demostrant que el concepte de raça no existeix en el gènere humà."
Eudald Carbonell, arqueòleg i fill de Ribes de Freser, després de comentar que en la seva família també s'hi havien donat casos de golls, remarca:
"S'hauria d'explicar a la població que aquest grup d'humans eren patològics com a conseqüència d'una sèrie de factors, com per exemple, el creuament genètic entre ells, la falta d'higiene, la manca de proteïnes en la seva dieta diària i la ingesta d'aigua poc mineralitzada. Científicament parlant, formen part de la variabilitat específica de la espècie."
Des d'un punt de vista clínic se'ls considera fatus o dements, cretins o semicretins.
Un centenar d'individus.
Es diu que, a finals del segle XIX, hi ha un centenar d'individus que viuen al barri Vila d'Amunt, a Ribes, a prop del castell de Sant Pere, i que van a abastir-se l'aigua a la font de la Margarideta. També s'afirma que, aleshores, n'hi ha d'instal·lats en altres poblacions de la vall, com a Pardines i, també, que n'hi ha que viuen al bosc ( possiblement es traslladaren fins a Ribes golluts d'altres llocs, com el Montseny ).
Es desconeix on els enterren. Eudald Carbonell, tot i que no n'ha sentit a parlar mai, no descarta que se'ls hagi enterrat en llocs concrets, i diu:
"És possible que hi hagi cementiris amb aquests humans."
El periodista Sebastià d'Arbó especifica:
"Els cristians enterraven els que no eren batejats a fora de la terra sagrada dels cementiris, sovint al darrere de les tàpies."
Pel que fa a la seva vida quotidiana, no en queden gaires referències. Alguns d'ells fan de mossos i es cuiden dels porcs i d'altre bestiar, sovint a més de 2000 metres d'altura, sense habitatge i vestint una capa amb caputxa per tot abric. S'alimenten bàsicament de patates i pa negre, sal i sagí, i desconeixen per complet l'existència del vi i de l'oli.
Segons el setmanari de Ripoll El Taga, n'hi ha que són abandonats, venuts o llogats per treballar als circs ambulants o per ser exhibits a les fires.
Aquesta és una manera d'aconseguir ingressos econòmics que reverteixen a les famílies dels que es queden a Ribes.
D'Arbó es va interessar pels golluts per primera vegada als anys seixanta:
"A Pardines hi vivia tota una família de nans en una casa que encara ara es coneix com la casa dels golluts. En aquella època la zona era molt feréstega i és cert que hi havia grups de nans que vivien al bosc, en coves, ben amagats. Acostumaven a baixar a Ribes per anar a demanar menjar."
D'Arbó hi afegeix: "Quan vaig tornar a la vall als anys vuitanta, ningú no en volia parlar, només vaig aconseguir que el mestre, i després d'insistir molt, m'en donés informació. L'últim el van matar quan tornava de Ribes a Pardines, ningú no va saber qui ho havia fet, i només duia una saca per vestir. També en vaig conèixer un altre que em sembla que provenia del Montseny, no parlava i vivia amb les monges d'un asil d'Arenys de Mar. Se'ls escapava i tenien feina per saber on s'havia ficat." ( En Quico de les Vernedes ).
Menyspreu.
Per altra banda, quan esclata la polèmica, a finals del segle XIX, també es popularitza la idea que són una comunitat menyspreada pels seus veïns, una població dins d'una altra, que
"saben com es diuen, però amb prou feines recorden els noms dels seus pares o el de la població on viuen. No coneixen els números. Són dòcils, embrutits i interessats ja que, encara que molts tinguin mitjans per viure, demanen almoina d'una manera mecànica."
( La Vanguàrdia, 21.08.1886.)
Aquesta visió no agrada ni a la intelectualitat de l'época, ni tampoc a l'administració de la vall, perquè projecta enfora de la comarca una imatge pejorativa del territori.
