OPINIÓ. Aureli Argemí, president del CIEMEN, reflexiona en aquest article sobre la relació entre els pobles de l'Estat espanyol i el propi Estat a la llum dels darrers esdeveniments i comentaris que ha suscitat la qüestió.
La porta que s'ha tancat
Últimament una sèrie de fets han provocat que els espanyols ens recordin amb insistència una obvietat: els espanyols no tan sols no accepten que Espanya sigui plural, és a dir un estat plurinacional o una àrea de convivència entre nacions distintes, sinó que refusen de ser-ho algun dia. Així, amb aquesta claredat i contundència. Espanya, ens van dient i repetint aquests últims mesos els espanyols, era i continua sent "una, grande y libre". Espanya és, doncs, un perfecte dogma que, per tant, no admet ni cap dubte ni cap discussió.
Per què els espanyols tornen ara a aixecar la seva bandera? Simplement perquè, com escrivia al començament, s'han produït alguns fets que els han dut a sentir la necessitat de reblar el clau. Potser el fet més simbòlic o mediàtic, per més que segurament no sigui el més important està relacionat amb la presa del poder autonòmic d'Euskadi per part de dos partits clarament espanyols i espanyolistes. Per molts espanyols, aquest fet ha estat interpretat com el tancament d'un cercle, com una manera de posar en evidència que les autonomies han arribat al punt que calia: a deixar de ser una plataforma pels nacionalistes perifèrics. Amb l'enviament a l'oposició del Partit Nacionalista Basc, encara que fos el partit més votat en les eleccions autonòmiques, els espanyols han tingut la sensació de treure's del damunt el pes d'haver de suportar, en un nivell intermedi del poder, algú que no era dels seus. Ara, amb la caiguda del poder del PNB, totes les autonomies estan governades per partits que creuen en la Constitució espanyola o no la posen en dubte.
Davant d'aquesta realitat, el espanyols poden cridar ben fort, finalment, que la Constitució ha vençut, que les anomenades forces constitucionalistes han tapat tots els forats que havien obert els "nacionalistes" (catalans, bascos, gallecs) als "no nacionalistes", és a dir als nacionalistes espanyols. I afirmant això, expressen també la seva ferma voluntat de fer tornar al seu lloc les aigües agitades pels qui havien interpretat la Constitució espanyola com si fos la instauradora de l'Estat de les autonomies, enteses en el sentit que aquestes eren una manera innovadora d'organitzar un estat centralista, distanciada del que són els clàssics estats unitaris descentralitats. En altres paraules, la reiterada afirmació constitucionalista dels espanyols contrasta amb la idea, mantinguda, sobretot, en l'imaginari de catalans, bascos i gallecs, que, gràcies a la Transició i a la nova Constitució espanyola, s'havia aconseguit fer veure als espanyols, si més no, que Espanya és una mena de conglomerat de diversos pobles, mai prou consolidat i suficientment manejable perquè doni respir al pluralisme nacional.
Al País Basc, dues posicions polítiques aparentment irreconciliables s'han posat d'acord per a establir un pacte nacional espanyol que posi en evidència que, per damunt dels interessos dels partits, hi ha la unitat d'Espanya. És una altra versió d'allò que hem sentit tantes vegades: "España, antes roja que rota". A Catalunya se'ns acosta el perill que, de cara a les properes eleccions autonòmiques, socialistes i peperos mirin de mesurar-se per a poder fer una pinça, com al País Basc, per a desterrar del govern de la Generalitat els qui no se senten (prou) constitucionalistes.
Durant els gairebé trenta-cinc anys que van de la mort del dictador fins avui, l'Espanya política no ha canviat, en el fons. Les il·lusions que alguns havien pogut fer-se de poder viure en una Espanya plural s'han esvaït. L'estat de les autonomies s'ha revelat una fal·làcia. Hi ha hagut la novetat que durant aquests anys hem estat formalment immersos en un règim gestionat per gent que s'ha dit demòcrata, però que ha estat incapaç de crear una cultura democràtica sustentada per persones realment demòcrates. Fins al punt d'haver d'escoltar dia sí i dia també la frase, sortida de la immensa majoria de boques espanyoles, que només els qui acaten la Constitució espanyola, que tanca portes a tantes opcions democràtiques, són els demòcrates. Mentre els altres, aquells que proposen unes normes més justes per a garantir, amb la convivència democràtica, la pluralitat nacional, són enemics de la democràcia.
