dissabte, 30 d’abril del 2011

Espanya fa olor a merda


És el titol d'un text que he llegit per internet del granadí Pedro Antonio Honrubia Hurtado. El traduïxc al Valencià i vosaltres jutgeu.


"La setmana passada em vaig assabentar que fregar-se el cul amb una bandera espanyola és delicte en aquest estat "de dret" nostre. I no ho comprenc. No sé què pretenen evitar amb això. Es fregue un o no es fregue la maleïda bandera pel cul, ho faci abans o al cap de cagar, Espanya ja fa olor de merda de totes, totes. No hi ha remei que puga evitar-ho.

Així que no protegeixen res. Si amb aquesta llei el que es pretén és que l'ensenya borbònica no fregue amb els escrements propis de tot ésser humà, arriben tard, fa molt, però molt temps, que aquesta bandera està plena de merda fins el pal, i per on passa, deixa el seu rastre olorós.

No anem a parlar de la història de sang, misèria, robatori, explotació i genocidi que ha deixat per ombra tal bandera allà per on ha anat passant. No anem a parlar de l'expulsió prenazi dels jueus, no anem a parlar del genocidi al poble andalús (català, gallec, ...) o als pobles indígenes d'Amèrica, no anem a parlar del robatori sistemàtic dels recursos a totes les colònies que han tingut la desgràcia de ser alguna vegada part de l'imperi nacional-catòlic, no anem a parlar de la inquisició o del cabdill passejant sota paleça, perquè no toca. No anem a parlar de res d'això, però podríem fer-ho.

Espanya fa olor de merda, sí, fa olor de merda. No tota Espanya, ni tot els espanyols, però aquesta bandera, vermella i groga, amb tot el que arrossega i significa, fa olor de merda, encara que ara dues victòries en dos campionats de futbol hagin fet de cop i volta que el poble perda la memòria, i ni dubten a mostrar orgullosos en els seus balcons, o al coll de les seves samarretes. No per això deixa de fer olor de merda.

I, el pitjor, no és una olor de merda seca. Tot el contrari. És olor de merda fresca, molt fresca.

És l'olor que es desprèn de tots aquests mitjans de comunicació neofeixistes, que es passen els dies promovent els valors més reaccionaris, encoratjant la xenofòbia, impulsant l'homofòbia, coquetejant indissimuladament amb el racisme, i, per descomptat, legitimant amb el seu discurs les pràctiques feixistes que després acaben amb agressions nazis com les que hem vist recentment en algunes universitats, o un teatre de Barcelona, ​​amén de les centenars que es donen cada any als carrers.

És l'olor que es desprèn de tots aquests grupuscles feixistes que, emparats per polítics i jutges de la seva mateixa corda, sembren aquest estat de intolerància, de repressió i de persecució perpètua a tot aquell que gosi dissentir amb els valors suprems del nacional-catolicisme: Déu, pàtria i rei.

És l'olor que es desprèn d'uns tribunals de justícia que manen aturar amb bombo i platerets mediàtic a un grup de joves per tenir la gosadia de mostrar els seus cossos nus en una Església.

És l'olor que es desprèn d'aquests mateixos tribunals que obren una investigació penal contra un grup de persones que s'han atrevit a convocar una professió atea a Madrid, per mostrar així el seu rebuig als privilegis que l'Església Catòlica té en aquest estat suposadament aconfessional .

És l'olor que es desprèn de les desenes de persones que, estant imputades i fins i tot algunes condemnades per delictes de corrupció, es presentaràn en les llistes electorals dels seus partits, amb el suport i l'ajuda d'aquests, sense que a ningú semble importar, és més, semblant que a més corrupció, més vots són capaços de tenir en els seus respectius pobles, ciutats o territoris.

És l'olor que es desprèn d'un govern que marca la seva agenda política assegut en una taula amb els representants de les cinquanta principals empreses de l'estat, que al seu torn l'obliguen a imposar les polítiques antiobreres que marquen des de Brussel i l'FMI, tot això sense que ningú els hagi votat, ni als uns, ni als altres, sense que, per a més inri, als que sí que han votat tinguen cap possibilitat de negar-se.

És l'olor que es desprèn d'aquestes manifestacions, retransmitides com si foren esdeveniments d'interès, en què uns pocs milers de fatxes surten periòdicament a reivindicar que s'ataque sense pietat els drets d'homosexuals, de les dones o dels votants d'una determinada opció política basca a la qual volen convertir en una empestada, segons siga el cas.

És l'olor que es desprèn de la presència de les tropes imperials espanyoles en diversos països aliens, bombardejant i matant a centenars de persones, per defensar els interessos econòmics d'uns pocs.

És l'olor que es desprèn d'unes lleis que segueixen considerant delictes la blasfèmia, la profanació i altres bajocades nacional-catòliques, mentre volen impedir que una musulmana puga posar-se un mocador al cap.

