Constitucional «versus» Espanya

La cosa està que bufa. El Tribunal Constitucional, després de més de tres anys sense prendre una decisió en relació a l´Estatut de Catalunya, sembla que està a punt d´aprovar una nova i definitiva ponència, redactada en un temps rècord pel sector més conservador. Diuen que té tots els números de tirar endavant una resolució que el deixarà coix i manc, que el trepitjarà de tal manera que no el reconeixerà ni la mare que el va parir, és a dir, la majoria del poble català, el 90% de la seua representació parlamentària, a més de la ratificació de la cambra de diputats i diputades de l´estat espanyol. Algú té interés a irrompre amb una sentència definitiva que podria significar una veritable bomba de rellotgeria per al futur de la unitat d´Espanya, tan gelosament preservada durant la dictadura franquista i els trenta-cinc anys de transició.
Tots els esforços centralistes per a mantenir l´equilibri territorial espanyol poden anar-se´n en orris a partir del que dicte un reduït nombre de persones, a instàncies del recurs presentat per un Partit Popular disposat a fer valdre la irregular composició d´un tribunal, una part dels membres del qual fa anys que hauria d´haver estat substituïda. Es tracta d´una situació inacceptable, com ho seria el fet que, si emprem el símil esportiu, allargar una competició molt més del temps de durada pactat en principi, fins que guanye l´equip amic de l´àrbitre.
Si s´arriba a consumar el que se sospita, resultarà que el mateix tribunal que pretén retallar de manera substantiva el marc legal que s´ha atorgat la ciutadania catalana, serà el responsable de la seua radicalització fins a extrems encara desconeguts, però segurament molt més hostils i frontals contra unes estructures estatals que no respecten les particularitats, les necessitats i la voluntat dels seus pobles. Tirarà més llenya al foc en el conflicte territorial fins a esperonar de manera exponencial el desig sobiranista de les nacionalitats que fins ara han romàs submises a canvi del caramelet de noves competències, a l´espera d´un hipotètic Estat federal espanyol, inassolible a partir de la situació política que se´ns presenta amb la sentència de l´estatut català.
Ens trobem en un moment històric que pot precipitar una segona transició i que pot fer inevitable el pas de l´actual autonomisme a la sobirania dels pobles; que respecte els drets col·lectius que foren anorreats per una constitució redactada amb les pressions d´una dreta franquista, que no va passar comptes de les barbaritats comeses durant quaranta anys i que fou tutelada per un exèrcit que no tenia altra obsessió que complir aquella màxima actualitzada ara pel Tribunal Constitucional que diu: «Está todo atado y bien atado». Esperem que les cordes estiguen tan podrides com les ràncies idees de l´espanyolisme. És hora d´assumir la majoria d´edat de les nacions que conformen l´Estat espanyol, de respectar el seu dret a decidir quina relació volen tenir entre elles, sense pressions ni obsessions centralistes.

Voro Torrijos