"Aquelles terres tenen una llum esclatant, fins i tot més de com ens l’ensenya el Sorolla i de com la canta qualsevol torrentera florida de baladres. Fins a Serrans, la secanera hi és acolorida. La seva gent no en podia ser d’altra que les falleres engarlandades i florides d’ufanor, amb el foc de les falles esclatant a les mascletaes.
Els primers pobladors d’aquelles terres exuberants ja deurien ser així. Així és la Dama d’Elx, amb les palmeres vinclant-se com Nausicaa i el Misteri d’una Verga cels amunt. Vora mar i vés a saber si molt terra endins, hi passaren fenicis i grecs. Morvedre fou cartaginesa passada a sang pels romans. Fou dels gots fins a esdevenir palau de reina mora.
Diu que hi va passar el Cid. Van tornar els moros fins que els catalans, amb el rei En Jaume, arribaren al Puig fent-hi acampada, salvats per un ratpenat picant el tabal i desvetllant-los. Venien els moros. A temps, l’Aragó conqueria terres de Serrans.
València fou regne independent i sobirà. No fou engolida pels conqueridors, com ho foren els guanys de Castella fins a Andalusia. Caldria que els valencians d’avui ho recordessin. Els catalans els donàrem la llengua però mai no vam ajovar-los.
I ves que donaren a la parla de tots el més gran poeta d’aquells temps i ençà, Ausiàs Marc. Amb la prosa cavalleresca del Tirant lo Blanc. Passaren segles. A poc a poc, com nosaltres, el Regne fou governat “al modo de Castilla”, a juí del comte duc d’Olivares.
A la guerra entre austracistes i Borbons, el Regne fou austracista, vençut a la batalla d’Almansa. I vingué el capgirell. Envaït per frares castellans de totes les menes i per governadors d’enllà, fins el capellanet ras fou castellanitzat. El Regne es va sentir espanyol. La llengua va sobreviure. Però alguns d’enllà ja no saben que parlen com jo.
Per la nostra banda, savis filòlegs d’ací tenen el mal gust d’escriure sobre els “dialectes valencià i balear”. En grec no fóra cap ofensa, en català ho és. Els d’aquí culpa tenen.
No sabeu pas com enyoro aquella gent, aquells baladres, aquelles fogueres, aquella llum, aquella gent. Que em són germans."
Josep Maria Ballarín.
Els primers pobladors d’aquelles terres exuberants ja deurien ser així. Així és la Dama d’Elx, amb les palmeres vinclant-se com Nausicaa i el Misteri d’una Verga cels amunt. Vora mar i vés a saber si molt terra endins, hi passaren fenicis i grecs. Morvedre fou cartaginesa passada a sang pels romans. Fou dels gots fins a esdevenir palau de reina mora.
Diu que hi va passar el Cid. Van tornar els moros fins que els catalans, amb el rei En Jaume, arribaren al Puig fent-hi acampada, salvats per un ratpenat picant el tabal i desvetllant-los. Venien els moros. A temps, l’Aragó conqueria terres de Serrans.
València fou regne independent i sobirà. No fou engolida pels conqueridors, com ho foren els guanys de Castella fins a Andalusia. Caldria que els valencians d’avui ho recordessin. Els catalans els donàrem la llengua però mai no vam ajovar-los.
I ves que donaren a la parla de tots el més gran poeta d’aquells temps i ençà, Ausiàs Marc. Amb la prosa cavalleresca del Tirant lo Blanc. Passaren segles. A poc a poc, com nosaltres, el Regne fou governat “al modo de Castilla”, a juí del comte duc d’Olivares.
A la guerra entre austracistes i Borbons, el Regne fou austracista, vençut a la batalla d’Almansa. I vingué el capgirell. Envaït per frares castellans de totes les menes i per governadors d’enllà, fins el capellanet ras fou castellanitzat. El Regne es va sentir espanyol. La llengua va sobreviure. Però alguns d’enllà ja no saben que parlen com jo.
Per la nostra banda, savis filòlegs d’ací tenen el mal gust d’escriure sobre els “dialectes valencià i balear”. En grec no fóra cap ofensa, en català ho és. Els d’aquí culpa tenen.
No sabeu pas com enyoro aquella gent, aquells baladres, aquelles fogueres, aquella llum, aquella gent. Que em són germans."
Josep Maria Ballarín.
