dimarts, 13 d’abril de 2010

Els herois que desafiaren a la "raça superior"


La història del futbol mundial inclou milers d'episodis emotius i commovedors, però segurament cap siga tan terrible com el qual van protagonitzar els jugadors del Dinamo de Kíev en els anys 40. En aquestes línies es contarà, a manera d'homenatge, la història dels jugadors del Dinamo que van jugar un partit sabent que si guanyaven serien assassinats, i no obstant això van decidir guanyar. En la mort van donar una lliçó de coratge, de vida i honor, que no troba, pel seu dramatisme, altre cas similar en el món. Per a comprendre la seva decisió, és necessari conèixer com van arribar a jugar aquell decisiu partit, i per qui una simple trobada de futbol va presentar per a ells el moment crucial de les seves vides.

Tot va començar el 19 de setembre de 1941, quan la ciutat de Kíev (capital ucraniana) va ser ocupada per l'exèrcit nazi, i els homes d'Hitler van desplegar un règim de càstig impiadós i van arrasar amb tot. La ciutat es va convertir en un infern controlat pels nazis, i durant els mesos següents van arribar centenars de presoners de guerra, als quals no es permetia treballar ni viure en cases, pel que tots vagaven pels carrers, en la més absoluta indigencia. Entre aquells soldats malalts i desnutrits, estava Nikolai Trusevich, qui havia estat arquer del Dinamo de Kíev.

Josef Kordik, un forner alemany a qui els nazis no perseguien, precisament pel seu origen, era seguidor fanàtic del Dinamo. Un dia caminava pel carrer quan, sorprés, va mirar a un pordioser i immediatament es va adonar que era el seu ídol: el gegant Trusevich. Encara que era il·legal, mitjançant ardits, el comerciant alemany va enganyar als nazis i contractà al arquer perquè treballés en la seva fleca. El seu afany per ajudar-lo va ser valorat pel arquer, que agraïa la possibilitat d'alimentar-se i dormir sota un sostre. Al mateix temps, Kordik s'emocionava per haver fet amistat amb l'estrella del seu equip.

En la convivència, les xerrades giraven sempre sobre el futbol i el Dinamo, fins que el forner va tenir una idea genial: li va encomanar a Trusevich que en lloc de treballar com ell pastant pa, es dediqués a buscar a la resta dels seus companys. No només li seguiria pagant, sinó que junts podien salvar als altres jugadors. El arquer va recórrer el que quedava de la ciutat devastada dia i nit, i entre ferits i captaires va anar descobrint, un a un, als seus amics del Dinamo. Kordik els dinà treball a tots, esforçant-se perquè no es descobrís la maniobra. Trusevich va trobar també alguns rivals del campionat rus, tres futbolistes de la Lokomotiv, i també els va rescatar. En poques setmanes, la fleca amagava entre els seus empleats a un equip complet. Reunits pel forner, els jugadors no van trigar a donar el següent pas, i van decidir, encoratjats pel seu protector, tornar a jugar. Era, a més d'escapar dels nazis, l'única cosa que podien fer. Molts havien perdut a les seves famílies a les mans de l'exèrcit d'Hitler, i el futbol era l'última ombra que sobrevivia de les seves vides anteriors. Com el Dinamo estava clausurat i prohibit, li van donar al seu conjunt un nou nom. Així va néixer el FC START, que a través de contactes alemanys va començar a desafiar a equips de soldats enemics i seleccions de l'òrbita de l'III Reich.

El 7 de juny de 1942, van jugar el seu primer partit. Malgrat estar famolencs i haver treballat tota la nit, van vèncer 7 a 2. El seu següent rival va ser l'equip d'una guarnició hongaresa i li van guanyar 6 a 2. Després li van ficar 11 gols a un equip romanès. La cosa es va posar seriosa quan el 17 de juliol van enfrontar a un equip de l'exèrcit alemany i el van golejar 6 a 2. Molts nazis van començar a molestar-se per la creixent fama d'aquest grup d'empleats de fleca i li van buscar un equip millor per a acabar amb ells.

Arribà MSG hongarès amb la missió de derrotar-los, però el FC Start els va aixafar 5 a 1, i més tard, va guanyar 3 a 2 en la revenja. El 6 d'agost, convençuts de la seva superioritat, els alemanys van preparar un equip amb membres de la Luftwaffe, el Flakelf, que era un gran equip, utilitzat com instrument de propaganda d'Hitler. Els nazis havien resolt buscar el millor rival possible per a acabar amb el FC Start, que ja havia guanyat gran popularitat en el poble sotmés.