Miguel Morayta en parla perquè els ha vist, ja que acostuma a passar les vacances als banys Perramón de Ribes. En la segona meitat del segle XIX la zona de Ribes és un lloc en el qual s'implanten amb força les colònies tèxtils, creant-se una important industrialització, i també s'hi comença a incrementar un turisme de gent adinerada. Aleshores s'està fent habitual, entre la burgesia, prendre les aigües medicinals dels balnearis, i els hotels, les fondes i també les cases particulars de la zona, s'emplenen de turistes. Tot i aquestes expectatives econòmiques, en la societat del Ripollès hi ha moltes mancances i la precària situació en què es troben i viuen els nans és considerada normal.
El catedràtic Miguel Morayta és republicà, maçó i, també, un anticlerical beligerant - l'excomuniquen per posar en dubte el diluvi universal - i, gràcies a la seva "descoberta", aconsegueix que s'enceti una polèmica entre els partidaris de l'evolució ( darvinistes ) i els conservadors (creacionistes ).
Els golluts a Europa.
Tant a Itàlia com a França, i també en altres països europeus, es donen casos de nanisme i de golluts, i en aquests llocs les autoritats sanitàries elaboren plans de prevenció higiènics per tal d'erradicar la malaltia.
A l'Estat espanyol, però, aquesta malaltia queda sumida en l'obscurantisme i el rebuig social, no es fa cap política mèdica ni tampoc hi ha ningú que s'interessi pels nans. Habitualment només tenen alguna presència quan són exhibits en fires o citats enmig de polèmiques estèrils que els acaben assenyalant com un problema sociològic i antropològic.
Per altra banda, les autoritats els agrupen en llocs considerats remots i tancats. A principis del segle XX molts d'ells són traslladats des de la zona del Montseny fins a la Vall de Ribes. El fet d'ocultar la realitat afavoreix que hi hagi gent que els consideri els descendents degenerats de la raça tàrtara que havia estat la primera a poblar els Pirineus.
La raça tàrtara.
Morayta afirma que els nans de Ribes són descendents de la raça tàrtara. Aquesta hipòtesi és la que encén la polèmica. Fonamenta la tesi basant-se en els estudis d' Adolf Retzius, anatomista suec, que defensa, mitjançant la tècnica de la comparació de cranis ( 1832 ), que les primeres ètnies que han poblat Europa són d'origen mongòlic o tartàric. Nuri Ros puntualitza:
"Els estudis antropomèdics com els de Retzius són importants perquè obren el camí, a principis de XIX, a l'antropologia. L'antropologia d'aquesta época és física, no és cultural, i l'interès se centra en el concepte de raça. Des de l'occident colonialista hi ha un creixent interès per estudiar els altres, els salvatges, els que no són occidentals. De vegades, però, els altres que són objecte d'estudi no es troben a l'Àfrica o a la Polinèsia, sinó al mateix occident i a dins de les societats més avançades de l'època."
Conflicte moral.
El descobriment crea un conflicte moral ja que, per un costat, el fet de donar publicitat a l'existència de la comunitat de nans, de golluts, incomoda els habitants de Ribes i d'altres poblacions del Ripollès i, per l'altre, situa l'església en la tessitura de donar una explicació a una realitat que xoca directament amb la seva fe, la creença creacionista.
Carbonell afirma:
"Era una postura creacionista, la conseqüència d'un c'astig diví. Una bestiesa!"
És una època en la qual es desenvolupen ciències com l'antropologia, l'arqueologia i la geologia. Per a l'Esglèsia, aquestes ciències aleshores representen una amenaça al seu poder perquè fan trontollar els seus postulats i dogmes immutables; per això, el papa Pius IX les condemna en la seva encíclica Syllabus Erronum ( condemna dels principals errors de l'época ). La polèmica arriba fins al Congrés Catòlic Científic celebrat a Brussel·les ( 1894 ) en el qual, quan s'explica l'aparició de l'home perfecte, es qualifica els nans de Ribes d' aberració.
