Primer de res explicaré breument que és això de "xurro"...
No es sap del tot l'origen d'aquest topònim, però des de fa segles s'ha emprat per part dels valencianoparlants en un principi com a denominació popular dels castellanoparlants del Regne de València -les zones repoblades per Aragonesos- i més tard per a designar als castellanoparlants en general. -Per als Catalans que visiteu el bloc, "xurro" és molt semblant a "xarnego" que digueu per alli.-
Bé, el cas és que llegint una entrada al bloc de VALLADA City, em va vindre al cap una anècdota (entre tantes) referit al tema que s'exposava al seu text, el d'utilitzar més el Valencià. El cas és que em fa gràcia com es desenvolupen les coses i et dones conter de la intrincada societat en la que vivim, en la que pots començar una conversa pensant unes coses i acabar amb un pam de nasos.
Lo que vaig a fer és escriure lo que vam viure els meus amics i jo al Cap-i-Casal. Una simple anècdota. Però que supose no havera passat, si en fi...estiguera acomplexat. Perque vaig a deixar clara una cosa, al País Valencià visc en Valencià. Si vaig a un comerç parle en Valencià, si parle amb algú al carrer no em cague als pantalons pensant si va a entendrem o va a cantar-me les quaranta per l'atreviment -ja veus tú- de parlar en Valencià...no, sentint-ho molt, jo respecte les cultures autòctones, sobretot si és meua. Això no significa que jo obligue als altres a parlar en Valencià, desgraciadament hui en dia, sort tindré si m'entenen...
Però bé, anem allà:
Açò va passar l'any 2010, per l'estiu, concretament una nit de cap de setmana.
Aquell cap de setmana vam anar a València capital de festa. Com que anarem amb el tren per no tindre la preocupació del cotxe vam arribar un poc prompte. Així que per a fer temps vam decidir fer-mos unes birres a qualsevol bar que pillarem obert. Si no recorde mal va ser a un bar de la Gran Vía, això si, del nom no m'enrecorde. Com que no hi havía ningú dins vam entrar enfilaets cap a la barra.
Primer van demanar els meus amics, acomplexats, en Castellà. Cal dir que tots som valencianoparlants, i per si fora poc, de poble.
El cambrer anava fent la seua faena, responent educadament en castellà, fins que va arribar el meu torn i "atrevit" de mi li vaig demanar en un ús completament fòra de lloc del Valencià - ja que estavem a València, no?- lo meu. Tranquils...no va passar res, també em va servir educadament en castellà.
Però darrere de la barra estava sentat un home més major, de pel canós i gran bigot, posiblement l'amo del bar, i no li va passar inadvertit aquell ús.
Quina sorpresa, quan aquell simpàtic home es va dirigir a nosaltres en un Valencià perfecte, de senyor, encertant de plé que tots nosaltres som de la Costera. Ja sabeu..."pòrtô", "bònô", i les "o" més obertes que pugueu imaginar...
I en aquest moment és on apareix el punt àlgit de l'anècdota, ja que l'home, visiblement molest, va tirar en cara el fet de que els meus amics -que havien estat parlant entre ells en Valencià- es dirigiren a éll en Castellà. Concretament amb la frase que encara no se m'ha oblidat: "Xe, a mi no em parleu en xurro, home!". Lo que en aquell moment va fer despertar una rialla o descollonamenta general.
Però per dins pensava per a mi..."Quins collons...ara els xurros som els Valencians...neoxurros..."
I alli vam estar un bon rato xarrant en aquell agradable Valencianot del Cap-i-Casal, demostrant-mos que el Valencià encara està viu, i que l'única manera de perdre'l és si no tinguem els collons d'utilitzar-lo.
De la festa de després no em pregunteu...d'això si que no m'enrecorde gens... ;)
