divendres, 22 de maig de 2009

Quin problema té la "camionera" en el Valencià?

La camionera també coneguda com Rita Barberà. La novieta del Camps i entusiasta de les estatuilles del "Caudillo" posant de forma simpàtica per la foto.


Opinió de Vicent Soler al "Levante" diari integrament en castellà.

La contumacia amb la que l'alcaldessa de València, Rita Barberà, es nega a utilitzar el valencià - inclós en actes tan rellevants com el del centenari del Himne Regional- i, en general, els obstàculs que possa a aplicar l'ordenança municipal de normalització lingüística -aprovada per unanimitat ara fà 13 anys- resulten increíbles però certes.

Tant, que l'actitut de l família Thous negant-se a que es puguera utilitzar la lletra del Himne en aquest acte s'assembla a la del xiquet que día que el rei anava nuet tot i que la gent l'ignorara: tinguem una alcaldessa contraria a la recuperació del valencià. Els fets parlen per sí mateixa.

Convinguem que, rere la dictadura franquista, la ciutat de València estava cridada a jugar un paper decisiu en l'apasionant aventura de recuperar el valencià, la nostra senya d'identitat més preciada.

Era el cap i casal, la castellanització havía avançat molt, realment, però també poseía els millors mimbres per refer la cesta, començant per les universitats i passant epr tota dort d'organismes i institucions, incluïnt el fantàstic món de les Falles.

Després de tantes dècades de prohibicions i de intoleràncies vergonyoses ( gairebé tres segles), el futur de la llengua pròpia dels valencians passaba per augmentar l'utilitat del seu ús i acrecentar llur prestigi social, com en qualsevol altra llengua viva. Per conseguir ambdues coses, les conductes exemplaritzants dels referents socials - i els alcaldes i alcaldeses ho son per autonomàsia- eren determinants.

Rere alcaldes blingües, van vindre les alcaldeses. Les dos castellanoparlants.Una, nascuda en una població de parla castellana, Ayora (Clementina Ródenas), i l'altra, en terra històricament valencianoparlant, la pròpia ciutat de València (Rita Barberà).

Però, per increíble que pareixca el contrast, mentre l'ayorina va afavorir l'ús del valencià, inclós en la bibliografía de la que era autora com profesora d'universitat, l'alcaldessa actual ha estat fent retrocedis el seu ús inclós en servicis municipals on estava sòlidament implantat. El paisatge urbà és un testimoni cruel.

Les conseqüències han sigut calamitoses. En el temps en que l'alcaldessa Barberà està regint els destins de la ciutat, el valencià ha disminuït ka seua presència com llengua d'ús habitual en un 50% ( del 20% al 10% del total del veinat), segons encosta recent.

Volem pensar que aquestes dades fan mal a Rita, a pesar de tot. Perque passar a la Història com l'alcaldessa que va patrocinar la substitució lingüística del valencià pel castellà en moments en que tot el món valora com enriquidor el bilingüisme i el pluringüisme no es plat de bon gust. Però potser, l'alcaldessa viu atenatzada per una certa visió d'Espanya on la uniformació castellintzadora es fà recomanable. O potser és una cosa més simple: entre els seus familiars i amistats, entre el seu món, el valencià constinua considerant-se cosa de palurdes.

No sabríem quina de les dues explicacions sería pitjor atribuir-la a una valenciana del segle XXI que diu sentir-se orgullosa de ser-ho i que dú voluntariament 18 anys de primera pegidora de la capital.

*Catedràtic d'Economía Aplicada de la Universitat de València.