La situació del català al País Valencià és més que preocupant. A la ciutat de València és estrany escoltar-lo; a Alacant, directament et miren malament si t'atreveixes a parlar-lo. Són sols dos exemples il·lustratius d'una realitat que, ens agrade o no, és la que és. El castellà és el peix gros que es menja al valencià. Supose que és normal i, de fet, la història ens parla de processos semblants d'imposició d'una llengua sobre una altra, amb la consegüent extinció de la segona. Qualsevol observador objectiu que es fixe, amb la perspectiva del temps, en l'evolució de la salut de la nostra llengua, comprovarà que el resultat -no massa llunyà- serà la desaparició del català.
No obstant, això no vol dir que no es puga fer res. Per exemple, si el nostre Govern valencià actuara d'una altra manera -les institucions són les que més poden fer ací-, aquest procés s'endarreriria. I qui sap si no estaríem a temps encara de frenar-lo.
Des de fora de les institucions es poden fer moltes coses també. A nivell individual i, sobretot, de manera col·lectiva, que és com l'acció pot tenir més força: Escola Valenciana és un exemple de lluita en defensa de la nostra llengua.
En qualsevol cas, trobe important remarcar una cosa. Més enllà que siga possible o no aconseguir la normalització del valencià -més enllà que es puga arribar o no a la utopia- el més important és mantenir una actitud que condueixca a eixa transformació.
És possible eliminar l'exclusió social? Es pot acabar amb les guerres? Podem evitar, a aquestes altures, la destrucció del medi ambient? Algun dia hi haurà igualtat, sense rics molt rics i pobres molt pobres?
Hom podria dir que les preguntes anteriors plantegen la possibilitat d'una utopia; o d'unes utopies. Tanmateix, hi ha col·lectius, alguns partits polítics xicotets, associacions, persones... que lluiten dia a dia per aconseguir transformar eixes realitats injustes. Per què no hem de mantenir una actitud que tracte d'evitar l'extinció del català? Qui deia allò que l'important, en el camí a Ítaca, és el propi camí i no el destí?
A la vida, alguns optem per prendre una actitud front determinades situacions que considerem injustes. Sense voler posar-me transcendent, diria que això -i més coses, clar- dóna sentit a la nostra existència. L'actitud. Més enllà del pur pragmatisme, més enllà de pensar en si és possible o no aconseguir el que perseguim (com a meta final). Sí que trobe interessant pensar en assolir objectius modestos, xicotetes -o grans, segons ho mirem- batalles a guanyar. Donar passes que ens fan avançar per un camí: el camí que hem elegit.
En l'assumpte de la llengua hi ha una cosa -entre d'altres, vaja- que podem fer individualment, tot i que estaria bé organitzar-ho de manera col·lectiva. Em consta que ja n'hi ha hagut alguna campanya en aquest sentit, però no en conec els detalls. Em referisc a parlar en valencià. Res més; i res menys.
Parlar en català davant aquelles persones que parlen castellà i ens entenen perfectament. Canviar el xip, que diuen alguns: l'automatisme de passar-nos al castellà a la primera que escoltem algú que se'ns dirigeix en espanyol.
Us assegure, per pròpia experiència, que té conseqüències molt interessants. Per exemple, en un grup, aconseguir que dues persones que, inicialment empraven el castellà entre elles, facen servir el valencià. Per exemple, evitar que dos valencianoparlants acaben parlant castellà entre ells.
Jo mateix tinc amics castellanoparlants amb els quals l'esquema de conversa és així: jo parle valencià, ells castellà. Algun d'ells és amic prou íntim. Sé que no és una situació habitual, però ens mostra que mantenir-nos en la nostra llengua davant un castellanoparlant no és, necessàriament, sinònim d'enfrontament. Ho és únicament si l'altra persona vol imposar-nos el castellà. Personalment, tinc clara la meua opció en eixos casos: sóc jo qui trie els meus amics.
Aquesta actitud no sempre és agradable, com segurament sabreu. Rebrem mirades despectives, comentaris irrespectuosos... en algunes ocasions. Moltes vegades, qui se sap parlant de la llengua de prestigi no suporta que no ens mostrem submisos.
Deia abans que el fet de parlar en català té efectes molt interessants, positius per a la nostra llengua. Em referia a una acció individual. Si això ho organitzàrem de manera col·lectiva, estaríem davant d'una arma potencialment molt poderosa.
I un altre dia més, que aquesta nit ja m'he extés prou. Amb això de la calor, que costa dormir, m'he posat ací a l'ordinador a veure coses i he improvisat una entrada que no tenia prevista.
Bona nit.
Trobat a L'aixeta
