Si el que oculta la teoria de la persecució del PP no fos tan greu, podria fer-se alguna broma sobre el paper que la política ha reservat al pobre Mariano. No resulta difícil imaginar-lo com un nou Leonard Zelig, aquell personatge de Woody Allen que tenia la capacitat camaleònica d'adaptar-se al seu interlocutor: si estava amb rabinos, ràpidament li creixia barba i parlava hebreu; si es reunia amb una psiquiatra, disertaba amb autoritat sobre les teories freudianes... D'igual forma, el pobre Mariano sembla mancar de tota personalitat: després de conversar amb Acebes i Pedro J. es posa a buscar eixelebradament forats negres del 11-M; després d'escoltar a Arriola es transforma en l'home moderat que va a centrar finalment a la dreta cavernícola; una xerrada platjera amb Cospedal ho converteix en agitador antisistema amb síndrome de persecució. Però la campanya del PP no és per a prendre-se-la de broma perquè el que oculta és un poderós atac contra les institucions democràtiques. El que el PP intenta és crear un espai d'impunitat per als seus dirigents, de manera que no tinguin càstig penal actuacions que, si les cometés qualsevol altre ciutadà, serien delictives. Aquest dret penal d'autor per als militants del PP impediria asseure'ls en la banqueta per suborn, els permetria calumniar alegrement a l'adversari i fins i tot els eximiria de l'obligació de denunciar davant els jutges les proves de presumptes delictes. La creació d'aquest espai d'impunitat és la fi última del PP, un objectiu suficientment ambiciós com per a no estalviar en mitjans, i potser per això els seus dirigents amenacen i tracten d'acoquinar als jutges, fiscals, policies i periodistes que es creuen en el seu camí.
trobat a Trinchera Digital
