Lo meu cor és un desert tot alabastre
murat per l'horitzó i amb quatre vèrtex,
fosforescent penombra dels meus ossos
i un gran silenci abandonat pels astres.
No sóc res, no sóc ningú, només misèria,
ossos corcats de tomba per rutina,
el vellut roig i verd sobre fons negre
és en ma mort un mant de teranyina,
el polsim dor sobre aquells cabells rossos
s'ha tornat cendra negra per la crisma,
no sóc res, no sóc ningú, només misèria,
misèria sóc i excrement de la vida.
Sent la remor d'homenatge i dolçaina
que em ve de laltre món amb forta gresca,
no sóc res, no sóc ningú, només uns ossos,
cóm podeu venerar esta misèria?
Quins discursos armeu vora ma tomba
amb mentides i fraus fora de seny;
sent el mateix calfred que mamerava
quan Franco em tornà els ossos a Poblet.
Prou violacions a les meues despulles,
profanacions, carros dartilleria,
estic cansat que em volqueu del sarcòfag,
danar canviant de temple a sagristia,
de mescla dossos i ultratges fent tria
des dun contenidor fora de mida,
de taüt en taüt, de plom a fusta,
de ser emparedat en una ermita.
Deixeu doncs descansar les meues restes,
només acataré el vostre homenatge
quan no em tracteu com farsa de folclore
i defenseu la meua obra amb coratge.
Jo no sóc espanyol ni sóc francés,
sóc aquell que en altre temps governava
conegut pel meu nom, Jaume I,
ara no sóc ningú, sóc la meua obra,
doneu via als principis del meu temps
Jo sóc els Furs de València,
jo sóc el Consell de Cent,
jo sóc el vostre país
com fiu son establiment
sóc l'expansió de la llengua
contra els amos sóc el dret,
jo sóc el vostre país
amb el que us he compromés
sóc l'ordenació jurídica,
sóc el Consolat de Mar,
sóc el parlamentarisme,
sóc la Generalitat,
jo sóc la sobirania,
sóc quatre barres de sang.
Bateu amb insistència el meu sepulcre,
amb fonèvol paraules em llanceu,
vaig a remoure la tapa de ma tomba,
no sé quin dels dos caps em posaré.
Vaig col·locant en vertical els ossos,
com la meua armadura els muntaré,
ja trac la calavera a les envistes,
ja el primer esglaó tinc sota els peus.
