El caminant i el murASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
2 comentaris:
Thor, gràcies per afegir-te a l'homenatge. Aquest poema d'Espriu ha inspirat força escrits avui. Heu coincidit en la bona tria!
No hi ha de què, per mi es un plaer plenar de cultura el bloc. Si hi ha que donar gràcies a algú, és a la iniciativa del macro-homenatge. ;)
Publica un comentari a l'entrada