A-LI-CANTE i A-LI-BALLE, i LES CEBES QUI ME LES CULL?

"Allà pels anys setanta, un llaurador valencià collia cebes al costat de la carretera, i un turista para el cotxe li pregunta: a Alicante? I el collidor de cebes li respon: sí, sí, a'li cante i a'li balle, però les cebes qui me les cull? Aquest acudit em feia gràcia. Una gràcia amarga, però. Aquell llaurador malcarat feia el paper de l'home del poble, del valencià autèntic, de soca-rel, que es mofava de la parauleta "Alicante" i/o se'n reia del turista desorientat. I per què em feia gràcia a mi? Es burlava el llaurador de l'ús del castellà? Li tirava amb bala a l'exòtic visitant, ignorant que prompte hauria de servir-los taules, als turistes a Cullera en lloc de collir cebes a Sueca? O senzillament considerava Alacant cosa d'un altre planeta? O tot plegat? Mireu com un acudit pot fer calfar-nos el cap!

Però és que Alacant ens fa pensar. El polític Josep Vicent Mateo va escriure en 1966 "Alacant a part", Emili Rodríguez Bernabeu, intel·lectual alacantí edita en 1994 "Alacant contra València"; i molt més recents, de 2006 i 2009, són les obres "Alicante especulación" i "De l'èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana", interessants reflexions sobre el nostre País, de la mà del politòleg alacantí Manuel Alcaraz. On rauen les diferències entre els valencians? Quan comencen a esvair-se? És Alacant la primera en desvalencianitzar-se?

Realment València aprofita la seua supremacia en detriment d'Alacant? El peperisme, tan solidificat pels vots, és l'expressió d'una renúncia a ser un poble amb criteris propis? Ha ajudat l'escassa valenciania alacantina a accelerar el procés de reconversió del país en gran província madrilenya? Moltes, moltes preguntes! Així que, ja que estem en període de vacances, paga la pena llegir o rellegir alguns llibres com aquests.

Ara bé en l'actual món ono els mitjans de comunicació fan i desfan cada dia les nostres opinions, hi ha coses que estan clares com l'aigua de Benidorm o de Tabarca a les sis del matí: per fi estem units els valencians! Un fantasma ens agermana: el fantasma de la corrupció. A Alacant ja tenim el nostre primer protagonista públic, Ripoll! A Castelló gaudeixen des de fa molts anys de Fabra, l'injutjable president de diputació. A València, com a cap i casal, l'actor principal no podia ser un altre que el propi president Camps, que alguns ja anomenen 'El Perdonat' (total per uns regalets!). I a Alacant, respectant les jerarquies i tancant el cercle, de nou el president de la diputació. De moment, a Rus només el jutgen per malparlat. En fi... ja som un país! Però de qui és aquest país?

(Font: Gràcia Jiménez. Visions. Opinió i participació. Pàgina 23 Llevant EMV, dimarts 13 de juliol de 2010)

"El País Valencià serà d'esquerres o no serà" Joan Fuster. I en efecte, no ha sigut. El revíscolarem entre tots i totes algun dia? O morirem provincians i regionalistes renúnciant a les nostres arrels? Per mi, preferis morir de peu que viure agenollat. Les veus no callen, les veus no callen, les veus no callen..."

Per Enric.

Tanque fins mitjans de Juliol!

Que passeu unes bones vacances, ens llegim!!

This...is...EspaÑa!

Bé, vaig a aprofitar que tinc un bloc pràcticament unidireccional per parlar d'un tema que pareix tabú en esta societat, vull parlar de lo que opine d'Espanya, crec que tinc tot el dret del món, encara que a este estat pareix que la "llibertat d'expressió" no significa el mateix per a tota la gent. I dic això, perque estic a un estat on pretenen que les víctimes siguen els botxins i els que fan mal a tothora i a tots els llocs, vaja, són les víctimes que ho fan en legítima defensa. Un estat on creuen que és art i una festa desangrar un animal davant de gent en un somriure sàdic -i francament preocupant- i de xiquets. Un estat que tanca persones per cremar fotos d'un monarca o per furtar una barra de pà, mentre lladres en tratge i corbata estàn per damunt de la llei i es rebaixen penes a violadors i maltractadors. Un estat podrit que es queixa continuament dels "nacionalismes perifèrics" sense donar-se conter quel principal problema resideix al ranci "nacionalisme meseter" o centralista.

