"Aquestes darreres setmanes m’ha tocat anar força amunt i avall. Acabo de tornar de València i aquest dilluns seré a Berlín. Parlaré una mica dels dos viatges en els articles que es publicaran, respectivament, a EL TEMPS i a EL PERIODICO i que seran penjats com sempre en aquest portal. Deixeu-me, però, que ara us en faci cinc cèntims des d’aquí, d’una manera més distesa.
La que fa temps es va anomenar, en termes polítics, “la batalla de València” ha estat, en bona part, guanyada pels blavers i pels anticatalans acèrrims. Des d’un punt de vista nacional i cultural ara ja gairebé podem parlar “del drama de València”. Vas per la ciutat, i l’ús del valencià hi és escàs, escassíssim, tant en els rètols com en les converses. Des del Principat –i molt particularment des de Barcelona i el seu cinturó– ens queixem, amb raó, del retrocés del català. Doncs, això no és res comparat amb el que ha passat a València i a altres llocs del País Valencià, si bé no arreu. Per això tinc una admiració tan profunda pels amics valencians que continuen resistint, que continuen lluitant, que fan propostes, que organitzen activitats, que tenen iniciatives en la línia de la recuperació nacional.
I per això mateix la figura de Joan Fuster esdevé cada dia més gran, més important. Sense ell, sense la seva influència, sense el seu llegat, el País Valencià seria molt més erm, molt més pobre. Hi he anat uns dies justament per participar en la VII Jornada Joan Fuster. És una Jornada que se celebra anualment a Sueca i que aquest any ha estat dedicada a la relació entre Fuster i el pensament filosòfic. És sabut que Fuster era extraordinàriament crític (“hostil”, deia ell) amb la filosofia que ell considerava dogmàtica, tancada i prepotent, la filosofia que ell identificava amb la metafísica. També és cert, però, que ell mateix era un pensador, un escriptor d’idees, algú que va crear un entorn de pensament crític, agut, esmolat. És això el que hem tingut ocasió d’analitzar i discutir en aquesta Jornada. Segurament que el fet mateix que es concedís 1 crèdit acadèmic per la participació a la Jornada va “estimular” molts estudiants a apuntar-s’hi. Jo, però, valoro moltíssim que els dos-cents (200!) que ho van fer, seguissin les moltes hores d’exposició i debat amb tanta atenció, amb tant d’interès.
El viatge a Berlín és una cosa ben diferent. Just una setmana després del vintè aniversari de la caiguda del mur, l’Institut Ramon Llull presenta a la capital alemanya els dos volums titulats “Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana”. Són 950 pàgines, molt ben editades, que es van preparar amb motiu de la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, en què la cultura catalana va ser la convidada d’honor. Està molt bé que els alemanys –i tots, és clar– sàpiguen i recordin que la nostra cultura és oberta, molt oberta, que sempre ha recollit les influències i els impulsos més variats. Aquest dos volums mostren que la cultura alemanya ha deixat empremta entre nosaltres, en la música, en l’art, en el pensament i en la literatura. Les traduccions al català de clàssics alemanys han estat constants. Per posar-ne només un exemple: el 1893, quan Nietzsche encara vivia però a Alemanya era poc conegut –i gens reconegut–, Joan Maragall ja va parlar d’ell en un excel·lent article a l’“Avenç” i en va començar a traduir fragments. I no és pas que Nietzsche fos de la mateixa “corda” ideològica que Maragall. Però nosaltres hem tingut la sort de tenir intel·lectuals, polítics, artistes, obrers i empresaris que han estat capaços de reconèixer el que hi havia de bo a fora, en els “altres” i que ho han sabut integrar, aprofitar, traduir i reinventar.
Per això resulta tan falsa i tan ridícula l’acusació d’alguns que diuen que la cultura catalana és una cultura tancada. Res més allunyat de la realitat. I som forts justament per això, perquè no ens hem tancat, perquè hem navegat per tots els mars i hem explorat tots els terrenys. Això no ens debilita, sinó que ens enforteix. I per això em sembla també tan simbòlic que la nostra cultura es faci present a Berlín justament en els dies en què ells, nosaltres, i tots, celebrem la caiguda del mur."
