Misto

Arrel al anterior text que he publicat, on Joan Maria Minguet Batllori ens feia una puntualització d'una anècdota que li passà quan era xicotet, em vaig recordar que havía vist una altra experiència pareguda a un altre bloc de la meua població, però, amb certs matissos. La compartixc:

Carlet, 1971

- Va Joanet, donat aire que no aplegarem a escola a temps. (Insistia l’avi al seu net.)

Joanet feia ja 5 mesos que cursava el primer any de preescolar dins el pla d’Educació General Bàsica que havia imposat el règim del Caudillo, entre els quals estava l’obligatorietat d’una ensenyança exclusivament en castellà.

Per a ell els primers mesos va suposar un handicap, ja que a casa, al carrer, i per tot arreu, llevat de la televisió, tot el món li parlava en valencià i encara que gràcies a la televisió entenia perfectament el castellà, no li cabia en el seu cabet menut tindre que parlar-lo. Ell parlava, com tot el món del seu voltant, el valencià.

Aquell dia a l’escola el va marcar per a tota la vida, a ell, a la seua mestra de preescolar, i a l’inspector d’ensenyança que feia una visita rutinària al col·legi.

- Buenos días niños !!! hoy tenemos aquí al inspector. Cuando el señor inspector haga una pregunta debemos responder como os he enseñado. Si alguien quiere decir algo, primero que levante la mano.

Va dir la professora, i acte seguit, un home totalment estrany per a tota l’aula, vestit amb una roba grisa i amb un bigot que semblava ridícul, va prendre la paraula.

- Vamos a ver... necesito un voluntario.

Com que els xiquets no sabien que volia dir això, l’home es va vore amb la necessitat d’especificar més...

- ¿algun niño o niña quiere responder a mis preguntas a cambio de una piruleta?

Lo de “las preguntas” no sabien bé de que anava, però lo de la “piruleta” ho varen entendre tots a la perfecció, més quan l’oferiment anava degudament il·lustrat per la presència de la susdita llepolia a la mà del “Señor Inspector”.

Amb la ignorància innata que tenen els xiquets, Joanet, va alçar la mà, més mogut per la seua debilitat pel dolç, que no per les seues ganes de col·laborar.

- Ale ven aquí, - li va dir l’inspector, seient-lo en les seues cames i donant-li anticipadament el regal.

De la butxaca, va treure una caixeta de mistos d’eixos que tenien el palet de paper apretadament enrotllat i parafinat, amb la cabota tan roja com la “piruleta” que lluïa Joanet a les mans. Va treure un misto, es va quedar mirant fixament a Joanet i va preguntar...

- Vamos a ver Juan Manuel, ¿que es esto?

Joanet va mirar allò que tan poc d’interès li provocava i va contestar... Un misto.

- No, Juan Manuel, esto no se llama “misto”, prueba otra vez ¿que es esto?

El xiquet una mica estranyat, va pensar uns segons per repassar on estava l’error de la seua resposta i va llançar de nou . Un misto.

- Ay que niño más travieso. No, esto no se llama “misto”, se llama cerilla. Vamos a ver otra vez. ¿que es esto?

Joanet, va pensar que possiblement l’inspector no ho sentia bé i va dir amb veu més alta. UN MISTO !!!

A l’aula en aquell moment hi havien tres sentiments... D’una banda el de tots els xiquets, que envejaven a Joanet per la llepolia que duia a les mans i que estaven tan contrariats com ell de vore que el que l’home duia a les mans era un misto, a pesar que l’home no pareixia entendre-ho. El de “doña Vicenta” , la mestra, que estava més vermella que de costum, amb cara de voler que la terra se la tragués. I l’inspector, que anava calfant-se per moments de vore que no treia els resultats esperats, però que va respirar fons i va continuar amb l’atac.

- Venga Juan Manuel , estoy seguro que eres un niño muy listo y vas a contestar satisfactoriamente. A ver, repite conmigo CE-RI-LLA. Ahora tu.

- I joanet... CE-RI-LLA.

- Ves como si sabes, ale, ¿que es esto? – Mostrant de nou el misto.

- UN MISTOOO.

- No, no y no. Esto es una CERILLA, CE-RI-LLA, CE-RI-LLA. Dilo tu.!!!

- CE-RI-LLA.

- Que es esto?

- Un misto. (es reafirmava Joanet altra vegada)


Davant la insistència de Joanet, el nerviosisme de l’inspector, que va resoldre que el Joanet no es mereixia la llepolia i li la va llevar de les mans d’un grapat i quan ja estava a punt d’eixir per la porta de l’aula, amb la “señorita Vicenta” darrere intentant justificar el fet ocorregut, Joanet en clar intent de recuperar la desitjada “piruleta” va dir en veu alta.

- CE – RI – LLA.

L’inspector i la “seño” es varen girar, “doña Vicenta” va respirar profundament, i el bigot prim i ridicul de l’inspector que pareixia més menut a conseqüència de tindre la boca apretada de la mala llet, va recuperar la seua longitud habitual al relaxar aquest la boca i mostrar un somriure. I clar la llepolia va tornar a les mans de Joanet, per a enveja de tots els altres xiquets. Joanet restava plantat al mig de l’aula on tot els xiquets el podien vore, i quan la “señorita Vicenta” i l’Inspector varen eixir per la porta de l’aula, Joanet, en la “piruleta” a l’altura de la boca, va regalar a tots els presents un somriure de trionf i va dir en veu alta ...

MIS-TO.

.

..

...


Trenta cinc anys després, un dia que em trobava a Carlet, al soterrat d’una tia meua, es va adreçar a mi una dona d’una cinquantena i em va dir...


- Perdona, però ¿tu ets el fill de Marinela?

- Si clar, però em perdonarà per que ara mateix no sabria dir qui és vostè. (vaig contestar)

- És clar que no t’enrecordes de mi, fa tants anys que no ens veiem. ¿i si jo et digués MIS-TO?, ¿sabries qui sóc?

El meu cap és va posar a regirar per tot arreu, intentant esbrinar on volia anar a parar aquella desconeguda, però no va fer falta més d’uns segons per que trobés la resposta, i al moment em va vindre al cap, cada segon d’aquell dia.

- No em diga que vostè és “la señorita Vicenta” !!!!

- No m’ho puc creure, ¿encara recordes aquell dia?

- Ho recorde com si hagués passat ahir mateix. El dia del misto.

- I jo també, era el meu primer any de mestra, i la meua primera inspecció, i tu cabudet en no dir “cerilla” pensava que em fotien al carrer acabada d’incorporar. I menys mal que vaig tancar la porta a temps, per què l’inspector no ho va sentir, però jo si, que després de recobrar la “piruleta” vares tornar a dir MIS-TO. Jo no t’he oblidat mai, uns quants anys després d’allò em vaig donar compte que un xiquet de quasi cinc anys, m’havia mostrat, amb una cabuderia innocent, la importància de parlar la nostra llengua i no oblidar d’on venim.

- Vaja, me’n alegre que siga així.

La conversa va continuar dins lo habitual de l’acte en que ens trobàvem, però jo per un moment vaig tornar als meus cinc anys i a aquella aula amb un sostre altíssim, la pissarra pintada a la paret irregular, amb una estufa de llenya a un racó i uns finestrals enormes que deixaven passar la llum esmorteïda de les vesprades de l’hivern.