No hi ha dubte que el País Valencià està afligit per molts problemes, alguns dels quals són d’una extrema gravetat, malgrat que els màxims representants de la dreta es neguen a admetre-ho públicament, com ha passat no fa molt en el debat de política general, a les Corts Valencianes. De cara al 9 d’Octubre, pareix adequat assenyalar en particular un d’aquests problemes, que podria quedar amagat per uns altres, però que afecta una parcel·la fonamental del futur del nostre poble, que és la llengua.
L’increment de l’ús social del valencià fins aconseguir una situació de normalitat lingüística exigeix accions concretes de les diverses administracions i, molt en primer lloc, de l’autonòmica. Una d’aquestes accions és l’anomenat requisit lingüístic, és a dir, l’exigència que els funcionaris demostren un coneixement adequat del valencià en les proves d’accés a les places que aspiren a ocupar en l’administració. Així ho hauria d’haver replegat la Llei d’Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana, aprovada fa uns pocs mesos pel Parlament valencià, però la complicitat del PP i la renúncia del PSOE ho van impedir.
No pot sorprendre que el PP pose obstacles a un factor de normalització lingüística tan elemental i tan lògic i raonable com aquest. Massa proves ha donat del seu desinterés real –més allà de les declaracions solemnes– pel futur de la llengua. Ara, no podem deixar de remarcar de manera pública que l’actitud dels diputats i diputades del PSPV-PSOE, seguint sens dubte l’orientació dels dirigents del partit, confirma lamentablement, una vegada més –pensem en l’Estatut d’Autonomia, per exemple– que, en determinades qüestions, mantenen posicions idèntiques a les de la dreta.
Està molt lluny el 2001, quan els socialistes valencians, amb EU i el Bloc, adoptaren acords en favor del requisit lingüístic, que incloïen iniciar gestions perquè la nova Llei de la Funció Pública introduís aquesta condició per als funcionaris de la Generalitat. A l’hora de la veritat, el PSOE no ha dubtat a posar-se d’acord amb el PP per a impedir-ho. “Nihil novum sub sole”, per desgràcia.
Dit d’una altra manera, res nou sota el sol. Tanmateix, davant aquest nou revés, ens sobta el silenci aclaparador i preocupant del moviment cívic en favor de la normalització lingüística. Per què els membres de la plataforma Sí al Requisit Lingüístic han decidit la callada per resposta? Quins motius els han portat a mantindre eixe silenci i ser còmplices d’eixa nova desfeta per a la normalització plena del valencià? Si fa no fa, és un silenci semblant al del món empresarial i econòmic davant el procés de fusió de les caixes d’estalvi que ha deixat el País Valencià sense entitats financeres pròpies.
Davant d’això, és necessari que la societat valenciana prenga bona nota d’aquestes conductes i que totes aquelles persones i aquells organismes que, de veritat, sense ampul·loses declaracions de cara a la galeria, volem la plena normalització en l’ús del valencià, expressem el nostre rebuig. És una nova ocasió perduda i convé saber a qui ho devem.
Signen: Josep Lozano, Pere Mayor, Joan Francesc Mira, Francesc Pérez Moragon, Vicent Pitarch i Ferran Torrent.