I així és que ho mires des d'on ho mires sempre és la mateixa història, ja siga a Galiza, País Basc, Catalunya, Illes Canàries, València o ves per on, la mateixa Castella. Mires on mires en la Península Ibèrica hi han independentistes, no estàn únicament aquells que trauen a la premsa per intentar demonitzar-los, sempre parlant de indepentendistes Catalans o Bascos, com si els altres no existiren, passant per alt la pregunta...i per què collons hi han tants independentistes?
Puix home...realment per a una persona que no es dedica únicament a pensar en futbol i en un irracional sentiment Espanyol quel cegue de la realitat és força evident, però jo no vaig a parlar dels motius dels independentismes de Llionessos, Extremenys, Andalusos, Aragonesos, Canaris, Balears, Gallecs, Castellans, Bascos, Catalans o Asturs, i molt menys vaig a parlar de Gibraltar, sinó del que conec de primera mà, dels Valencians, que potser, en certa forma, coincidixca en molts punts en els motius dels altres...

Primerament, quan era més jove i em venien propagandes de tots els mitjans de comunicació i socialitzacions espanyolistes a base d'esports i mil històries, pensava que si vaja, que deuríem de ser Espanyols...tot lo món ho deia, menys uns quants frikis que enarbolaven senyeres extranyes que no sabía que collons significaven...però vaja...passa el temps, comences a pensar per tu mateixa i a interessar-te no tan sols per lo quel conten als mitjans o terceres persones, sinó a interessar-te per tot lo quel rodeja i si hi ha sort, objectiva i críticament. D'eixa forma el fas preguntes a les que intentes trobar-li respostes com... si som Espanyols...per què la "lengua española", la "música española", el "cine español", no contempla les obres i la cultura valenciana? Per què està tot única i exclusivament en castellà...no som també espanyols segons "tot el món"? Llavors és quan investigues més, quan comences a vore el joc brut de l'espanyolisme, la gent que està tant enganyada i ensimismada en cortines de fum folklòriques, i veus que aquells "frikis" no tenen res de frikis, sinó tot lo contrari, són gent culta, que ha obert els ulls davant tantes injustícies patides i que eixa bandera que enarbolen és la que representa la seua lluita d'autodeterminació de mera supervivència, un clamor simplement demanant justícia, i el dones conter que en realitat no són pocs, sinó que la gran maquinària dels mitjans de comunicació s'encarreguen de que pareguen pocs al igual que poden manipular qualsevol altra opinió. I veus, com eixe moviment és fruit de la frustració, del despreci i maltracte que pateix el poble, com gent de totes les ideologíes s'uneixen pel fet de voler la seua terra i la seua llengua respectada.

I quan més penses més preguntes ixen...en que mos convé o beneficia als valencians pertanyer a Espanya? En serio...per a alguna cosa? Jo crec que des de que estem a Espanya només em fet que perdre la identitat, debilitar-se la nostra llengua al prohibir-nos-la i despreciarla actualment, ens han espanyolitzat les festes, em passat per dictadures, la paella no és Valenciana és Espanyola i al igual que la paella, també els nostres diners. Per a que ens volen doncs? És evident que per a aprofitar-se'n. I l'última "gesta" del PP en el regal de les Caixes valencianes a Madrid és lo que faltava ja...