A El Taga es rebat la tesi de Morayta argumentant que al territori no hi ha elements arquitectònics singulars que remetin als tàrtars, així com que tampoc no s'hi pot trobar manifestacions sobre cap tipus de costums asiàtics. Aleshores hi ha un enfrontament entre Ribes i Ripoll, i en la premsa els escriptors d'un lloc o de l'altre prenen posicions a favorbo en contra de la tesi de Morayta. Al final, a El Taga, dirigit per Joaquim Nolla, s'acaba publicant el punt de vista higienista, la qual cosa significa que, més enllà de la polèmica, el que és necessari és que la societat sigui conscient de la situació dels nans i que això ha de comportar que les autoritats prenguin decisions de tipus mèdic, profilàctiques i educatives per erradicar el problema.
En referència a això, Nuri Ros aclareix:
"Possiblement la malaltia del goll endèmic va esdevenir un estigma. Aquest és un fenòmen corrent respecte d'algunes malalties, que moltes vegades esdevenen estigmatitzadores, fins i tot avui en dia. El procés d'estigmatització comporta que els malalts pateixin doblement la malaltia i que la gent sana es refermi en el seu rebuig."
A mesura que el segle XX avança la societat del Ripollès disposa de més serveis, augmenta la qualitat de vida i, sobretot, l'atenció mèdica i, a poc a poc, la suposada raça de descendents dels tàrtars es dissol entre la boira del temps. Llavors, d'aquest grup de gent - no deixen res testimonial, sinó la seva endèmica feblesa -, com si mai no hagués existit, només en queden les guspires d'uns records que cada vegada s'afebleixen amb més intensitat.
Éssers maleïts dels Pirineus.
El 1886 s'explica que
"viuen en general abandonats, tenen cura del bestiar especialment porcí i dormen en corrals amb farratge per llit i per abric; mascles i femelles fent en alguns llocs vida comuna, cometran sens dubte inconscientment i amb el major desfici tota mena de bestialitats i actes sensuals. (...) Els menys idiotes se'ls dedica a pastors i mainaders. (...) Beuen aigua de la font de la Margarideta, viuen en males bordes, no observen cap prescripció d'higiene, la seva instrucció és gairebé nul·la i estan mancats per complet de cap altra educació que la del Parenostre, trobant-se dominats per dos vicis: l'egoisme i la luxúria."
( Ramon Ferrerons Ruiz, Annals del Centre d'Estudis del Ripollès, 1993 - 1994 )
Durant aquesta època, l'aigua de la font de la Margarideta és vista amb recel pels habitants de Ribes i la gent té por que la seva ingesta els pugui causar malalties.
.
Font de la Margarideta, a Ribes de Freser, on els golluts s'hi abeuraven.
( La foto è di Mauro Panzera )
trobareu altres fotos a l'article de edicolaweb.net: I NANI "GOLLUTS" DEI PIRENEI
.
A Catalunya, els nans formen part del costumari, de la riquesa dels contes tradicionals i de la meravellosa creença que la gent del bosc construeixen comunitats apartades de la resta de la gent, que són una societat autònoma de recol·lectors, bosquerols, carboners o llenyataires, que acostuma a viure utòpicament al marge de la llei; no tenen sentit de la propietat i, fins i tot, sovint, se'ls atribueix una parla pròpia.
Com altres comunitats minoritàries, els nans de Ribes, històricament han estat menystinguts per culpa d'una prevenció atàvica, una força atiada per la superstició i, sobretot, per la por de l'Esglèsia a tot allò que desconeix ( se'ls qualifica d'estranys, fenòmens o aberracions ) i que tan aviat es ridiculitza com fa basarda, perquè el món ignot es presenta a la gent com una amenaça maligna.
Els nans de Ribes, com altres nuclis humans aïllats enmig del progrés de la societat, han sigut qualificats de pobles maleïts per escriptors i investigadors perquè, malgrat que el pas del temps aclareix les raons científiques i socials sobre la seva existència, sempre desfermen la imaginació. Tot allò que s'escapa del món convencional, sigui l'época que sigui, crea una aura de misteri.
En la història del desconeixement hi trobem abonades les teories més inversemblants sobre la humanitat i que, sovint, són la matèria primera que alimenta les pors i les llegendes en l'imaginari popular. Potser algú hauria de fer un gest, un reconeixement cap a uns veïns i uns ciutadans la memòria històrica dels quals s'ha oblidat.
Publicat a Presència, 03.04.2009.