És l'olor que es desprèn de les contínues batudes que els cossos i forces de seguretat de l'estat realitzen contra la població immigrant, i la persecució i condemna que volen fer amb tot aquell que s'atrevisca a denunciar o documentar.

És l'olor que es desprèn de la incomunicació a què són sotmesos determinats detinguts, de les tortures que reiteradament són denunciades pels mateixos i avalades per alguns dels principals organismes de drets humans del món.

És l'olor que es desprèn de l'empresonament d'innocents, sense més acusació que la pertinença infundada a una banda armada, de la qual mai han format part, i amb la que mai han tingut la menor relació, malgrat la qual cosa són detinguts i empresonats només per fer política, o per atrevir-se a informar des d'una perspectiva diferent del que passa als carrers d'Euskal Herria.

És l'olor que es desprèn de la indefensió en què queden les persones que són multades en manifestacions o actes similars, acusats de qualsevol tonteria, sense més prova que la identificació visual d'un policia, no poques vegades sobre la base de llistes negres prèviament manejades per aquests policies, i res més.

És l'olor que es desprèn de la potestat que tenen els cossos antiavalots per dissoldre a cops qualsevol manifestació pacífica que altere el "bon" funcionament d'una determinada ciutat, podent agredir a tort i a dret, sense que mai més hagen de donar explicacions per això , tot i que les imatges demostren que els seus agressions han estat simplement perquè els ha donat la gana, amb afany de fer mal i causar lesions a persones que no estaven usant la violència, i, de vegades, que simplement passaven per allà i es van portar una bona dosi de pals.

És l'olor que es desprèn d'acabar amb una vaga de treballadors declarant un estat d'alarma, i obligant als treballadors a anar al seu lloc de treball a punta de pistola.

És l'olor que es desprèn de lleis que atorguen a l'estat potestat per tancar pàgines web en el moment que ho considere oportú.

És l'olor que es desprèn del tracte que donen als ciutadans d'Amèrica Llatina en els aeroports, quan gosen voler venir des dels seus països fins a aquestes terres, ja siga a fer turisme, ja siga a visitar uns familiars, ja siguen tants i tants casos que es repeteixen diàriament a Barajas i altres llocs de l'estat, on té reservades unes sales d'empresonament per donar-los la benvinguda.

És l'olor que es desprèn del tracte que es dóna als ciutadans immigrants en els CIEs, o de la simples existència legal d'aquests centres de reclusió, on persones sense cap delicte són recloses contra la seva voluntat, com si foren delinqüents, fins decretar la seva expulsió a no se sol saber on, de vegades qualsevol desert africà on se'ls deixa, drogats, a costa de qualsevol cosa.

És l'olor que es desprèn les múltiples Ordenances "cíviques" promulgades per centenars d'ajuntaments d'arreu de l'estat, que criminalitzen al ciutadà, i volen convertir els carrers en grans centres comercials on l'única activitat vàlida siga el trànsit amb fins econòmics, o el consum, i que a més volen convertir els ciutadans en delators dels seus propis veïns, en un sistema panòptic legitimat i emparat per llei en el qual tots som sospitosos/delators al mateix temps.

És l'olor que es desprèn d'aquells alcaldes que estan demanant que es traguen als captaires dels carrers, com el que mana escombrar les escombraries per tenir uns carrers nets als ulls del turista o del ciutadà comú, perquè aquesta i no una altra és la intenció d'aquestes temptatives: que la pobresa, la misèria i la injustícia del capitalisme queden tancades en guetos on no es puguen veure per la majoria.

És l'olor que es desprèn d'una constitució elaborada a l'ombra del feixisme, que atorga a l'exèrcit la potestat d'intervenir en cas que algú gose, fins i tot democràticament, posar en perill la unitat d'Espanya, i que nega expressament el dret dels pobles a poder decidir lliurement el seu futur.

I, per descomptat, és l'olor que es desprèn d'una institució monàrquica que en el seu moment va jurar les lleis del franquisme, i el cap visible va ser posada a dit pel mateix Franco.

Així que el que s'ha dit, no cal que ningú es passe una bandera d'Espanya pel cul després de cagar, Espanya ja fa olor de merda, des del mateix moment del seu naixement, i ara, cada vegada més i amb més desvergonya, amb més força que mai.
"

Radio Occitania



Fa un temps vaig difondre l'espai de comunicació "conjunta" en la nostra llengua. Avui aprofite per mostrar-vos una iniciativa nortenya que promociona els programes en llengua Occitana.


Radio Occitania

Radio local associativa, creada en 1981 a Tolosa, tant les nostres característiques, com el nostre nom ho indica, n'es la promoció de la llengua així com de la cultura occitana.