Crec que hi ha algo que falta molt a este estat, una cosa que van eliminar sobretot a la guerra civil, el pensament crític, la intelectualitat o com vulgueu dir-li, però així és, estem a un estat on triunfen personatges com Rafa Mora, John Cobra, Belén Estaban o el de Pim Pam Toma Lacasitos, mentre gent brillant es queda a l'ombra. Els interesa al estat espanyol, basat en mentides nacionalistes això. D'ahi també que no hi hagen pel.lícules sobre herois nacionals que no siguen merament "espanyols". Perque Espanya què és? Una nació? Un poble? En absolut, això és lo que volen crear a partir de l'anexació de les nacions peninsulars a eixa idea nacionalista centralista, destruïnt-les en el procés, homogeneitzant-ho tot. L'actual Espanya, anomenada també abans com Hispania o Ibèria, tan sols és un territori, un territori que comprén moltes nacions, un territori que podría ser un estat idílic si es respectaren estes nacions a una República Federal o un conglomerat d'Estats Independents Units. Però a base d'absolutismes i totalitarismes la idea d'una Espanya i no "cincuentayuna" s'ha impossat, sobretot a partir del s.XIX. Lo que ens porta a una altra pregunta...per què Galiza és Espanyola i Portugal no? Per què Catalunya és Espanyola i Andorra no? També estàn dins d'Espanya...però... no són Espanyols? oh...són Ibèrics...però no és el mateix? Llavors?!...

Ixes són les reflexions que solc tindre al vore on visc...a un estat que no pot viure ni deixa viure a ningú, tot per culpa d'eixe nacionalisme ranci espanyol que provoca altres nacionalismes d'autodefensa creant un camí natural per l'autodeterminació i sobiranisme que clarament es mereixen. Tant de dret té un Gallec o Valencià de tindre un estat com qualsevol altre. I tinguent en conter les evidents deficències espanyoles, fins i tot és necesari per al pròpi estat espanyol, sempre a la cua d'europa, en eixes ànsies de grandea que ens han portat a guerres que no teníem el perque participar, i a caure en crisis pitjors que qualsevol altre estat europeu...

Espere que d'asi a un temps la gent d'esta península es sente a parlar d'una vegada sense pels a la llengua i per fer alguna cosa, no per acabar com sempre, ja està bé d'actuar com si no passara res, i siga lo més just per a tots, per cert, a una cambra on només es permet el Castellà, dificil quan a día de hui encara voten en contra de la oficialitat de la nostra llengua a la Unió Europea.

Ho he escrit tot tal qual em vé al cap, per a que quede tant natural com les reflexions quem venen al cap, per a concretar en fets i dades actuals o històrics estàn els profesionals, o els llibres vaja, però per opinar no fan falta plasmar algo que cadascú pot buscar.

Simplement volía soltar-ho i ara ja està.

Valencianisme de construcció a internet

La barbàrie blavera...

Ahir, un grup autodenominat "Zeladors del Regne de València", és a dir, els quatre iaios de torn amb dos o tres xiquets educats en l'odi a tot allò que faça referència a Catalunya, van organitzar un acte públic a la plaça de l'Ajuntament de València. L'antiga plaça del País Valencià va ser testimoni d'un curiós aplec on, com a acte central, es va realitzar una cremada de llibres de text "per estar escrits en català".

Sí, ho heu llegit bé... una cremada de llibres. Si pensàveu que calia remuntar-se a l'època de l'Alemanya del III Reich per trobar exemples d'aquesta pràctica, us enganyàveu. Avui, a la València del segle XXI, en podem trobar un exemple. I, el que és pitjor, a pocs metres de l'ajuntament del cap i casal i, per tant, del munt de policies locals que vigilen les dependències municipals. Impunitat, diuen, aquells qui critiquen aquests fets.

Ahir va ser la cremada de llibres; abans d'ahir, o a l'altre, els atacs contra el Terra, les seus del Bloc, d'ERPV, d'EU o els casals Jaume I; d'ací uns dies, un altre grup ultra, Espanya 2000 (ja se'ls ha quedat vell, fins i tot, el nom), organitzarà una manfestació contra els okupes i els immigrants pel barri del Cabanyal... I, tot això, davant del silenci còmplice de les autoritats locals, controlades pel PP, i de la delegació del Govern, en mans del PSOE.

Mentre es continuen censurant concerts, com el de Los chikos del maiz que estava previst el passat divendres, i criminalitzant col·lectius com el SEPC, aquesta gentola continua campant pels nostres carrers sense que ningú no diga ni pruna.

