No ho faré, tot i tenir-ne la temptació. No començaré i acabaré aquesta columna escrivint els noms dels cantants i músics que per compromís i coherència canten talment parlen i escriuen, estudien i treballen, estimen i juguen en un país on viure en valencià és una gosadia. Tanmateix, si ho fera, no m'hi cabrien tots els noms i hauria de seguir la llista en una altra columna, o en dues, o en tres... Qui en sap el nombre exacte! Perquè, de cantants i músics en valencià, n'hi ha un bon grapat. Ara bé, a la quantitat, s'hi suma la qualitat de les seves propostes, així com també la diversitat d'estils musicals que practiquen. No debades, aquest és, sens dubte, el millor moment que ha viscut, fins ara, la música feta en la nostra llengua. Tanmateix, encara que els valencians tenim el dret de consumir productes culturals en la nostra llengua amb normalitat, hi ha qui no ens ho deixa fer. Com és possible que una part ben important de la societat valenciana desconega l'existència d'aquesta rica escena musical? Com pot ser que la majoria de valencians no sàpiga dir el nom ni d'un sol d'aquests solistes o grups a què ací fem referència? Com s'entén que mai n'hagen escoltat cap cançó? De tot això, però, ells no en tenen cap culpa. Qui la té, doncs? Si es tracta de buscar culpables, podríem dir que la culpa la tenen, en part, els mitjans de comunicació, especialment els públics, que haurien de vetllar pel valencià i per la cultura nostrada. També en tenen la culpa els polítics (substantiu que em negue a precedir del pronom possessiu de la segona persona del plural), el menfotisme dels quals pel que fa a la llengua, entre més afers, ha quedat sobrerament palès.
Cal recordar que la Llei 7/1984, de 4 de juliol, de creació de l'ens de Radiotelevisió valenciana (RTVV) i regulació dels serveis de radiodifusió i televisió de la Generalitat Valenciana estableix, ja al preàmbul, l'obligació establerta per l'Estatut d'Autonomia d'atorgar especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. També s'hi fa referència a la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'Ús i Ensenyament del Valencià, que reconeix el dret de tots els ciutadans de ser informats en la llengua pròpia del País Valencià als mitjans de comunicació. Segons aquesta llei, és el consell qui ha de vetllar perquè aquest dret es complesca, especialment als mitjans que depenen de la Generalitat, ço és, tots els que conformen RTVV. A l'article 2 de la mateixa llei es diu, primerament, que l'activitat de l'ens s'inspirarà en la promoció i protecció de la llengua pròpia. I s'hi esmenten, també, uns altres principis (l'objectivitat, la veracitat i la imparcialitat de les informacions; la separació entre informacions i opinions; el respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social, etc.). Principis, tots aquests, que no compleix RTVV (vulnerant, així, la seva llei de creació) perquè hi ha qui malda perquè així siga. I aquest «qui» és, al cap i la fi, qui controla l'ens públic valencià.
La música, quan esdevé cançó, no és només combinació d'acords, també de paraules. I aquestes, ho sabem, són poderoses, tant si ens parlen d'amor com de lluita. Alguns dels perquè ens els esclareix Václav Havel al llibre Paraules sobre la paraula: "totes les accions importants del món real -tant les belles com les monstruoses- sempre han tingut la seva obertura en l'esfera de les paraules (...) la paraula pot sacsejar tots els aparells de poder, en què la paraula té un poder més gran que deu divisions...". Però no és per una qüestió de poder que Lluís Serrahima va reivindicar "cançons" en un article que, l'any 1959, publicava la revista Germinàbit (actual Serra d'Or), marcant així el que fou per a molts el naixement de la Nova Cançó. I tampoc no ho és (una qüestió de poder) que els cantants i músics valencians, cansats ja del bandejament a què els sotmeten les institucions (ajuntaments i Generalitat), decidiren crear el Col·lectiu Ovidi Montllor i, amb la força que dóna la unió, demanar el dret a cantar "en normalitat". Al darrere d'aquestes i altres reivindicacions el que hi ha és l'estima per la llengua i la cultura, pels valencians i pel país. I és, gràcies a aquesta estimació, que tots els músics els noms dels quals no dic s'entesten, amb fermesa i convicció, a cantar en valencià.
"Hem vingut per salvar-vos els mots", va escriure Salvador Espriu. I això mateix (o contribuir-hi, almenys) és el que fan tota aquesta colla de músics que, malauradament, resten en l'anonimat per a un nombre preocupant, per elevat, de valencians. Cantant en valencià, sense desistir-ne, aquests músics assumeixen un paper ben important com a agents de normalització lingüística. Paper que, en el cas valencià, no han assumit les institucions, que han gestionat poques iniciatives a favor i, en canvi, moltes en contra (en són un bon reflex els mitjans de comunicació i l'ensenyament). Per començar a albirar la normalitat lingüística ens és necessària la insistència i persistència d'aquests músics. Ara bé, cal que els deixen de fer la guitza.
CARLA GONZÁLEZ al nou medi ARAMULTIMÊDIA