16 hores de programes al menys per dia son realitzats després d'aquesta data.

La nostra fita és la de realitzar els nostres programes de mes en mes en Occità, ja que podem emetre tots tipus de temes: l'economia, la política, l'esport, la literatura, el cinema, la cultura, l'historia, l'actualitat, la ciència... donant-li un aspecte viu i actual a la llengua d'Oc.

A Mitjorn-Pirineus, diverses ràdios associatives proposen programes en llengua occitana en l'Arieja, Tarn, Tarn-i-Garona, l'Olt i l'Aveirò. Nomes dues ràdios locals difusen aquest tipus d'emissions mes o menys cap el 60% de llurs graelles: extractes de Radio Pais al Ponent, entre l'Atlàntic i la Garona, i Radio Occitània dins l'aglomeració de Tolosa, al Cominjes i al Lauragues.

Els nostres programes Occitans i Catalans, llengües germanes, són realitzats amb una sensibilitat cultural per a tal de valoritzar el patrimoni cultural europeu amb 10 a 15 ores de programes per dia.

Radio Occitània programa cursos d'iniciació i de perfeccionament en llengua occitana, així com cada dia, 12 punts d'informacions regionals, nacionals i internacionals en Occità (amb 2 butlletins complerts de 30 trenta minutes bilingues Francès-Occità), demostrant el caràcter actual i ben viu de la llengua dels Trobadors.

Dins la regiò de Tolosa, la llengua occitana es parlada per el 14% de la gen i la comprenen 41%, n'obstant dins les rodalies i l'ambit camperol, es parlada per el 28% de la gent i el 48% la comprenen. De les persones questionadaes, 75% consideren que la llengua occitana fa part de la cultura de Mitjorn-Pirineus, 80% son favorables a un ensenyament de l'Occità, i 77% dessitjen que França adopti una lei per la reconeixença i la protecciò de les llengues nacionals.


dimarts, 26 d’abril del 2011

València Ska


València ska naix amb l'objectiu de convertir-se en el portal de l'ska del País Valencià, des d'Alacant a Castelló.

Per què?

Pegant una simple volta per internet podreu comprovar com són molts els grups que tenen l'ska com a referent d'una manera o altra i que molts als que ens agrada aquesta sincopada música no coneixem, sent de tan a prop nostre. Açò està ben clar que és roin per a tot i totes. Però a més de grups hi ha associacions, promotors de concerts, selectors, sound systems, locals, programes de ràdio,bars, pubs etc... que fan el seu "curro" però passen inadvertits per a la majoria.

Com participar?

Si estàs en qualsevol de les situacions anteriors o simplement penses que tens qualsevol cosa que aportar estàs convidat al projecte. Només has d'enviar-nos el que fas a info@valenciaska.net i en quan puguem (ningú ens paga per fer açò, evidentment, és per pura passió per la música) ho posarem a la web de la millor manera que sabem. Si envies alguna imatge o logo millor que millor

València Ska ja és Associació cultural!

Després de molt de temps meditant a les muntanyes de Jamaica, entre la mare natura i algun que altre rastafari que ens va ajudar en la busqueda, per fi avui podem dir que València Ska ja és associació!!!

Volem fer una crida a tots els nostre seguidors, i animar-vos a que es feu socis, farem una assemblea per a decidir el futur de l’associació i de València Ska.

Aquestos són els passos:

Des de ja mateix: CAPTACIÓ DE SOCIS: envie el teu nom i cognoms indicant la teua disposició a ser soci a info@valenciaska.net.

Assemblea general. Acordarem una data i decidim les quotes anuals (s’ha de parlar, però volem una cosa simbòlica 5-10€ any aprox.) i es renovaran càrrecs de la junta de l’associació. Necessitem gent nova amb ganetes de currar!

Després de l’assemblea:Doncs qui estiga d’acord amb la quota establerta la paga i qui no, doncs no te cap compromís. Començar a preparar el IV València Ska Festival i els projectes que la nova junta decidisca.

Açò va de bo!

Web Oficial!

dilluns, 25 d’abril del 2011

25 d'abril


Avui celebrem al País Valencià el 25 d'abril de 1707, són 304 anys d'ocupació. La fi d'un Regne Valencià esplèndid i gloriós. Origens d'una tirania castellana, borbònica i imperialista per a la creació d'un pseudoestat centralista.


Principi de la Resistència de tot un poble, la lluita del País Valencià de llengua i cultura catalana per la seva llibertat i sobirania dins o no del marc dels Països Catalans, un estat federal plural, internacional i europeu. Catalunya 7 anys més tard, 11 de setembre de 1714, i fins avui en dia, pateix la mateixa repressió política, cultural i lingüística, però amb una base social i cultural identitaria molt més sòlida.