Deixem-los fer, deixem-los, que quan el mostre siga tan gran que ja no es puga aturar, tots ens en penedirem. Quin fàstic!

(A la imatge, la cremada de llibres que van organitzar els nacional-socialistes a la plaça de l'Òpera de Berlín, el 10 de maig de 1933. Han passat 77 anys, però l'esperit sembla ser el mateix. Com diuen, es comença cremant llibres i s'acaba cremant persones)

Extret de VilaWeb.

Impunitat feixista al País Valencià.

Compareixença a la Comissió d'Interior del Congrés dels Diputats en relació a la impunitat dels grups violents d'extrema dreta al País Valencià, amb les intervencions de Mercè Pigem (CIU) i del portaveu d'Esquerra al Congrés, Joan Ridao. Respon el secretari d'estat de seguretat, Antonio Camacho.

Disculpeu que no estiga actualitzant molt, és època d'exàmens, però a la volta parlaré llarg i extens per aclarir i opinar sobre lo que són els PPCC, la Identitat Valenciana, i lo que pense d'este "Estat de nacions" que va cada vegada a pitjor.

Gràcies! :D

Constitucional «versus» Espanya

La cosa està que bufa. El Tribunal Constitucional, després de més de tres anys sense prendre una decisió en relació a l´Estatut de Catalunya, sembla que està a punt d´aprovar una nova i definitiva ponència, redactada en un temps rècord pel sector més conservador. Diuen que té tots els números de tirar endavant una resolució que el deixarà coix i manc, que el trepitjarà de tal manera que no el reconeixerà ni la mare que el va parir, és a dir, la majoria del poble català, el 90% de la seua representació parlamentària, a més de la ratificació de la cambra de diputats i diputades de l´estat espanyol. Algú té interés a irrompre amb una sentència definitiva que podria significar una veritable bomba de rellotgeria per al futur de la unitat d´Espanya, tan gelosament preservada durant la dictadura franquista i els trenta-cinc anys de transició.
Tots els esforços centralistes per a mantenir l´equilibri territorial espanyol poden anar-se´n en orris a partir del que dicte un reduït nombre de persones, a instàncies del recurs presentat per un Partit Popular disposat a fer valdre la irregular composició d´un tribunal, una part dels membres del qual fa anys que hauria d´haver estat substituïda. Es tracta d´una situació inacceptable, com ho seria el fet que, si emprem el símil esportiu, allargar una competició molt més del temps de durada pactat en principi, fins que guanye l´equip amic de l´àrbitre.
Si s´arriba a consumar el que se sospita, resultarà que el mateix tribunal que pretén retallar de manera substantiva el marc legal que s´ha atorgat la ciutadania catalana, serà el responsable de la seua radicalització fins a extrems encara desconeguts, però segurament molt més hostils i frontals contra unes estructures estatals que no respecten les particularitats, les necessitats i la voluntat dels seus pobles. Tirarà més llenya al foc en el conflicte territorial fins a esperonar de manera exponencial el desig sobiranista de les nacionalitats que fins ara han romàs submises a canvi del caramelet de noves competències, a l´espera d´un hipotètic Estat federal espanyol, inassolible a partir de la situació política que se´ns presenta amb la sentència de l´estatut català.
Ens trobem en un moment històric que pot precipitar una segona transició i que pot fer inevitable el pas de l´actual autonomisme a la sobirania dels pobles; que respecte els drets col·lectius que foren anorreats per una constitució redactada amb les pressions d´una dreta franquista, que no va passar comptes de les barbaritats comeses durant quaranta anys i que fou tutelada per un exèrcit que no tenia altra obsessió que complir aquella màxima actualitzada ara pel Tribunal Constitucional que diu: «Está todo atado y bien atado». Esperem que les cordes estiguen tan podrides com les ràncies idees de l´espanyolisme. És hora d´assumir la majoria d´edat de les nacions que conformen l´Estat espanyol, de respectar el seu dret a decidir quina relació volen tenir entre elles, sense pressions ni obsessions centralistes.

Voro Torrijos

Staredad

Cliqueu per vore-la millor!