La sorpresa va ser majúscula, no obstant això, perquè malgrat les puntades dels alemanys, el Start va vèncer 5 a 1. Després d'aquesta escandalosa caiguda de l'equip d'Hitler, els alemanys van descobrir la maniobra del forner. Des de Berlín arribà l'ordre de matar-los a tots, però els jerarques nazis no s'acontentaven amb això. No volien que l'última imatge dels russos fora una victòria, perquè pensaven que matant-los així no farien més que perpetuar la derrota alemanya.

La superioritat de la raça ària, en particular en l'esport, era una obsessió per a Hitler i els alts comandaments. Per aquesta raó, abans d'afusellar-los, volien guanyar-los en la pista. Amb un clima tremend i amenaces pertot arreu, per al 9 d'agost s'anuncià la revenja, en el replet estadi Zénit. Abans del xoc, un oficial de la SS va entrar en el vestuari i va dir en rus: "sóc l'àrbitre, respecteu les regles i saludeu amb el braç enlaire", exigint-los que fessin la salutació nazi.

Ja en el camp, els futbolistes del START (samarreta vermella i pantalons blancs) van alçar el braç, però en el moment de la salutació la van dur al pit i en lloc de dir "Heil Hitler", van cridar,"Fizculthura", un eslògan soviètic que proclamava la cultura física. Els alemanys (samarreta blanca i pantalons negres) van marcar el primer gol, però el Start arribà al descans guanyant 2 a 1.

Va haver més visites al vestuari, aquesta vegada amb armes i advertiments clars i concretes: "si guanyen, no queda ningú viu". Els jugadors van tenir molta por i es van plantejar no sortir al segon temps. Però van pensar en les seves famílies, en els crims que es cometien, en la gent soferta que en les tribunes cridava per ells. I van eixir. Els van donar als nazis un veritable ball. Cap al final del partit, quan guanyaven 5 a 3, el davanter Klimenko quedo mà a mà amb el arquer alemany. Ho va eludir i a l'estar solament enfront de l'arc, quan tots esperaven el gol, es va donar tornada i patejà cap al centre del camp. Va ser un gest de menyspreu, de burla, de superioritat total. L'estadi es va venir baix.

Com tot Kíev parlava de la feta, els nazis van deixar que s'anessin de la pista com si gens hagués ocorregut. Fins i tot el Start va jugar als pocs dies i li va guanyar al Rukh 8 a 0. Però el final estava escrit: després d'aquest últim partit, la Gestapo va visitar la fleca. El primer a morir torturat va ser Kortkykh. Els altres arrestats varen ser enviats als camps de concentració de Siretz. Alli van matar brutalment a Kuzmenko, Klimenko i al arquer Trusevich, que va morir amb la seva samarreta posada. Goncharenko i Sviridovsky, que no estaven en la fleca, van anar els únics que van sobreviure, amagats, fins a l'alliberament de Kíev al novembre del 43.

La resta de l'equip va ser torturat fins a la mort. Aquesta és la història del dramàtic "Partit de la Mort". El cineasta John Huston es va inspirar en aquest fet real per a rodar la seva pel·lícula "Escapada a la victòria". En el film va fer el que no va deixar el destí: salvar als herois.

Encara avui, els posseïdors d'una entrada per a aquell partit tenen dret a un seient gratis en l'estadi del Dinamo de Kíev. En les escalinates del club, custodiat en forma permanent, es conserva actualment un monument que saluda i recorda a aquells herois del Start, els indomables presoners de guerra de l'Exèrcit Vermell als quals ningú va poder derrotar durant una desena d'històrics partits, entre 1941 i 1942.

Els van matar entre tortures i afusellaments, però hi ha un record, una fotografia que, per als seguidors del Dinamo, val més que totes les joies del Kremlin. Allí figuren els noms dels jugadors i una llegenda: "De la rosa solament ens queda el nom".

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

No havia llegit encara l'entrada i no coneixia la història. M'agraden molt estes coses.

Thor ha dit...

M'alegre que t'agrade, em vaig fer un fart de corregir la traducció del Softcatalà, realment no sé de qui és el text, el vaig agarrar del Facebook d'una persona que no va dir d'on l'agafà, si ho averigüe ho ficaré perque val la pena.

Publica un comentari a l'entrada