Salut i Llibertat!


dimarts, 19 d’abril del 2011

19 d'Abril Día dels nadius Americans


El 19 d'abril es commemora el dia del Nadiu Americà, dia Americà de l'Indi, dia del Aborigen Americà, o anomenat també amerindi o indígena. És celebrat en aquesta data pel fet que, el 1940, a la ciutat de Pátzcuaro, Michoacán, es va dur a terme el Congrés Indigenista Interamericà on es van reunir, per primera vegada, els representants de cultures indígenes del llunyà continent.

El dia del Nadiu Americà pretén tenir cura i perpetuar, a més de valorar, les cultures aborígens d'Amèrica que no gaudeixen encara d'un tracte igualitari entre els seus ciutadans. La Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes, aprovada el 13 de setembre de 2007, és un marc referencial per a afirmar el respecte i igualtat cap als pobles indígenes entre totes les nacions. Aquesta declaració, a més, consolida aquestes cultures com a patrimoni comú de la humanitat.

La població aborigen forma part de la identitat nacional de cada país d'Amèrica-el indígena és identitat-, a Mèxic representa el 13% de la població, en països com Bolívia, Guatemala o Perú, la població indígena americana representa el 50% (o més) de la població total, i així, des de Xile amb 4.6% fins a Canadà amb 2.0%. En molts d'aquests pobles autòctons d'Amèrica, enmig de conflictes i tensions, s'ha transmès generacionalment el coneixement per la sostenibilitat de l'entorn on habiten, ells són per molt, els primers ambientalistes que en la seva diversitat han cridat a la Terra: "Mare Terra" perquè tota vida emana d'ella, i se sabien part. En aquestes cosmovisions, a més de la terra, l'aigua, l'aire i el foc també són sagrats; aquest saber indígena permet una harmonia en família, i família és, per a ells, tot el que és viu sobre la Mare Terra, totes les relacions i connexions entre el seu ésser i la resta del planeta i l'univers.






El Dia del Nadiu Americà, cada 19 d'abril, és un bon dia per recordar la necessitat d'aclarir, estimular i coordinar la política indigenista dels diversos països per al desenvolupament de normes i mesures aplicables que milloren de manera integral la vida de les famílies indígenes, començant per revalorar les seves arrels ancestrals.


Homenatge a les víctimes del Franquisme



Ni Rita, ni cap feixista, siga del PP o de qualsevol altre grupúscle de despreciables, ho prohibirà.

Homenatge als Maulets en Xàtiva


El dissabte 16 d'abril en conmemoració del 25 d'abril, s'ha fet el tradicional homenatge als maulets a Xàtiva. L'acte ha començat amb una dansada al carrer Montcada, a càrrec de les escoles de dansa de Xàtiva, la Llosa de Ranes, el Genovés i Llocnou d'en Fenollet. Una hora després han arribat a la plaça de Sant Francesc, on hi ha la pedra dels maulets i on els esperaven una generosa multitud.

Una representant d'ACPV ha llegit un manifest molt emotiu en què ha demanat a la ciutadania que se solidaritze amb l'entitat per evitar el tancament. Ha recordat que cal l'ajuda de tothom i totdon per pagar la multa de 800.000 euros que els ha posat la Generalitat. Com ja sabeu si es furta de les arques de la ciutadanía i s'especula no passa res, si eres una associació cultural et multen. Finalment, la Rondalla de Xàtiva ha tocat i cantat unes quantes cançons, com la "Malaguenya de Barxeta".

L'homenatge és organitzat per la Comissió 25 d'Abril i hi han assistit representants de tots els partits polítics de Xàtiva, excepte el PP.


La Pedra dels Maulets

La Pedra dels Maulets és el nom popular amb que és coneix el Monument als Maulets, una escultura en homenatge als maulets que defensaren Xàtiva i els furs valencians durant la Guerra de Successió i que es troba situada a la Plaça de Sant Francesc de la capital de la Costera.

La Pedra dels Maulets és l'únic monument de Xàtiva i possiblement de tot el País Valencià dedicat als maulets. Consistix en una gran pedra de marbre de Buixcarró de les pedreres de Barxeta, amb una cara polida sobre la qual hi ha una inscripció que diu: "Als maulets per l'heroica defensa de la ciutat, cremada el 1707 per Felip V, en la lluita pels furs valencians. Els xativins i tots els valencians. 18-6-1978".


La Pedra va ser instal·lada en la Plaça de Sant Francesc a instàncies del primer ajuntament democràtic de Xàtiva. A la seua inauguració acudí Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic del País Valencià i les autoritats locals, encapçalades per Manuel Casesnoves, primer alcalde democràtic.


