dimecres, 24 de febrer del 2010

Què és ser Valencià?

Esta pregunta tan simple i tan complicada al mateix temps és el centre de la pròxima campanya organitzada pel Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberá. Ser i sentir-se valencià pot tindre una sèrie de punts comuns per a la majoria, però també rics matisos i és per això que des del CAV volen introduir este interessant debat en la nostra societat.

Esta campanya s’iniciarà el pròxim dia 26 de febrer a les 20:00 hores, amb un col·loqui en el Club Diario Levante (C/ Traginers, 7. Pol. Vara de Quart) entre destacades persones del món empresarial i universitari que mostraran el seu punt de vista des de la perspectiva de les seues vivències personals lligades al seu entorn i camp d’actuació.

La taula redona aplegarà a Federico Fèlix, empresari i representant de l´Associació Valenciana d´Empresaris (AVE); Vicent Diego, fundador de la Cooperativa de Vivendes Populars (Covipo) i de Coinser; Abelard Saragossà, filòleg i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València Estudi General i Toni Mayor, empresari i President de la patronaI hotelera de Benidorm.

La campanya vol animar mitjançant un blog a que els valencians i les valencianes diguen la seua al respecte de la pregunta que es planteja. Ho poden fer amb textos, amb imatges, amb arxius sonors o amb vídeos com el que us presentem a continuació del professor de filologia catalana, Abelard Saragossà.




extret de PICA'M

2 comentaris:

Josep (Benaguasil) ha dit...

El nostre país va ser parit amb dues ànimes, una catalana i l'altra aragonesa. Cadascuna d'aquestes ànimes s'escampà per diferents comarques i sempre, tant els castellanoparlants d'arrel aragonesa de les comarques interiors com els catalanoparlants de les comarques prelitorals i litorals, ens hem entés i considerat valencians. El problema vé amb el pancastellanisme, vestit d'espanyolisme arràn de la Guerra de Successió i Conquesta. I més tard per la interessada i mala utilització del terme "valencià" restringint-lo i reduïnt-lo tan sols a tot allò referent al nostre i inqüestionable fet català, deixant de banda i ignorant al fet aragonés de parla castellana. D'uns anys ençà sembla que "valencià" és tan sols el nostre català (que alguns s'entesten a negar), nosaltres coma individus i les comarques que ocupem. Doncs no. Valencià és tot, tot el país, ja siguen comarques històricament de parla castellana com de parla catalana. El problema és, com bé dius, el terror, la negativa a dir les coses pel seu nom, a pronunciar la paraula "català". El castellà de les comaques interiors és tan valencià com el nostre català. Altra cosa és l'expansió del castellà per les comarques catalanoparlants a força d'impossicions i modes. El País Valencià necessita que el català siga plenament conegut, valorat i respectat, tant com el castellà. Per altra banda necessita també que les comarques interiors de parla castellana s'hi senten també reconegudes dins l'acepció "valencià" i això no s'esdevindrà fins que no deixem d'utilitzar tan malament aquest terme. Ser valencià és parlar i gaudir del català amb respecte, de la mateixa manera que ho pot fer un que parle castellà, sense mala llet. Estimar i conèixer aquest país, la seva història i les diferents particularitats i manifestacions culturals que atresora. Per la meva banda ser valencià no em supossa cap contradicció amb sentir-me'n part de la nació catalana. Això m'ha aportat tranquilitat i m'ha evitat la mala hòstia, la rancúnia, l'odi i els complexes que pateixen, per exemple, els "blavensians".

Un cavaller castellà va dir allà pel set-cents que "la lengua siempre acompaña el imperio". Cal recordar que d'Ausiàs March es deia en un escrit datat a Sevilla que "és cavallero valenciano de nación catalana" i a Roma als Borja se'ls coneixia com els "catalani". En aquella època els conceptes éren més clars.

Jaume C. i B. ha dit...

Espanya veu qualsevol altre llengua que no sigui la castellana com un enemic que s'ha de destruir. Fixeu-vos l'arraconament que han anat patint totes les llengües que es parlaven en l'Estat. Per exemple l'aragonés o l'asturià del qual se'n reconeix que existeixen però en les CCAA en les que el parlen té un nul reconeixement oficial. Recentment a l'Aragó van aprovar una llei de llengües que hauria d'haver reconegut tant l'aragonés com el català i que va enfrontar-se a una oposició bestial per part del PP i el PAR que unes vegades s'hi oposen i d'altres neguen que aquestes dues llengües existeixin. L'aragonés existeix, tinc una amiga que té el seu bloc en llengua aragonesa. Mentrestant el PP de la senyora Rudi penja falques en contra del català que el PP aragonés considera una colonització o invasió catalana. Dins de la mateixa Catalunya tenim dos partits (PP i Ciutadans)que defensen que el català ha de passar a segon terme i en la seva propaganda consideren que aquells que defensem que la llengua pròpia de Catalunya, la catalana, som nazis. Potser haurien de mirar-se en el mirall i veure quina mena d'uniforme vesteixen i comparar les seves idees amb les d'aquell general que sortia a les monedes i els segells.

Publica un comentari a l'entrada