La porta que s'obre
Tampoc és nou que als Països Catalans, a Euskal Herria i a Galícia hi hagi corrents favorables a la independència. Alguns d'aquests corrents tenen les arrels ja en els temps que les citades nacions van perdre les llibertats per la força de les armes. O sigui, arrels de tres segles. És cert que, des d'aleshores, els corrents independentistes han passat els seus alts i baixos. Van ser bastant notables al final del franquisme, quan moltes persones pensaven en un trencament amb Espanya com a solució definitiva a un divorci de fet, mentre van passar una època de relaxació durant els primers anys de l'anomenada Transició democràtica. El miratge de l'Estat de les autonomies, aleshores, va arribar a atreure força, i potser encara hi ha algú que es pensi que continua sent una proposta mínimament vàlida, imaginant-se que el famós encaix amb Espanya és l'alternativa més convenient. Fins i tot trobem persones que continuen creient en la viabilitat de l'eslògan difós per l'Assemblea de Catalunya, poc abans de la mort del dictador: "Volem l'Estatut d'autonomia com a plataforma per a exercir el dret a l'autodeterminació".
Després dels primers anys de funcionament de la Constitució espanyola, que introduïa l'Estat de les autonomies, vingué l'intent de cop d'Estat, el febrer de 1981, i amb ell començà el procés d'interpretació a la baixa del sistema autonòmic. Paral·lelament, anaren apareixent i multiplicant-se moviments de la societat civil i partits polítics de caràcter sobiranista i independentista. Aviat aquesta mobilització hagué d'afrontar una onada repressiva del poder espanyol. Els objectius de la mobilització foren criminalitzats no tan sols pel govern de l'Estat sinó també per formacions polítiques amb elegits a les institucions, algunes d'elles presents en les nacions sense estat. Malgrat tot, d'una manera més o menys marcada per la sordina, l'independentisme i el sobiranisme van anar creixent i manifestant-se, a poc a poc, amb noves cares i formulacions. En foren uns símptomes significatius, per exemple i a Catalunya, la sèrie d'activitats nascudes al voltant de la Convenció per la Independència (1986), les iniciatives dutes a terme pels diferents Casals Independentistes i moviments polítics, a l'inici sovint testimonials i després com a formant part de l'ideari de partits amb representació parlamentària, com ERC i sectors de partits amb una important base social, com Convergència Democràtica de Catalunya, Batasuna, Eusko Alkartasuna i el Partit Nacionalista Basc, el Bloc Nacionalista Gallec, etc.
Un dels trets de la reivindicació sobiranista i independentista dels últims anys ha estat, d'una banda, la seva formulació plural i matisada i, de l'altra, la progressiva pèrdua de por per part dels qui en són favorables. Avui, molts parlen de sobirania o d'independència amb un to relaxat, com una alternativa lògica que obre una porta d'alliberament davant del tancament d'una altra porta de submissió. Es va reduint el nombre de persones que encara creuen en la necessitat d'una lluita armada, violenta, d'alliberament nacional, mentre augmenta el nombre dels qui aposten per a portar el més lluny possible les exigències dels principis democràtics, capaces de convèncer els propis i els contraris sobre el bé que aporta a tothom la sobirania i la independència, la separació o distinció que permet la convivència entre pobles iguals. Tanmateix, cada partidari de la sobirania i independència pensa que cal un tempus, durant el qual s'han d'anar inserint les persones en l'àmplia gamma de propostes que conflueixen en dir, amb un convenciment cada vegada més sòlid, que la via estatutària ja no pot donar més. En altres paraules, es consolida el convenciment que hem xocat contra el mur que els espanyols han alçat, sempre més alt i més gruixut, que deixa a l'altra banda alternatives, fins i tot raonables com podrien ser la creació d'un estat federal o alguna cosa que s'hi assembli.
D'altra banda, la reivindicació sobiranista i independentista, que es lliga sempre amb l'exercici del dret a l'autodeterminació, és als ulls de catalans de l'amplíssim ventall de les classes socials la resposta democràtica al separatisme o exclusivisme espanyol Ja no fem cas dels clàssics arguments que la independència ens separa. Més aviat posem èmfasi en el convenciment que si els espanyols volen continuar sent de debò el que són, s'han de separar dels catalans, bascos i gallecs.