Durant la seua breu existència, ha patit diferents agressions fascistes, sobretot en forma de pintades. El 2003 però, la placa on es llegia la inscripció hagué de ser tallada de nou ja que l'anterior quedà reduïda a trossos irrecomponibles.
Tot i això, amb el temps, el fet que siga un dels pocs monuments dedicats als maulets, l'ha convertit en un símbol per molts socarrats i per a valencians de tot arreu del País Valencià.

Així en els darrers temps s'organitzen tots els anys en la Pedra dels Maulets diferents actes coincidint amb el 25 d'abril i el 17 de juny dates en què es commemora la batalla d'Almansa i l'incendi de Xàtiva. Entre d'altres és habitual la Commemoració del 25 d'abril a Xàtiva, un acte organitzat pels grups polítics locals amb la participació de diferents entitats cíviques de la ciutat i la manifestació del grup independentista juvenil Maulets. El 2007, l'Assemblea de Maulets de La Costera, convoca el 16 de juny una marxa nocturna a les muralles de Xàtiva que partia de la Pedra dels Maulets i l'associació Amics de La Costera organitzà una processó cívica per al 17 de juny amb motiu del 300 aniversari de l'incendi de la Ciutat de Xàtiva i va dipositar una corona de flors al monument.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Més de 80.000 persones es manifesten a València per TV3, la llengua i la transparència.


Amb el lema 'Sí a TV3! Sí a la llengua! Sí a la transparència!', més de vuitanta mil persones han recorregut el centre de València, en resposta a la crida d'Acció Cultural del País Valencià. La manifestació, que ha eixit des de les Torres de Quart, forma part dels actes de la diada del 25 d'Abril, en record de la derrota de la batalla d'Almansa del 1707, i culmina totes les mobilitzacions i actes fets a tot el país contra el cessament de les emissions de TV3 al País Valencià.

L'afluència de gent ha estat enorme, enmig de crits contra el detestable Francisco Camps i a favor de la recepció de TV3. Era encapçalada per una pancarta portada per les catorze entitats convocants, rere la qual n'hi havia una altra portada per representants polítics i sindicals del País Valencià, les Illes i del Principat. Al capdavant també hi havía una banda de músics Valencians.



Al final, des d'un camió escenari hi ha hagut l'actuació de Feliu Ventura, i l'actriu Pepa López ha llegit el manifest. Després va estar l'actuació de Lluís Llach. Llach abans de començar amb la seua actuació va dir que aquestes cançons que anava a cantar servien abans per lluitar contra els fascistes d'aquell temps i espera que també ho facen per lluitar contra els fascistes d'avui.

ACPV ha fet saber que l'Ajuntament de València ha posat traves a l'organització del concert de Llach, al·legant dificultats tècniques. Està clar que al PP no li agrada la cultura Valenciana, per això li van negar a Llach homenatges darrerament i ara com no, també un concert. Una ciutat amb un Ajuntament com toca, no nega l'actuació d'un cantant com Llach.

S'han adherit a la convocatòria els sindicats Comissions Obreres, UGT i Intersindical Valenciana, i entitats com Escola Valenciana, Ca Revolta, Salvem el Cabanyal i el Col·lectiu contra la Corrupció perque la manifestació també 'recull totes les inquietuds expressades per la situació econòmica, contra la corrupció, per l'ensenyament públic i el territori', com explica ACPV.



ACPV recorda que fa 'més de quatre anys que hi ha persecució econòmica i política del govern de Francisco Camps' contra l'entitat, des que el 2007 es va obrir el primer expedient administratiu. Per això, després de la manifestació del dia 16, ACPV continuarà la campanya de recollida de diners per a pagar la multa de 800.000 euros perquè, si no es paga, s'embargaran els comptes i els béns de l'entitat.

Però no va ser l'única manifestació a València. Els grupúscles d'extremadreta del GAV i Coalición Valenciana també feren una contramanifestació així, el passat dissabte 16 d'abril, l'extrema dreta catalanòfoba va patir una de les derrotes més sagnants dels darrers anys, amb un estrepitós fracàs a les seues convocatòries a València, que pretenien contrarestar els actes valencianistes del 25 d'Abril. Ni un centenar d'ultres es manifestaren pel matí i per la vesprada a València convocats pel GAV i per Coalición Valenciana (CV) malgrat la seua alta despesa en publicitat. Per la vesprada, la marxa valencianista convocada per ACPV, partits, entitats, col·lectius i sindicats aplegava 80.000, una gran marxa que encara eixia des de les Torres de Quart quan la capçalera havia arribat ja a les Torres dels Serrans, deixant en evidència els blavers, una demostració de força que ha enfonsat encara més l'antivalencianisme.

Tal i com demostren les fotos publicades a diversos mitjans, la manifestació de l'extrema dreta (de la qual no hi ha cap foto en vista general) fou una patètica passejada en soledat d'ultres rabiosos, mentre que la marxa valencianista per TV3 es convertia en una de les més grans de la història.