Un fet simbòlic, que es produí el dia 11 de juny d'enguany, explica aquesta realitat, més que mil paraules: a les vuit del vespre, a la plaça de Sant Jaume, a Barcelona, davant del Palau de la Generalitat, un bon miler de persones, convocades per l'autoanomenat Grup Acte de Sobirania, van poder seguir l'enterrament simbòlic, amb taüts inclosos, de la Constitució espanyola de 1978 i el no nat Estatut d'Autonomia de 2005, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat pel Parlament de Madrid, i ara en mans del tribunal Constitucional espanyol que, segurament, encara el mutilarà més. La convocatòria anava acompanyada d'un escrit, signat per entitats manifestament independentistes i sobiranistes, en el qual llegim: "Constatem que l'actual etapa política del nostre país ha entrat en una via de col·lapse del sistema autonòmic estatutari", un sistema "nefast pels interessos de la nació catalana". Davant d'aquesta realitat, el govern espanyol reacciona bo i reforçant "el despotisme centralista, aplicant un escanyament planificat de la nostra economia i continuant amb les pràctiques depredadores i espoliadores de sempre sobre el nostre territori, la nostra cultura i la nostra capacitat de decidir el nostre present i el nostre futur". Per a articular una resposta serena i coherent hem de considerar "que estem davant d'una situació d'emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l'assumpció de responsabilitats i la sortida d'aquest escenari de confusió i d'impostura". Hem dir clarament que "ja és hora que el nostre poble i els nostres governants admetin el fracàs inapel·lable de la via estatutària i proclamin el final d'aquest model polític". Per tant, no hem d'acceptar "cap més fórmula estatutària perquè significa continuar amb la submissió, l'espoliació i la negació de la nostra personalitat nacional".
En aquest context, molts observadors de la política catalana, com Salvador Cardús, han posat de relleu que "actualment, a Catalunya, l'independentisme surt de l'armari i es multiplica, però ja no només com a conseqüència de les divisions habituals pròpies de qualsevol grupuscle polític. Ara la multiplicació es deu a la seva ràpida adaptació a la complexitat del moment, a la necessitat d'incorporar nous matisos, en definitiva, a la seva maduració política". Davant d'aquest escenari, Cardús creu que "l'actual porta d'entrada a l'independentisme és la reacció a la llarga frustració d'expectatives aportades pel possibilisme autonomista". Està reapareixent "l'independentisme històric", amb l'afegit que avui "creix l'independentisme fruit de la maduració política, que es dóna després de comprovar per enèsima vegada que amb la simple convivència no s'arriba enlloc". És veritat, subratlla Cardús, que aquesta emergència de l'independentisme és i serà menyspreada oficialment, no té encara una expressió institucional prou forta... Però és innegable que "l'independentisme ja és prou madur com per saber que tan sols té a l'abast un únic camí possible: el d'una educada, tenaç i molt intel·ligent radicalitat democràtica". (Article publicat a La Vanguardia el 2 de juny de 2009 i extractat per Tribuna Catalana).
En la mateixa línia se situa Francesc-Marc Álvaro, un altre observador polític força llegit i escoltat. Escriu que "l'independentisme o sobiranisme català adquireix musculatura i vigor gràcies la fúria, la intensitat i la pressa amb què els poders formals i fàctics espanyols volen posar fi a l'empat històric entre una España que no va ser capaç de ser França quan tocava i una Catalunya que no pogué imitar Portugal quan es presentà l'ocasió". Aquest augment espectacular de l'independentisme va més enllà de les votacions als partits que tenen l'independentisme en el seu programa polític. "Cada vegada és més gran el nombre de ciutadans que, si en tinguessin l'oportunitat, apretarien el botó de la separació política de Catalunya. Figures polítiques poc o gens vinculades al nacionalisme han anat apropant-se a aquesta visió". Hem de reconèixer que "l'opció del divorci Catalunya-Espanya es fa consistent perquè va penetrant entre les capes mitjanes més actives (...). A aquest sector central, cal sumar-hi les noves generacions més formades i inquietes, entre els 30 i 40 anys, per les quals (alliberades de la por dels pares a una nova guerra civil) la resposta al greuge econòmic i cultural de l'Espanya centralista ja no és imaginable en termes de pacte, s'anomeni autonomisme o federalisme. Finalment, el tercer espai del creixement de l'opció independentista -el més rellevant qualitativament- es dóna en ambients econòmics i empresarials que participen, amb èxit, del nou paraddigma global i que, per tant, ja no depenen de caure més o menys simpàtics en el mercat espanyol. Es tracta d'emprenedors que no tenen por a boicots i xantatges perquè exporten a diversos continents i, a més, no deuen res als ministeris de torn. Així estan les coses. El repte més urgent i decisiu de la hipòtesi independentista és fer-se atractiva també a aquests molts ciutadans aliens a l'univers catalanista" (article publicat a La Vanguardia.es, el 15 de juny de 2009).
Poques paraules cal afegir a les que escriuen, entre molts d'altres, els citats observadors. Estem en presència d'un corrent que passa per una porta oberta, tant a la nació catalana, com en la basca i la gallega.
extret a Nationalia