Però no només a València es va deixar clar que el valencianisme està més viu que mai: les Trobades d'Escola Valenciana aplegaven també este cap de setmana més de 70.000 persones arreu del País. Silla, Borbotó i València van acollir milers d'alumnes, professors, pares i mares reivindicant l'escola pública i en valencià, mentre els quatre blavers es dedicaven a bramar contra ZP i el catalanisme al centre de la capital.

Al final, tot i haver una enorme diferència de participació entre els actes de la dreta cavernícola catalanòfoba i el valencianisme de progrés la diferència més evident és de qualitat. Mentre els fatxes no tenen res més que caspa i mitjans de comunicació colonials, nosaltres tenim milers de músics, escriptors, artistes, activistes de la societat civil, joves compromesos i compromeses disposats a combatre a la nova Batalla de València per la dignitat i sempre contra els feixistes que ens neguen el nostre dret a existir.

Els partits espanyols, PPSOE, ja han rebut el missatge. Ara, a vore com actuen.


14.000 persones a l'Acampallengua 2011 de Mallorca


Unes 14.000 persones van anar aquest darrer cap de setmana a l'Acampallengua 2011 que han organitzat els Joves de Mallorca per la Llengua. Enguany l'ha acollit la localitat de Camps, on s'han dut a terme tota classe d'activitats, tallers, concerts i xarrades diverses, així com una Jornada de Normalització Lingüística a càrrec de la UIB, cercaviles, campionats esportius, teatre i dansa, tallers de tota mena, batucada, activitats lúdiques i tantes altres. També s'hi han projectat films en mallorquí/valencià/català i hi ha tingut lloc l'assemblea de l'entitat, sense oblidar el concert d'Obrint Pas, Oprimits, Ocults i Pota Lait. Joves de Mallorca per la Llengua xifra en 3.000 persones les que han acampat a la zona habilitada per a fer-ho. Les activitats amb més assistència han estat les conferències lingüístiques, especialment la de Gabriel Bibiloni (UIB), els tallers i l'assemblea de l'entitat, així com naturalment el concert del dissabte a la nit.

A l'assamblea duta a terme pels Joves de Mallorca per la Llengua també s'aprovà un manifest:

"Els polítics d’aquesta terra deixin de fer demagògia i partidisme amb la llengua catalana. El català és la llengua de Mallorca, una llengua que, tot i ser la pròpia de l’illa, es troba en una situació de desavantatge i que cal protegir i fomentar. Per això demanam que, d’una vegada per totes, es deixi de fer partidisme amb el català i que es reconegui per part de tots els partits polítics la indiscutible unitat de la llengua catalana. De la mateixa manera, enguany s’acompleixen 25 anys de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística. Els Joves de Mallorca per la Llengua demanam el seu complet desenvolupament per tal que els mallorquins puguem viure plenament en català. Demanam que els departaments de Política Lingüística, que depenen directament dels departaments de Cultura, passin a dependre de les àrees de Presidència, cosa que faria augmentar la seva influència i possibilitaria fer una política transversal en favor de la plena normalització del català a tots els àmbits. Demanam que el català sigui la llengua vehicular a l’ensenyament: és a les nostres aules on es formen els professionals de demà i cal que siguin competents en la llengua pròpia del territori. Demanam que els mitjans de comunicació de les Illes Balears ofereixin una programació de qualitat i en la llengua pròpia, així com el lliure accés a les altres televisions en la nostra llengua que es desenvolupen fora de les Illes. També denunciam el tancament de TV3 al País Valencià, un greu atemptat a la nostra comunitat lingüística. Demanam que la llengua catalana sigui l’eix fonamental de cohesió social i l’eina bàsica en el procés d’integració de tots els nouvinguts que vénen a Mallorca. Demanam més fermesa i voluntat per part de les institucions per fer-los plenament mallorquins, cosa que passa perquè aprenguin la nostra llengua i visquin plenament en català. Demanam que el coneixement de la llengua pròpia de Mallorca sigui un requisit per accedir a l’Administració, tant la local com l’estatal, que hagi de tractar amb la societat mallorquina. Parlar en català a Mallorca no ha de ser un mèrit, sinó un requisit per accedir a l’administració pública. Demanam que els dinamitzadors lingüístics arribin a tots els pobles perquè es pugui dur a terme una feina a peu de carrer en aquesta matèria. Demanam que es desenvolupi la Llei de Cinema promoguda pel Consell Social de la Llengua Catalana que garanteix l’arribada als cinemes de la nostra llengua que, fins ara, ha romàs ignorada i silenciada en aquest àmbit del lleure. Demanam a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears que demani a l’estat espanyol el reconeixement de l’oficialitat del català a Europa. Com a idioma de més d’onze milions de persones i un dels més emprats a Internet ha de tenir una presència clara a les institucions de la Unió Europea. La nostra llengua ha de ser escoltada més enllà de les fronteres dels territoris de parla catalana. Demanam que es doni un impuls a l’Institut Ramon Llull i que se n’augmentin les seves competències amb la finalitat de promoure la col·laboració amb la resta del territori de parla catalana i de fer feina conjunta per fer realitat la plena normalització de la nostra llengua. Finalment, demanam que els càrrecs públics facin una crida a favor de l’ús de la llengua catalana i que en donin exemple fent-la servir sempre en l’exercici del seu càrrec. Campos, 16 d’abril de 2011"

divendres, 15 d’abril del 2011

Moviment contra la Intolerància

Rita Barberà prohibeix homenatjar les víctimes del Franquisme


L’Ajuntament de València ha notificat als organitzadors de l’Acte en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementeri general de València que l’acte queda prohibit. L’acte està previst per aquest proper diumenge a les 12 del migdia. Prohibit o no, els organitzadors faràn l’acte i esperen una gran assistència.

A la seva web han fet públic que no es la primera vegada que l’Ajuntament encapçalat per Rita Barberà els prohibeix l’acte, encara que aquest any l’Ajuntament ha prohibit fins hi tot que sonen les músiques de “Fosses del silenci”, la Muixeranga i l’Himne de Riego.

No és la primera que fan, mostrant que segueixen tan fidels al seu origen franquista com sempre. Es neguen a llevar a Franco i altres personatges franquistes dels carrers i Ajuntaments, però no permeten homenatges a les víctimes (això si, construir monuments per homenatjar a Franquistes sobre les víctimes al Cementeri, això si ho fan), ni a Republicans mentre criden als plens "Arriba España" i van atacant la nostra cultura com a clara continuació de la ideología dictatorial. Llàstima em donen els Valencians que els voten, demostrant una clara carència intelectual. Gràcies a ells som els pallassos de la Península, a més de ser profundament indignant.

Valencians, ja va siguent hora de llevar-nos la "caspa" del Cap-i-Casal.

dimecres, 13 d’abril del 2011

El País Valencià és el meu País.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Tanya Savicheva i el diari infantil més amarg de la guerra


És
el testament vital d'una xiqueta de 14 anys que va veure com desapareixien a poc a poc tots els membres de la seva família víctimes del setge de Leningrad. Una vella llibreta on anava apuntant, amb mediocre destresa, la data i hora de la mort de pares i germans fins a quedar completament sola. Si Anna Frank va commoure per la seva precocitat literària, Tatiana Savicheva ho va fer simplement per l'enteresa d'un gest que va ser utilitzat més tard com a prova en els judicis de Nuremberg. Aquesta és la història amb el seu punyent final.


Retrat de Tanya Savicheva i les nou fulles del seu insòlit diari.

TRADUCCIÓ DE LES 9 FULLES DEL DIARI

1.-Zhenia va morir el 28 de desembre de 1941, a les 12:30 hores. 2.-L 'àvia va morir el 25 de gener de 1942, a les 3:00 pm 3.-Leka va morir el 17 de març de 1942, a les 05:00 4.-L'oncle Vasia va morir el 13 d'abril de 1942, 2 hores després de la mitjanit. 5.-L 'oncle Lesha el 10 de maig de 1942 a les 4:00 pm 6.-La mare el 13 de maig de 1942 a les 7.30 PM 7.-Els Savicheva van morir. 8.-Van morir tots. 9.-Només va quedar Tanya.


L'assetjament de Leningrad va obligar a totes les famílies pobres de la ciutat a treballar en l'exèrcit de la Unió Soviètica per poder sobreviure. Tatiana, amb només 10 anys, s'encarregava de cavar trinxeres, construir barricades i romandre a l'aguait en teulades i coberts per apagar amb la rapidesa del joc d'un nen, les bombes incendiàries que queien de l'infern. Un treball tan digne com el dels seus quatre germans. Costurers militars, raspallats, muntadors de munició ... i altres activitats pròpies de l'edat de la piruleta.


El setge a la ciutat de Leningrad.


El bloqueig de la ciutat per les tropes alemanyes va durar 872 dies (1941-1944) durant els quals van morir més d'un milió de persones. El 90% ho va fer de fam. L'agonia per fam és eterna. La gent no resava per viure, suplicava morir ràpid en algun dels passos aeris de la Luftwaffe. La mort rondava el carrer barrejada amb l'esgotament massiu d'una ciutat derrotada físicament. Els cadàvers eren despullats de les peces dentals de valor, tallats els seus dits per les aliances i fins mutilats per justificar un canibalisme d'urgència. Són tristament famoses les sopes de pell per alimentar els nens afamats...

Tot això és història. Història explicada pels protagonistes a través dels seus diaris. Documents que van servir per donar una oportunitat fidel a la memòria. No era anormal regalar als teus fills un quadern per apuntar els seus records. El que primer va ser un joc, més tard es va convertir en una prova de la història. El problema és que la majoria de llibres i papers van prendre en estufes i fogueres per poder sobreviure al dur hivern de setge nazi. Només els capritxos d'algun nen podien salvar aquells preuats tresors. Així va passar amb els Savicheva.


Tanya amb la seva família, abans del setge de Leningrad.


Després de la desaparició d'una de les germanes de Tatiana, la seva mare-Mariya Ignátievna-li va regalar una petita llibreta per honrar la seva memòria. Tatiana a penes sabia escriure però la va utilitzar com involuntari epitafi de tota la seva estirp.

El primer registre de diari de Tatiana és del 28 de setembre de 1941. La seva germana Zhenia no va tornar el dia anterior de la fàbrica on muntava mines per a l'exèrcit. Estava a set quilòmetres a peu de casa seva i havia comentat que després dels seus dos torns anava a donar sang per portar una monedes. Va morir congelada al dia següent en braços de la seva germana Nani, que va eixir a buscar-la: 1 .- "Zhenia va morir el 28 de desembre de 1941, a les 12:30 hores"

En l'enterrament improvisat de Zhenia, a les portes del cementiri de Serafímovskoe, la mare va pronunciar unes paraules que serien reveladores: "Nosaltres et estem enterrant, filla meva, però qui ens enterrarà a nosaltres?"



Memorial Tanya Savicheva. Als afores de Leningrad. (Sant Petersburg)


Dos dies després de l'aniversari de Tatiana, el 1942, els més febles van començar a caure. L'àvia va morir en un llit després de negar-se a ingressar a l'hospital. Un infern de fred, desemparament i solitud: 2 .- "La iaia va morir el 25 de gener de 1942, a les 3:00 de la tarda".

Leka, el germà gran de Tatiana, no parava a casa, treballava i pernoctava a la seva fàbrica i visitava a la seva família molt de tant en tant. Una distròfia causada per una penosa alimentació va acabar amb la seua vida als 24 anys: 3 .- "Leka va morir el 17 de març de 1942, a les 5:00 am " La lletra de Tatiana es torna cada vegada més tremolosa i desigual. Pot sospitar un deteriorament físic i d'habilitat segons compares els escrits: 4 .- "L'oncle Vasia va morir el 13 d'abril de 1942, 2 hores després de la mitjanit."

Amb la mort de Vasia l'empitjorament de la seva coordinació és notori i es percep en els escrits. Tatiana s'ha de fer càrrec de la seva mare i el seu oncle Lesha, molt debilitats per la inanició. Ella sola desmunta i trosseja tots els mobles de les dues cases per cremar a l'estufa fins al final de l'hivern. Amb la nota de la mort del seu oncle, Tatiana hi omet la paraula 'morir' i passa simplement a apuntar el seu decés: 5 .- "L'oncle Lesha el 10 de maig de 1942 a les 4:00 pm"

Només quedaven la mare i ella a mercè del temps. Sembla que el capritxós destí va voler que Mariya marxés primer i així Tatiana pogués escriure la seva darrera necrològica: 6 .- "La mare el 13 de maig de 1942 a les 07:30"


Tatiana va ser testimoni de la cruel i lenta desaparició de tota la seva família i es va quedar completament sola. No sabia que els seus germans Mikhaïl i Nina, donats per morts en la seva fugida, van sobreviure al setge i més tard s'encarregarien de difondre la seva memòria. Per això Tatiana, abans de ser ingressada en una llar d'infants, va escriure els únics silogismes del seu breviari: 7 .- "Els Savicheva van morir." i 8 .- "Van morir tots."

L'última de les seves notes és una declaració molt cruel de solitud. Entre la victòria del que arriba al final i la malenconia de la seva desgràcia s'intueix que Tatiana es conjectura el pitjor. Però encara té la força mental per puntualitzar els fets i, probablement, signar el seu destí: 9 .- "Només va quedar Tanya."

Tatiana va ser rescatada juntament amb altres 140 nens a l'agost de 1942. Desnodrits i malalts van ser traslladats a un hospital al poble veí de Krasni Bor. Tots els nens van aconseguir sobreviure i recuperar-se de les queixalades de la fam. Tots menys Tatiana que, després de perdre la vista i sense remuntar la costa de la seva desnutrició, va morir de tuberculosi intestinal el primer de juliol de 1944, als 14 anys d'edat. Una pena.

El diari de seixanta paraules mai es va publicar. Es pot veure avui el original en el Museu d'Història de Leningrad (Sant Petersburg), i una còpia al Memorial Tanya Savicheva.


Traduït de Kurioso